Espai de Dissidència

Avui apareix a El Punt el
meu article «El subdesenvolupament espanyol» . Us el reprodueixo a
continuació.

EL SUBDESENVOLUPAMENT ESPANYOL

Per què, a
la darrera dècada, a Espanya ha arribat més immigració que a cap altre país de
la UE? Per què hi ha tan escàs parcentatge de ciutadans amb un alt nivell
acadèmic? Per què patim, en termes de Vicenç Navarro, un subdesenvolupament
social colpidor (19,7 % de despesa pública en protecció social en comparació al
27% de la UE-15 i el 31,3% de Suècia)? Per què l?estat pateix un dels índexs de
productivitat més baixos mentre que suporta un dels més alts en precarietat laboral
i consum d?estupefaents? Per què el PIB espanyol és un dels que ha crescut més
ràpidament en els darrers anys? Per què els empresaris espanyols tenen un
nivell tan alt de beneficis que contrasta amb una caiguda de la participació
dels salaris en la renda nacional i de pèrdua de poder adquisitiu? Per què, en
resum, els milionaris europeus i les seves fundacions admiren el model
capitalista espanyol?

Podríem trobar unes quantes respostes parcials, políticament
incorrectes, a aquestes qüestions. El fet que la immigració del tercer món
s?instal·li més a Espanya que a Finlàndia es deu a la tradicional tolerància
administrativa i social respecte a l?economia submergida, nínxol habitual
d?ocupació precària i explotació laboral que depara als nouvinguts. Els baixos
nivells acadèmics, a banda de la doble xarxa educativa segregadora deixada en
herència pel franquisme, es correlacionen amb els escassos aventatges laborals
obtinguts pels titulats universitaris, víctimes habituals de la subocupació. La
ridícula despesa social resta vinculada a l?escassa pressió fiscal que
pràcticament eximeix els rics de pagar impostos, llarga tradició de l?època del
vell imperi hispànic, i alhora a la patològica desconfiança de les classes
dirigents respecte a la voluntat de treball dels assalariats, si aquests
s?acostumen a gaudir de determinats drets. La mentalitat empresarial espanyola,
una de les més arcaiques i feudals, està molt relacionada també amb els
escassos nivells de productivitat. L?empresari real, no el que fa conferències
a l?IESE, prefereix explotar el seu aventatge comparatiu i posició
privilegiada, sovint des del monopoli protegit per les connivències polítiques,
que innovar. D?altra banda, la subremuneració, compensada per l?extensió del
crèdit a grups socials més modestos, ha permès obtenir grans beneficis amb
escassos esforços, tendència reforçada per una mentalitat més especulativa (la
construcció en seria el paradigma) que racional. Finalment, la rasa social
arrossegada en les darreres dècades, heredada del passat i ignorada en el
present, és la que, en darrera instància, es tradueix en salaris mínims,
condicions laborals precàries, i una sobreexplotació d?aquells que treballen, i
que, sense uns sindicats que realment els defensin, utilitzen la baixa
implicació personal com a protesta silenciosa, i amb antidepressius o
estimulants com a fórmula de compensar un clima laboral menys galdós del que
assenyalen els estudis elaborats per entitats afins a la patronal. Finalment,
el fet que el sistema econòmic espanyol tingui tants admiradors foranis no
deixa d?expressar l?enveja que senten els empresaris continentals respecte d?un
estat que no ha fet altra cosa que propiciar altíssims beneficis a una
minoritària classe social, a costa, això sí, d?una majoria d?assalariats que
veuen davallar poder adquisitiu i influència social. Senten enveja perquè són
sabedors que això, en democràcies de debò, no els seria permès.

Podríem
buscar, ja ho hem dit, respostes parcials. Si volem conèixer la causa global,
no ens queda una altra que recórrer a la història. La configuració social
desigualitària actual té dos moments històrics. El primer, la guerra civil, on
els grups socials poderosos van imposar mitjançant una il·legítima violència,
no només un règim polític, sinó la seva gens qüestionada hegemonia social. El
segon, la Transició, la qual mitjançant la por i la manipulació, va suposar la
consolidació d?aquest vell ordre, maquillat, en tot cas, per un sistema de
llibertats democràtiques i principis constitucionals que s?han mostrat inoperants.
Ni dret a la vivenda, ni estat social de dret, ni dret al treball i salari
dignes. Quan Vicenç Navarro, a la seva obra ?El subdesenvolupament social
d?Espanya? es planteja totes aquestes preguntes, l?única resposta és aquesta.
La democràcia de fireta que ens van llegar els avui tan lloats homes de 1977,
traduïda en l?enunciat ?benestar insuficient, democràcia incompleta?. Com a
societat, no ens queda una altra que impugnar el procés transitiu, i construir
un nou règim que permeti bastir una nova democràcia a partir de les nòmines,
dels impostos al capital, del control dels preus de la vivenda, de la
participació de tots en el disseny de les polítiques econòmiques i en la
universalització dels drets socials.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!