Espai de Dissidència

Com a estudiant d’Història a l’Autònoma, vaig fer el pack complet sobre Amèrica Llatina, fins al punt que vaig estar temptat d’esdevenir un americanista. Entre la nombrosa bibliografia i els excel·lents professors que vaig tenir (Fradera, Martín, Àstrid Cubano i tants d’altres) em causava una certa curiositat el terme “Populisme”. Segons la definició clàssica seria un moviment autoritari i antidemocràtic on un determinat líder arrossega i mobilitza les masses a partir de determinades xarxes clientelars. En aquest sentit, el populisme esdevenia un moviment pertorbador de la veritable democràcia i una mena d’obstacle al “progrés”.
Amb el Populisme succeeix una cosa semblant amb el nacionalisme. Només és dolent (i se n’aplica la terminologia) quan és el dels altres, els que hi són fora i a baix. Les societats llatinoamericanes, sorgides amb el pecat original de la colonització, no és que siguin societats amb molta desigualtat, és que pràcticament les podríem comparar a les estamentals de l’antic règim. Sovint, a més, vinculades a aspectes ètnics. El que succeeix a Hondures sembla un clar exemple.
La dècada sagnant de dictadures imposades en el context de la guerra freda (allà n’hauríem de parlar de guerra bruta) succeí la restauració de democràcies formals inoperants. S’arribà a un pacte tàcit, allò que en més d’una ocasió he denominat com a “Transició a l’espanyola”. Gaudir d’institucions democràtiques i estat de dret, sempre i quan no es toquin determinats temes; privilegis fiscals dels rics, statu quo de les classes dominants, manteniment de l’explotació dels qui són a fora i a baix.
El descrèdit de les democràcies (a l’espanyola) a Llatinoamèrica s’agreujà quan s’implantaren les polítiques neoliberals al llarg dels noranta, amb dramàtiques caigudes en el nivell de vida de la població, amb un terrible èxode de bona part de la seva població activa (i si no que li preguntin a equatorians o argentins).
L’arribada de Chávez al poder, escrupulosament democràtica, sacsejà els interesos empresarials mundials (i les elits col·laboracionistes llatinoamericanes) perquè, de cop i volta, una democràcia servia per corregir desigualtats (no és possible la llibertat democràtica sense la igualtat social). Des d’aleshores, aquesta democràcia veneçolana, que efectivament mobilitza milions de persones que abans eren exclosos del sistema fan molta por. I fa molta por pel seu èxit. El model Chávez (que fàcil és personalitzar), per tant, el model “democràcia amb menys mercat i més control social” sembla estendre’s a Equador, Paraguai, Bolívia  (i en menys mesura Nicaragua). Hondures, una de les principals bases del capital transnacional (de fet, el terme República bananera sorgeix aquí) és el que implica aquest atac ple de prejudicis i xenofòbia per part d’uns nostres mitjans de comunicació amb interessos particulars a llatinoamèrica.
Amb Zelaya i el cop d’estat que ha deposat un president triat democràticament (i que amenaçava amb apujar sous i fer pagar impostos als rics), es veu molt clarament que els interessos transnacionals estan disposats a apostar fort per democràcies irrellevants, controlades per les plutocràcies locals, i on els pobres continuïn com sempre, sumits en la ignorància i l’opressió. Tal com agrada als nostres periodistes i corresponsals.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!