Espai de Dissidència

El passat 1 de juliol vaig ser convidat al Parlament per assistir al Ple d’aprovació de la Llei d’Educació de Catalunya. No és cap secret la meva més absoluta oposició a una llei que, en el millor dels casos, únicament servirà per consolidar els privilegis de la patronal educativa que administra el botí de guerra franquista que representa l’escola privada. En el pitjor, la destrucció del sistema públic per garantir la no igualtat d’oportunitats, en un context d’eixamplament de les diferències socials, sense manies. Em vaig plantejar si havia d’acceptar la invitació de la Dolors Camats. Manies d’historiador! Vaig cedir a la temptació d’assistir a un moment històric, d’una mena de 26 de gener del 39, quan les tropes franquistes prenen Barcelona. En fi, salvant les distàncies, si m’hi haguessin convidat, és possible que també hagués assistit al Pacte Ribentropp-Molotov (en el fons és el que ha succeït, un repartiment educatiu)
La casualitat va fer que mentre anava i tornava en tren em vaig llegir un llibre modest, editat fa mitja dotzena d’anys, que s’anticipa amb una lucidesa total allò que s’esdevè als sistemes públics d’educació. És escrit pel professor i sindicalista belga Nico Hirtt, i té el suggestiu titol de Los nuevos amos de la escuela. El negocio de la enseñanza. Digital, Madrid, 2003.
En aquest llibre es descriu amb exhaustivitat les polítiques educatives globals i les seves motivacions, tant les més superficials com les més profundes. Es parteix de la base de les intencions del club dels capitalistes reunits, anomenat OCDE. No ens ha d’estranyar que aquest organisme portaveu dels interessos econòmics transnacionals siguin els qui realitzin tots els informes PISA, TALIS i qualsevol cosa que més o menys vingui a explicar el malament que estan els sistemes d’educació públics i les necessitats d’unes reformes que beneficien a molts, menys a famílies, docents, i sobretot, alumnes.
Hi ha la clara motivació d’eliminar l’escola com a ascensor social. L’obsessió per itineraris diferenciats (segons classe) és la que marca una nova funció per a les institucions educatives: blindar els grups socials de la competència dels altres. Malgrat que es parli d’excel·lència i nous models productius, l’autor prova que la majoria de noves ocupacions es troba en el marc d’activitats assistencial i serveis d’escassos requisits formatius: assistència, reponedors de supermercat, cambrers,… per als quals no és necessària una gran formació. Això explica que els coneixements siguin progressivament substituïts per competències, que els sabers clàssics i culturals cedeixin terreny respecte les matèries instrumentals, o que hi hagi pressions creixents per aprovar (amb títols devaluats) al màxim nombre d’alumnes, malgrat sigui evident que no reuneixin els requisits.
Paral·lelament, davant un ensenyament públic forçat a davallar nivells educatius, on la desinversió s’oculta rere retòriques com l’excel·lència, o termes com “autonomia” amaguin el consabut “munta-t’ho com puguis”, cada vegada hi haurà una oferta creixent, de caire privat, per tal que les classes mitges disposades encara a competir pels minvants espais que resten en activitats i estatus de prestigi estiguin disposades a hipotecar-se. L’ensenyament a distància (la correspondència per tota la vida, disftressat aquest cop, amb les tecnologies digitals) són tot un exemple.
L’obsessió per tal de potenciar la formació professional enfront la universitat expressa això, consolidar a les aules el que succeeix a un mercat de treball que, com privat, ni és neutre ni objectiu. De la mateixa manera, nous mecanismes econòmics permeten que el gran capital (el que tant especula amb menjar, com amb cases, com amb empreses tecnològiques) pugui especular també amb l’educació. La substitució de les antigues beques per crèdits, en el context del Procés de Bolonya és un gran exemple.
Hirtt hauria d’ésser lectura obligada per part de qualsevol membre d’una comunitat escolar. I també dels nostres polítics i periodistes, cada vegada més ignorants, amb gran facilitat per deixar-se seduir per grans paraules i corrompre per inasolibles promeses. En el fons, ja se sap, estem vivint en primera línia de foc un atac, no només a la societat del benestar, sinó a la societat a seques. Quatre rics del cagar que volen ser-ho encara més, se’ns estan apropiant de les nostres escoles o hospitals. No us preocupeu, quan les coses vagin mal dades, sempre hi haurà un mestre o una infermera a qui atribuir les culpes.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!