Espai de Dissidència
La Bitàcola de Xavier Diez
Poques vegades he gosat parlar del vesper d’Orient Mitjà. Quantes més dades i experiències acumulo, més difícil resulta posar-me d’acord amb mi mateix. D’una banda, sempre he defensat el dret a l’existència d’Israel. No es tracta únicament dels meus amics jueus, sinó que, malgrat que l’estat sionista n’ha abusat, la tragèdia de la shoa justifica la creació d’una nació on viure. De l’altra, és del tot injust el tractament a la població àrab originària del territori, i que ha propiciat una munió de refugiats de tres i quatre generacions. Les solucions més lògiques haurien de venir per una partició amb dos estats sobirans (la més realista) o un estat únic del tot laic i democràtic (la més ingènua).
Tanmateix, un alè de tragèdia grega s’ha instaurat en una terra que, paradoxalment, sembla ser víctima d’una maledicció bíblica. De vegades, tant Israel, com els territoris autònoms de Palestina semblen dues dictadures teocràtiques que tenen a la majoria de la població civil com a ostatges involuntaris en un enfrontament d’ortodòxies intolerants.
Recordo una amiga jueva que em va dir que estava encantada de disposar d’un estat per a un poble històricament perseguit (i al qual els catalans els hi devem, com a mínim, unes disculpes pels nostres extermins particulars). Tanmateix, no hi viuria mai, perquè al seu entendre, el seu estat estava creixentment envaït per il·luminats perillosos. Sabia perfectament que, en la situació actual, caracteritzada per una mena d’histèria col·lectiva, la pau, i per tant, la tranquil·litat, resultava impossible. En el cantó contrari, fa pocs dies, un palestí a qui vaig acompanyar en una xerrada sobre la situació laboral de la franja de Gaza, també em confessava que la paranoia islamista de Hamas -correlacionada amb la impotència corrupta de Fatah- feia inviable un hipotètic estat palestí efectiu.
L’odi, i és molt el causat per més de mig segle d’enfrontaments i greuges personals, impedeix triar l’opció correcta. I a la lògica dels atacs suïcides segueix la de la repressió militar col·lectiva i desproporcionada. A la irresponsable demografia àrab, considerada una bomba de rellotgeria i atiada per Arafat (el meu interlocutor tenia mitja dotzena de fills) hi respon una indiscriminada política immigratòria d’Israel que busca jueus per sota les pedres (i que sovint provoca la importació d’antisemites de l’antic bloc de l’est). En aquestes circumstàncies, la pau és impossible, perquè la justícia no és viable.
A tot això cal afegir la correlació d’hipocresies. És cert que els Estats Units (encara que també Europa) protegeixen un estat que representa un baluard estratègic important en una regió delicada. Alhora, també és veritat que els països musulmans utilitzen el problema palestí com a cohesionador i catalitzador de les seves societats, alhora que ignoren i menyspreen els propis palestins. Uns i altres utilitzen els seus peons, sense cap recança per sacrificar-los si s’escau.
En aquestes circumstàncies, en què les divinitats apareixen com a actors principals de les tragèdies, només un miracle pot imposar solucions raonables.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
La solució correcta en l’avisper creat arran d’un descolonització britànica dolenta, on l’opció més adient havera estat un Estat Confederal únic, laic i democràtic on els jueus tingueren la representació dels seus landers o parceles de poder i Jerusalem fora capital comuna.
Però amb la creació de l’Estat d’Israel és va triar la més dolenta i van forçar l’expulsió i l’èxode de gran part dels àrabs palestins en camps de refugiats, és a dir, per solucionar un holocaust van crear-ne un altre de nou.
Ara el paper que juga Hamàs és no perdonar a Israel la seua expulsió i no resignar-se a viure per sempre en camps de refugiats.
El paper d’Israel és guanyar posicions allargant el conflicte el maxim possible per garantir la seua actual sobirania i eixampar-la a costa dels palestins refugiats.
Mentre l’aposta d’Al-Fatah és la seva aposta pacífica que en l’actualitat on l’autoritat la mante a Cisjordania però que ha estat expulsada per les armes de Gaza on Hamàs a pres el control total del territori.
Al-Fatah i Hamàs haveren entrat en una guerra civil palestina de no ser per què Israel i la comunitat internacional recolça les poscions moderades i pacifistes d’Al-Fatah alhora que ha aconseguit aturar les més violentes i radicals de Hamàs.
I per tant la guerra civil entre els més moderats i pacifistes d’Al-Fatah i els més radicals amb els més violents i radicals de Hamàs la té que fer mitjançant l’èxercit israelià sense embrutar-se en una guerra civil.
Molt bon article. Molt, molt bo. Gràcies.
A l’Estat d’Israel els fonamentalistes religiosos són una minoria, bé que moltes vegades es fan necessaris per a configurar governs. Però quan ha calgut, l’estat ha vençut les resistències dels fanàtics, per exemple suprimint totes les colònies de la Franja de Gaza i algunes de les de Cisjordània.
Res de similira es dóna a la Franja de Gaza, on Hamàs, bé que assolint el poder per mitjans democràtics – és un dir, donades les circumstàncies – ha instaurat una dictadira fonamentalista, de la qual les primeres víctimes són els propis ciutadans. Només cal comparar la situació de Gaza amb la de Cisjordània.
En l’època d’Internet és injustificable que encara hi hagi qui es negui a assabentar-se de la veritable naturalesa de Hamàs, que no té res a veure amb Palestina, sinó només amb una plataforma per a crear una teocràcia extensible a tota la Umma. Això no ho diuen els seus enemics: ho diuen ells mateixos.