Espai de Dissidència

Al seu llibre La España Lampedusiana, l’historiador Bernat Muniesa estableix, al meu parer, el millor retrat històric al finat president Suárez. El compara amb un personatge de ficció que interpreta a un personatge de ficció, que dóna títol a una de les pel·lícules més interessants de Roberto Rossellini. Un genial Vittorio de Sica, un barrut sense massa escrúpols, actor aficionat i “estafador” professional és detingut per la Gestapo en plena ocupació nazi i un cop empresonat, és obligat a introduir-se entre els presos de la resistència tot fent-se passar per un prestigiós líder partisà, el general della Rovere. Bardone, el nom real del protagonista, ha de guanyar-se la confiança dels resistents per passar la informació als alemanys. Tanmateix, a poc a poc, el petit delinqüent comença a prendre’s tan seriosament el seu paper, que finalment acaba identificant-s’hi plenament, l’assumeix, i en conseqüència, és afusellat com un heroi.

En certa mesura, la trajectòria d’Adolfo Suárez podria resseguir la mateixa lògica. Un jove de potser no massa llums, encara que amb gran instint i capacitat d’improvisació, sense ideologia ni principis, sense objectius clars més que establir la seva pròpia carrera, a qui, des de dins del sistema, li encarreguen de pilotar una democràcia en la qual els seus caps (els poders fàctics espanyols) pretenen que actuï al seu dictat i estableixi un règim que, si bé pugui resultar una aparença democràtica homologable als estàndards europeus, no estan disposats a què es vagi molt més lluny. El saltataulells (una definició que, conceptualment, fa servir Javier Cercas al retrat literari de l’expresident) acaba identificant-se amb el personatge i improvisant sobre la marxa inspirat per un conjunt de principis, sovint contradictoris. Improvisar, vol dir sortir-se del guió preestablert, cosa que ningú no li perdona, especialment els mateixos poders que l’empenyen vers la gairebé omnipotent figura de president de govern, car se n’adonen que, en algun moment va per lliure.

Decisions com la voluntat de mantenir la neutralitat, no agrada a l’OTAN. La resistència de Suárez a l’acomiadament lliure irrita la patronal. La restauració de l’autonomia catalana emprenya el rei, la legalització del partit comunista, fa enrabiar els militars, la idea que els poders fàctics havien de cedir, el carrega d’enemics. Franquistes i pseudoopositors conspiren fins a coincidir en un cop d’estat on, mai, tant de fracàs, havia tingut tant d’èxit.

Avui tots el lloen. Els mateixos que el van escopir, avui el reivindiquen. Tot plegat, molt trist. Com la pel·lícula d’en Rossellini.