Espai de Dissidència

Resulta massa habitual que els mitjans de comunicació actuïn com a corretja de transmissió dels grups de pressió parapetats rere determinats laboratoris d’idees. Atès que el nou curs acadèmic s’anticipa calent, un cop els tertulians emprenyats de sempre han carregat contra el calendari escolar, ara toca desacreditar famílies i professorat per palesar el mal estat (o no) de l’educació per tal de servir de cobertura intel·lectual a les diferents mesures que cerquen desregular l’educació pública.
Fa molt de temps que llegeixo amb deteniment els informes de la Fundació Jaume Bofill. Després d’aquesta pràctica veig que els treballs són encarregats de manera malintencionada, executats per bons professionals, que normalment fan una feina rigorosa, i rematats pels redactors de conclusions, que, o bé no han llegit l’estudi, o que tenen un master en cinisme.
Aquest darrer informe se centra en l’estudi de les desigualtats socials, i entre escola pública i privada, a partir de la reelaboració de les dades recollides al darrer informe PISA. El treball és ple de matisos, amb algunes conclusions interessants, com atribuir els mals resultats escolars, no tant a les pràctiques escolars, sinó a les socials, és a dir, a la perversa distribució de classes socials en el sistema escolar. Tanmateix, i això ho saben molt bé els comunicadors professionals, el que queda a la percepció ciutadana és la idea força (força falsa) que l’escola pública és pitjor que la privada. Només cal veure els titulars de premsa, escoltar els tertulians, o veure el sensacionalisme d’alguns informatius. Els matisos, evidentment, resten per als implicats, o els que hem disposat de prou temps per llegir amb deteniment les vint-i-tres planes i el piló de dades i gràfiques del resum de premsa. És per això que la intencionalitat, tant de la Fundació com dels grups que hi són al darrere -on no descarto els interessos comercials interessats en desarticular l’ensenyament públic per poder fer negoci- és desacreditar l’escola pública.
De tota manera, avui que he tingut la paciència de contrastar les dades de la FJB amb el dossier de premsa del Departament d’Educació, constato diverses coses, que el mateix informe Bofill apunta. En els darrers deu anys, dels 190.000 alumnes incorporats al sistema, 128.000 corresponen a alumnat estranger. D’aquests, la correlació 85% la privada, 15% la pública, es manté inalterable, d’acord amb la capacitat del dret d’admissió tàcita que gaudeix el sector concertat.
Segons les dades oficials, el 2008, el nombre d’alumnes estrangers sobre el total representen el 13,5%. Tanmateix, si fem servir les mateixes xifres, resulta que hi ha 3,5% a la privada, i un 17% a la pública (amb les diferències internes que tothom pot imaginar). El cas és que del 2000 al 2008, mentre la privada ha passat del 0,8 % al 3,5, la pública del 3,5 al 17 que ja hem assenyalat.
No es tracta d’un fet estadístic. Es tracta d’una allau descontrolada, sobtada, desestructuradora del sistema, tal com poden constatar milers de professionals que s’han vist, simplement, desbordats. Aquest és un fet que s’ha obviat. Cap dels estats de l’OCDE amb què comparem xifres ha passat per un procés com aquest. I ara, en època de fallida del model de creixement (és una manera de dir-ho) català, total, per no res.
De fet, en un apunt marginal de l’esmentat informe Bofill es comenta que el 32% dels alumnes avaluats a les proves feia menys de tres anys que s’havien incorporat al sistema. No pot comparar-se amb països que, si bé poden tenir percentatges similars als catalans, el procés ha estat molt més equilibrat. En aquestes circumstàncies, sortir airós de les proves només pot ser degut a què els alumnes han anat a fer les colònies a Lourdes.
Un altre apunt pel qual es passa de puntetes a l’informe, és que si detraiem l’alumnat estranger, resulta que Catalunya està pràcticament a la mitjana OCDE, amb 499 punts en ciències i 494 en matemàtiques, cosa que indica una millora significativa respecte a proves anteriors i que ens col·loca com el que podríem haver estat si no haguéssim triat un model fonamentat en la importació sobtada de mà d’obra semi-esclava, un país més o menys normal.
A partir del que l’informe diu amb la boca gran, explica amb la boca petita i calla, és evident que algú està actuant amb mala intenció.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!