Espai de Dissidència

Difícilment parlo de religió. Tinc la impressió que és impossible aplicar arguments racionals en un àmbit on la creença degenera fàcilment en histèria col·lectiva, comporta automàticament una mala interpretació. I per tant, l’exigència de lapidar tot aquell que tracta de raonar sobre fets i fes que, intrínsecament, resten fora de joc del món de l’anàlisi desapassionada i la raó.
De tota manera, no em voldria mossegar la llengua. La celebració del referèndum suís on la ciutadania s’ha pronunciat per la prohibició de la construcció de minarets, té derivades més que interessants, una oportunitat per debatre sobre el paper de les religions en la vida pública contemporània. Evidentment, s’ha preferit recórrer al sensacionalisme, i perquè no, al papanatisme i la demagògia.
Si no m’han decretat encara una fatwa per la meva novel·la geníssers, on denunciava la manipulació personal mitjançant un islam reinventat (probablement les escasses vendes han preservat la meva seguretat), el que dirà em comportarà una condemna de la internacional progressista papanata, la que accepta acríticament qualsevol cosa que tingui a veure amb les particularitats antropològiques de tot aquell que no porti corbata.
Al meu entendre, en una societat moderna i democràtica, la religió…
… es tracta d’un afer estrictament privat. L’exhibició pública d’una creença amb pretensions de veritat absoluta representa una agressió contra el benestar col·lectiu. El cardenal Rouco, per posar un exemple, i la seva voluntat d’imposar la seva manera de pensar caldria que fos tractat com un perill públic. Els minarets, amb muetzins inclosos que porten als fidels a l’oració, i als infidels, a recordar que hi ha algú que predica a crits l’existència d’un déu omnipotent, malgrat la seva inexistència, també.
Algú em preguntarà… i els campanars, què? Formen part del nostre llegat cultural. El cristianisme és una religió, encara que també una tradició que forma part de la nostra identitat. Les campanes són un símbol que han perdut el seu contingut religiós, estan integrats en el paisatge, encara que també s’agrairia una major discreció.
Entenc que la religió és una creació humana, que de vegades pot ser útil a l’individu perquè li ofereix algunes respostes davant la incertesa vital, trascendència davant la banalitat existencial, consol davant del dolor, i sovint, un discurs ètic que, com en el cas del cristianisme del concili vaticà segon, resulta útil, una bona guia de comportament, tot i que imperfecta. Com a creació humana, també és una representació simbòlica d’una estructura social sovint injusta. I en aquest sentit he de confessar la meva antipatia per l’Islam.
Abans d’exigir la meva lapidació… deixeu-me que m’expliqui. Islam, en àrab clàssic, vol dir submissió. I la submissió a un hipotètic Déu, no representa altra cosa que la justificació de la submissió a determinades persones molt poderoses. És així com s’explica la fòbia contra les dones. En un sistema mental on s’accepta i s’exalta la desigualtat (entre déu i els homes) és normal que s’articulin discursos on es fomenti plànols de dominació per sexe, creença, condició,…
Algú m’acusarà de racisme i xenofòbia. Sento que us decebreu. Com a docent, he tingut molta relació amb molts musulmans. Molts m’han ajudat i confortat amb la seva hospitalitat, infinitament superior amb la que he estat capaç d’oferir. A altres els he ajudat a comprendre millor una societat tan complexa com la catalana, i una llengua amb tantes vocals que els fan parar bojos (si no m’enganyen, l’àrab clàssic només en té tres). La meva antipatia per l’islam és equivalent a la meva antipatia per la conferència episcopal espanyola, i en canvi, la meva simpatia pels monjos de Montserrat. No suporto ningú que ens digui com hem de viure. Prefereixo la companyia de persones disposades a debatre sobre temes complexos i dedicar la vida a la recerca espiritual.
Anem a pams. Si hi ha algú que, davant meu, es presenta davant meu com a posseïdor en exclusiva de la veritat, crec que és un imbècil. Si, des d’una torre alçada, algú m’explica que una divinitat desconeguda és l’únic Déu veritable i incita a sotmetre’ns a aquesta única veritat, considero que es tracta d’una creença estúpida i perillosa. I que la meva obligació és explicar als altres que fora més útil disposar de més biblioteques i menys temples.
Sí, ja sé que no hauré convençut gairebé ningú. El món de la fe es caracteritza (amb honroses excepcions) per donar-se de bufetades (o lapidar directament) amb el món de la raó. Tanmateix, no em volia mossegar la llengua. Això sí, pel fet de tenir poca simpatia per la religió islàmica no em fa ser d’ultradreta, xenòfob o racista, que és l’anàlisi decretat per la progressia oficial amb què molts han insultat els suïssos que han participat als darrers referèndums.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!