Nota: Col·laboració a la revista Barret Picat.
Ironitza Frank McCourt que els irlandesos excel•leixen en dues activitats: beure i barallar-se. Molts anys abans de llegir aquests comentaris en les memòries del desaparegut professor i autor de Les cendres d’Àngela, vaig comprovar la primera de les virtuts amb l’Stephen, un friendly catòlic de Derry. Tot i això, podríem haver començat per la segona, perquè aquest bon amic va irrompre a l’habitació que ocupava mentre em recuperava de les vint-i-quatre hores d’autobús, tren i autostop que m’havien dut a un petit poble de Valònia, entre Lieja i Namur. No feia ni una hora que dormia quan el meu improvisat company de cambra, amb un accent difícil de desencriptar, em suggerí d’anar a fer una pinta. En el meu estat catatònic li hauria etzibat una guitza. Per deferència i confusió mental vaig decidir seguir-lo. Ni ell ni jo coneixíem la modesta geografia del poble amb aspecte d’avorrit, tot i que molt ràpidament vaig descobrir que el seu olfacte filoalcohòlic ens portaria vers la taverna més llardosa i la gent més singular i mal vista de la regió.
<!–
/* Font Definitions */
@font-face
{font-family:Calibri;
panose-1:2 15 5 2 2 2 4 3 2 4;
mso-font-charset:0;
mso-generic-font-family:swiss;
mso-font-pitch:variable;
mso-font-signature:-1610611985 1073750139 0 0 159 0;}
/* Style Definitions */
p.MsoNormal, li.MsoNormal, div.MsoNormal
{mso-style-unhide:no;
mso-style-qformat:yes;
mso-style-parent:””;
margin-top:0cm;
margin-right:0cm;
margin-bottom:10.0pt;
margin-left:0cm;
line-height:115%;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:11.0pt;
font-family:”Calibri”,”sans-serif”;
mso-fareast-font-family:Calibri;
mso-bidi-font-family:”Times New Roman”;
mso-ansi-language:CA;
mso-fareast-language:EN-US;}
.MsoChpDefault
{mso-style-type:export-only;
mso-default-props:yes;
font-size:10.0pt;
mso-ansi-font-size:10.0pt;
mso-bidi-font-size:10.0pt;
mso-ascii-font-family:Calibri;
mso-fareast-font-family:Calibri;
mso-hansi-font-family:Calibri;}
@page Section1
{size:595.3pt 841.9pt;
margin:70.85pt 3.0cm 70.85pt 3.0cm;
mso-header-margin:35.4pt;
mso-footer-margin:35.4pt;
mso-paper-source:0;}
div.Section1
{page:Section1;}
–>
Juliol de 1989. Encara
hi havia teló d’acer, les ciutats tenien indústries i ningú no havia sentit a
parlar dels Erasmus. El fet que l’Stephen i jo practiquéssim els 10 metres
barra es devia a la feliç coincidència dels camps de treball internacionals, on
se suposava que els joves europeus de diferents (i en el cas compartit amb el
nou amic nordirlandès, traumàtiques) nacionalitats, ens trobàvem per treballar
desinteressadament en projectes de solidaritat, en aquell cas com a una mena de
monitors de casal d’estiu en un pretensiós castell belga. Evidentment, i en
tals circumstàncies, la feina és el de menys com ho és la facultat per als actuals
estudiants de programa interuniversitari. Mirat des de la distància, no cal
haver-se doctorat en antropologia per entendre aquest, i aquell espai, com a
ritus de pas, a la recerca d’experiències intenses i aprenentatges oficiosos,
una mena de mili anàrquica i divertida, una catarsi entre la fi formal dels
estudis i l’entrada (per la porta petita) d’allò que abans se’n deia món adult.
Aleshores no em
feia aquestes reflexions. I encara menys quan la varietat de la cervesa belga m’havia
enterbolit els pensaments. Com a bon català, l’alegria no m’havia fet perdre la
compostura ni tampoc massa la verticalitat. Al cap i a la fi, un mestre acabat
de diplomar se suposa que ha de donar exemple malgrat no estigui de servei. En
canvi, per al meu nou amic, un infermer novell, simpatitzant de l’IRA, no es
recava en exhibir una tercera virtut on els irlandesos també excel·leixen:
cantar. I no ho feia gens malament.
Dies després, i amb
unes quantes trappe més, el nucli de
monitors cantàvem plegats en rotllana. Gudrun, una alemanya de Colònia fan del
cantautor berlinès Reinhard Mey, atacava amb la seva guitarra “Dirty old town”,
del grup irlandès de punk-celitic-folk The Pogues. Evidentment la cinta, els
acords, la lletra i el Whistle els aportava l’Stephen. Ens acompanyava la
futura escenògrafa vienesa Marianne, l’avui arxivera txeco-suïssa Dora, Friederike,
una metgessa de Lübek amb el títol en tinta fresca, i l’estudiant holandesa de
psicologia Anke. També hi havia l’Andrés, un Telecos barceloní fill d’un
brigada de l’exèrcit de l’aire, que poc temps després em va reinstal·lar el meu
primer PC després que el primer dia esborrés el disc dur. Dirty old town era
una melangiosa cançó que evocava els sòrdids escenaris d’un suburbi industrial,
una història d’amor en un ambient sujós, entre les velles fàbriques metàfora
d’una desolació íntima, un lliri entre
cards, que en diria Ausiàs March. En certa mesura, i alternat amb el “Gute
Nacht, Freunde” de Mey, el “Dirty Old Town” esdevingué l’himne oficiós
d’aquelles dues setmanes belgues d’inesborrable record.
