Espai de Dissidència
La Bitàcola de Xavier Diez
El 1996 vaig fer una estada acadèmica a la Universidad Nacional de Patagonia a Trelew, Argentina. Fou una experiència fascinant, no només pel molt que vaig aprendre, sinó pel que vaig veure. Era l’època en què un Aznar triomfant plantejava la seva “reconquesta” d’Amèrica, i a banda d’enviar estudiants de doctorat, el que plantejava era una colonització empresarial del continent que s’aprofitava de la cleptocràcia de la classe dirigent menemista.
Una anècdota resulta prou revel·ladora. La privatització del sistema telefònic del país llatinoamericà havia implicat un repartiment entre Deutche Telekom al nord, i Telefónica espanyola al sud de Buenos Aires, on em trobava. No calia més que parlar amb la gent de la petita ciutat de la província del Chubut per esbrinar què havia passat. Mentre l’empresa d’Alierta havia digitalitzat les línies de la metròpoli, el material de rebuig anava directament a l’Argentina, comprat a preu d’or per les autoritats del país andí en un clàssic de les privatitzacions fraudulentes (privatització i fraudulent són dos mots redundants). La cosa no acabava aquí. El personal de l’antiga companyia pública fou acomiadada sense contemplacions (a càrrec del contribuent local). Els pocs supervivents tenien unes condicions salarials i laborals infumables (que en una etapa de dolarització, amb nivells de preus en bona mesura superiors als espanyols feia pràcticament impossible la supervivència. En canvi, hi hagué una important contractació de directius de remuneracions astronòmiques. El més escandalós és que molts d’aquests eren nois de vint-i-pocs, acabats de sortir de sortir de la universitat, i com qui diu, del seu poble, car provenien de les ciutats de províncies espanyoles, de la hidalguía castellana acostumada a no donar un pal a l’aigua i a tractar amb superioritat cultural a una societat, com és l’argentina, culta i sofisticada. I el pitjor de tot, almenys per a mi, era que cada vegada que posava una conferència a Catalunya, amb la mateixa companyia, el preu de la trucada era el doble que quan des de Girona o Barcelona em trucaven a Trelew. Això, tenint en compte que el poder adquisitiu dels meus amfitrions era aproximadament la meitat de l’espanyol, esdevenia un escàndol que clamava al cel. No és d’estranyar que en els aldarulls de 2001, els revoltats sentissin una especial predilecció contra les companyies espanyoles. En certa mesura, el comportament de Repsol o Iberia no era massa diferent al de la pirateria de Telefónica.
Pensava en tot això quan veig l’èpica lluita de Movistar. Potser, després de la dels autobusos de Barcelona, una de les més llargues, intenses i simbòliques d’aquesta mena de final d’etapa. Les pràctiques colonials i bàrbares dels executius de la companyia, amb un capteniment de senyors feudals, ha posat de relleu que hi ha molt més que un simple conflicte laboral. La fórmula de subcontractació i d’externalització de la companyia de beneficis astronòmics i de cleptocràcia empresarial ha estat inspiradora en aquest procés de despossessió col·lectiva de béns i drets de treballadors i consumidors. L’arrogant actitud dels dirigents ha forçat la situació. I la solidaritat desfermada (malgrat el silenci mediàtic imposat a uns mitjans controlats per la despesa publicitària) ha esdevingut un perill que va més enllà de la companyia telefònica. La miopia empresarial ha bastit un conflicte amb aires de Canadenca. Potser això juga, a curt termini, en contra dels treballadors, perquè les organitzacions empresarials temen una victòria dels falsos autònoms lligats a Movistar, perquè podria tenir un efecte simpatia (simpatia moral i efecte de la física). I la cosa s’ha intensificat aquest cap de setmana, amb la presa de la botiga i els resultats de les eleccions.
Precisament les eleccions han estat, com reconeixia aquesta mateixa setmana l’escriptor gallec Suso de Toro, un referèndum. Un referèndum no només per canviar de política, sinó també de model econòmic. La roda de premsa celebrada ahir resulta extraordinàriament significativa, car bona part de les forces culturals i partits polítics, fins i tot Esquerra Republicana, han decidit intervenir en veure que es tracta, no tant d’una vergonyosa explotació laboral, com d’una impugnació al model cleptoliberal imposat pels qui fa anys ens repeteixen que sortim de la crisi. Ara, amb noves autoritats locals, hi ha possibilitat, si existeix la voluntat, no només de fer mal a l’entramat de delinqüència econòmica abanderada pels César Alierta de torn, sinó d’establir un nou model de recuperació d’allò públic.
Perquè, des de la meva modèstia, una situació com aquesta, més que resoldre’s mitjançant una negociació convencional, hauria de reconduir-se des d’una altra manera. Els ajuntaments, amb els seus instruments legals i jurídics, haurien de foragitar aquestes empreses i crear (per exemple, en el cas de Barcelona) empreses de serveis cooperatives on els treballadors fossin alhora els administradors de la nova empresa. La meva idea és que cap administració pública faci cap contracte amb empreses tacades d’explotació, i que muntin empreses municipals gestionades directament o mitjançant cooperatives de treballadors. El millor que podria passar seria que els treballadors de Movistar fossin l’embrió de Barcelona-telèfons. Que l’ajuntament assumís el control dels repetidors, infraestructura i espai radioelèctric i disposéssim de companyies públiques: empreses remunerades i decent, amb condicions estables. I que els Alierta de torn es dediquessin, si cal a treballar en el departament de queixes del consumidor.
El conflicte de Movistar no ateny ja ni a l’empresa ni als treballadors, sinó a tots plegats!.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Que en un ajuntament pelirlin les nf2mines dels treballadors, demostra una gran falta d’organitzacif3 i previsif3. Em pregunto que e9s el que realment falla en aquest gran sistema…