Espai de Dissidència

Habitualment, les mentides requereixen de bons embolcalls i guarniments. És això que són camuflades rere propaganda que, per les formes en què es presenten, només poden ésser creïble per als ingenus o els deslleials.

És així com hem d’entendre les febles justificacions ofertes per la Consellera Rigau a l’hora de presentar el nou tractament de xoc contra l’ensenyament públic: el Decret de perfils i de provisió de plantilles. “Servirà per professionalitzar la docència”, perquè “el millor candidat sigui l’escollit en cada moment”, i altres afirmacions, profundament ofensives per a una gran majoria de docents que, mitjançant el seu esforç i sacrifici, eviten que el sistema s’enfonsi definitivament. Com deia el psiquiatra austríac Alfred Adler, la mentida no tindria sentit si la veritat no resultés perillosa. La mentida del pretext no pot amagar que amb aquest decret servirà per demolir internament el sistema. Per privatitzar-lo des de dins. Per fer de l’arbitrarietat, norma, i de la justícia, excepció. Per dinamitar els claustres. Per aixecar murs de desconfiança i ressentiment entre els professionals. Per posar les direccions honrades (la immensa majoria) entre l’espassa i la paret. I, el pitjor de tot, per estendre la corrupció i el nepotisme en l’espai sagrat de la formació de la ciutadania, allò convencionalment denominat “escola pública”. Rigau i els seus col·laboradors semblen voler confinar la democràcia als llibres de text i vetar-la en la pràctica quotidiana.

No sé si els lectors coneixen les dues paraules de la nostra llengua que més han transcendit a altres dominis lingüístics resulten ben significatives d’allò que Ferrater i Mora havia denominat “formes de vida catalana”. Aquestes són “cul-de-sac” i “nepotisme”. La primera és l’indret on el nostre govern empeny l’estat del benestar i els seus treballadors. El segon, una pràctica habitual que la cúria romana denunciava que feia el “català” (entès com a insult) Papa Borja, amb els seu familiars i afins. No cal tenir dots de vident per imaginar quin és el perill que amaga el decret. No siguem innocents. Catalunya no és Dinamarca. El sistema de provisió vigent va ser dissenyat per assegurar equitat i igualtat de tracte (alhora de generar homogeneïtat qualitativa) i per evitar pràctiques que corrompen des de dins el sistema. No ens enganyem. La manera amb què la Generalitat ha estat combatent la corrupció és, o bé negant-la, o bé institucionalitzant-la. I el nou decret, el que fa, és legalitzar una pràctica immoral i antidemocràtica.

De fet, amb aquesta involució educativa té (ja s’està aplicant per la porta del darrere) i tindrà conseqüències terribles. Discriminació. Promoció del servilisme. Persecució de la dissidència. Entorn competitiu enfront de la filosofia de l’escola com a entorn col·laboratiu. Conservadurisme pedagògic. Diferències entre professionals que suscitaran el pitjor dels mals en un espai com l’educació: la desconfiança mútua. I potser, el més fosc de tot: la judicialització de les relacions laborals dins d’escoles i instituts.

No sé si la comunitat educativa és prou conscient de les casuístiques que es poden donar. Amb les entrevistes personals, què passarà amb les mestres amb un embaràs ostensible? O què succeirà amb professorat de gran vàlua i experiència… i malalties cròniques? És fàcil de predir. Com també serà fàcil d’endevinar que potser la funció sindical evolucionarà (de manera inevitable, alhora indesitjable) en el sentit de fer denúncies per prevaricació contra aquelles persones que abusin del dit en l’elecció del professorat, i que podria comportar delictes, no només administratius, sinó també penals. I tots coneixem alguns individus als quals cal protegir de sí mateixos.

Ara, anem a la veritat incòmoda. Per què? Qui prodest? És evident que la intenció no és buscar “millors professionals”. Els millors professionals no neixen, sinó que es fan, i es formen (just això que el Departament s’estalvia, car l’oferta formativa i d’acompanyament és pràcticament residual). Per tant, el que es tracta és estendre cap avall la corrupció de dalt. D’acord amb les aspiracions de PSC i d’ERC en l’antic Pacte Nacional per l’Educació de municipalitzar l’ensenyament, el que es tracta és d’estendre una base de poder i clientelisme polític i partidista a partir d’escoles i instituts. Cercar direccions i professorat afins, a fi de repartir i pagar fidelitats (i castigar dissidències o neutralitats polítiques). És així com hem d’entendre el paper d’AXIA, un lobby de directors professionals, amb àmplies aspiracions polítiques i en l’altra administració que representen a una ínfima part de direccions. De fet, la norma s’ha dictat al marge de la majoria de directors i directores del país, de la mateixa manera que l’opacitat amb què s’ha tractat tot plegat (el text ha estat amagat als representants dels docents al llarg de tot un any) resulta ben significatiu sobre l’absència d’esperit democràtic de la conselleria.

Tanmateix, no tot està perdut. La norma no obliga a fer servir al dit. La gestió democràtica és encara possible. És per això que convidem a claustres i consells escolars que facin resolucions per les quals cada centre es compromet a no aplicar aquest decret. Bàsicament perquè aquesta és la manera de preservar l’ambient col·laboratiu i harmoniós que és l’única base real de tota qualitat educativa. Com deia la consellera Rigau recentment, tot adreçant-se al Consell Escolar de Catalunya (encara que referint-se a la LOMCE) “la millor manera de boicotejar una llei injusta, és no aplicar-la”.