The Pogues, i la
seva ànima Shane MacGowan eren un bon exemple d’aquesta sensació de desolació i
desarrelament. Grup amb problemes de censura amb l’Anglaterra tatcheriana pel
seu suport als qui perseguien una Irlanda sense fronteres, i líder amb
problemes amb la beguda es trobaven per combinar nostàlgia i provocació,
dolcesa i agror, harmonia i desafinament. Aquest sentiment desarrelat i
desprotegit el resumia el mateix MacGowan, nascut a Anglaterra en un decadent
poble industrial, fill d’immigrants irlandesos, que sempre es considerà un
estranger, un estrany al més pur estil d’Albert Camus, entrant i sortint al
grup i a la clínica de desintoxicació. Mentre escric això, escolto pel YouTube
la melangiosa melodia irlandesa que em fa evocar aquell moment. Ja sabem que
els nostres records s’activen fàcilment quan s’associen a determinats sons
anomenats música.
Certament, Dirty
Old Town esdevingué una certa banda sonora en la pel·lícula d’aquell bell
estiu. No hi poden mancar històries d’amor. Stephen no trigar a seduir (o
deixar-se seduir) per la Marianne, una noia d’ulls clars que caminava amb la
seguretat amb què es belluguen les balladores del vals en el concert d’any nou.
Tampoc jo em vaig sostreure a la temptació de les relacions carpe diem, a les mirades còmplices amb
la noia rossa i bisexual de Groningen, al contacte casualment cercat de les
pells entre l’esplendor de l’estiu, mentre contemplàvem els focs d’artifici el
dia que els belgues celebraven el dia de la independència, i a l’amor sense
compromís ni les frases subordinades en precaris diàlegs en Frenchglish. Al cap i a la fi, punxades
d’adrenalina del que alguns denominen passió, altres instint. I el gaudi físic
i espiritual que som capaços d’acumular en els escenaris dessolats dels nostres
suburbis personals.
Certament, fou un
estiu gloriós. I més per les històries creuades amb capacitat de tancar ferides
recents i d’alimentar esperances en els anys a venir. Va haver una segona part,
mesos després, i algunes seqüeles més al llarg dels anys. Bona part dels
presents vam passar el cap d’any junts a Suïssa, amb la Dora, amb qui vaig
estrènyer llaços d’amistat que han perdurat fins avui, amb visites mútues,
correspondència, correus, sms i converses profundes i íntimes en francès i
anglès. De fet, aquesta noia, refugiada política als quatre anys, quan els
tancs soviètics aterraren la primavera de Praga, també comparteix amb mi un
cert sentit d’introspecció amb tendència hikkikomori
que ens feia sentir còmodes en companyia mútua. Menys perdurà el contacte
amb Gudrun, amb qui vaig compartir algunes cerveses a Colònia, mentre tenia a
la butxaca el meu primer i darrer Interrail,
tot resseguint les tavernes preferides per Heinrich Böll. A l’Stephen, després
del cap d’any de 1990 ja no el vaig veure més. Vam creuar algunes felicitacions
de Nadal durant algun temps. S’esvaí entre la boira dels anys.
Sí en canvi, alguns
anys després vaig rebre la visita inesperada de Marianne, ja aleshores una
escenògrafa prometedora. No venia sola. Portava la seva filla d’un any i el seu
nou company. Amb tots tres viatjaven a la recerca del desconegut pare del noi,
que segons creia, es trobava per algun racó d’Espanya. Van passar uns dies al
pis que tenia llogat amb la meva companya a l’Eixample, i també vam passar un
cap de setmana a la casa de l’Empordà que els havien deixat uns amics
austríacs. No vaig preguntar res sobre el meu amic, friendly i catòlic nord irlandès. I aquella història del pare
desconegut… penso que devia ser una metàfora sobre la terrible solitud de la
condició humana, a la recerca desesperada de respostes, que no existeixen, a
incòmodes preguntes.
Al cap d’un any,
Anke i jo vam decidir de perdre’ns mútuament el rastre. Desar els records als
calaixos d’una memòria que només s’activa quan algun impuls, una cançó, una
fotografia, m’associa a aquell estiu sense internet i amb teló d’acer. Fa
alguns mesos, mitjançant una breu cerca amb google, vaig veure que dirigia un
gabinet psicològic, que segons vaig intuir des de la meva ignorància de l’holandès,
estava especialitzat en addiccions o quelcom de semblant. Qui sap si tindrà
entre els seus pacients a Shane MacGowan! La biografia pública de cadascú, al
cap i a la fi, ja no té secrets per als motors de cerca.
Les nostres ciutats
també han deixat de ser industrials. Tot ha canviat. Els paisatges sòrdids que
dibuixaven les cançons de The Pogues semblen també una relíquia del passat. O
potser s’han traslladat a les nostres ànimes. Sempre ens quedarà “Dirty old
town”
VELLA I BRUTA
CIUTAT
(Shane MacGowan) (Matussera
traducció X.D.)
Vaig trobar el meu amor, davant la fàbrica del gas
Vaig somiar els meus somnis pel vell canal
Vaig besar la meva noia recolzat al mur de la fàbrica
Vella i bruta ciutat
Vella i bruta ciutat
Els núvols naveguen davant la lluna
Els gats ronden al seu aire
La primavera és una noia travessant els carrers nocturns
Vella i bruta ciutat
Vella i bruta ciutat
Vaig sentir una sirena des dels molls
Vaig veure un tren a la vora del foc
Vaig flairar la primavera entre el vent boirós
Vella i bruta ciutat
Vella i bruta ciutat
Penso forjar una esmolada destral
D’acer lluminós temperat al foc
I et tallaré com un arbre mort
Vella i bruta ciutat
Vella i bruta ciutat
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!