Espai de Dissidència

Redoblen les interpretacions interessades
sobre la crisi. És més, es confon a propòsit a l’opinió pública sobre els
orígens, principis, circumstàncies, responsables i conseqüències sobre la
situació actual en què, tot citant El
último de la fila, «la pobreza entra por la puerta / y el amor salta por la
ventana».

Se’ls veu, se’ls sent, se’ls llegeix arreu,
perquè arreu els posen càmeres, micros i diaris. Resum repetit fins a la
sacietat sobre la causa de la crisi. «És que hem viscut per sobre de les
nostres responsabilitats». A continuació, difícilment sento una rèplica que
digui; qui?. Una explicació d’aquestes característiques té la virtut d’obviar
les responsabilitats individuals, i encara pitjor, les responsabilitats de
classe. Sí que va haver persones i grups que van viure per sobre de les seves
possibilitats (i les de tots). Els qui van alimentar la bombolla immobiliària.
Els qui van veure incrementat el seu patrimoni a mesura que els polítics anaven
rebaixant els seus impostos. Els qui se’n beneficiaren de la laxitud del govern
amb el frau fiscal i l’economia submergida. Els polítics que van utilitzar el
pressupost per polítiques clientelars (amb AVEs per a mitja dotzena de
passatgers i aeroports sense avions). Els banquers que van jugar amb els diners
dels altres, i que un cop el van perdre, van agafar-lo de les partides per a
sanitat i educació.

Conseqüències que economistes i periodistes
clamen. «Hem d’assumir col·lectivament les culpes», «hem d’entrar en una fase d’austeritat»,
«retallem allò que és públic», «cal treballar més i cobrar menys» (sempre i
quan ho facin els altres. A ningú, de debò, li cau la cara de vergonya? No són
els responsables qui han de pagar, i amb escreix? No han de ser els Millet o
els Núñez (que no són a la presó i amb diners a Suïssa) els qui haurien de
pagar el compte? No hem de reclamar, amb interessos, el que han deixat de
pagar, gràcies als regals fiscals, qui assumeixin el deute?. «Apujar impostos
castiga a les classes mitjanes». No sé a quines classes mitjanes es refereixen,
car qui té diners, patrimoni, i ingressos deu vegades superior al salari mínim
és simplement, ric. Potser no és ric del cagar, tanmateix continua essent un
veritable privilegiat. Un privilegiat ploramiques, mes privilegiat al cap i a
la fi. Perquè, desenganyem-nos. Qui guanya més de seixanta mil euros l’any, té
un parell de pisos, torre, apartament i Porche 
Cayenne,  algun centenar de milers
d’euros de patrimoni, és, tècnicament i moral, ric.

Mes a les ones mediàtiques, Orwell triomfa. La
veritat és mentida, la mentida és veritat. La tergiversació de la informació
manté l’objectiu d’evitar identificar els beneficiaris de la bonança, que també
són els de la crisi. És clar, que aquesta gent tenen uns quants «primos de
Zumosol» sota la fórmula d’intel·lectuals que repeteixen com un mantra que
només amb patiment, desocupació, desnonaments i beatificació dels mercats ens
en sortirem. Són gent que des de fa anys, sectes com l’Opus o “think tank” de
principals empreses i fortunes col·loquen al món acadèmic, especialment a les
Facultats d’Economia i a les escoles de negocis. Amb la participació del món
privat a les universitats, com passa als Estats Units, qui paga acaba
colonitzant els campus. I és així com trobem un pensament únic que serveix per
justificar els crims econòmics contra la humanitat.

En els graons més baixos, els mitjans de
comunicació, finançats directament per grans empreses, és a dir, per rics del
cagar, acaben també mantenir els mantres favorables a “calmar els mercats” i
predicar la resignació cristiana contra la delinqüència financera. I, fora dels
opinadors, tertulians indocumentats fan la feina de base a les ràdios i
televisions tot seguint el model de telepredicadors nord-americans, on s’amenaça
qui no cregui en el Déu capitalisme, dels pitjors càstigs divins possibles.

A principis del segle XX,  el sociòleg Jules Benda ja va denunciar l’actitud
vergonyant de la intel·ligència al servei dels interesos particulars, des de la seva obra la trahision des clercs. Avui dia, en
temps més deshinibits i personanatges més indocumentats, quan llegeixo segon
quin economista o escolto segons quin tertulià, més aviat crec que som a un
puticlub intel·lectual, on la intel·ligència es prostitueix a escala
industrial.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!