Espai de Dissidència

Amb l’inici de curs, la presidenta de la Comunitat de Madrid, Esperanza Aguirre, anuncià la instal•lació de tarimes als centres educatius amb la intenció de reforçar l’autoritat dels docents. És un gest en la direcció de reforçar una tendència creixent entre la classe política, el sarkozysme. L’actual ocupant de l’Elisi, abans de presidir la République va apropiar-se d’un cert discurs anti-68, molt debatut els darrers anys, consistent a atribuir tots els mals de la descomposició social a la revolta individualista i llibertària del maig francès.

Les tarimes d’Aguirre, com les mesures educatives de Sarkozy, podrien semblar la tirita que ofereix l’agressor després d’haver trencat les cames a la seva víctima. Al llarg de les darreres dècades, les diferents reformes educatives europees en general i espanyoles en particular, han consistit a desautoritzar els docents. Precisament, “autoritat”, que podríem definir com a la facultat que té cada persona o institució per ser obeït (potestas, relacionat amb el poder), o a obtenir el predomini moral en un determinat àmbit (auctoritas, relacionat amb el prestigi), és un concepte difús, d’acepcions boiroses, i per tant, utilitzable amb intencions contraposades. En els canvis legislatius que han transformat l’educació, el professorat (encara que també l’alumnat i les seves famílies) han estat exclosos del debat i de qualsevol decisió estratègica. La ciutadania i els votants, també. I han estat els grans interessos econòmics, des de la seva temptació d’enginyeria social i sota el paraigües d’organismes empresarials com l’OCDE els qui han dibuixat l’educació actual. Qui té l’auctoritas acadèmica –se suposa que els docents coneixen millor que ningú el funcionament i les necessitats del sistema- han estat contínuament desposseïts d’una potestas ocupada per interessos empresarials i una creixent demagògia política, amb eixorques polèmiques sobre resultats escolars, eficàcia o excel•lència. Per posar un exemple, la sisena hora a primària arbitrada pel Departament d’Educació, ha propiciat l’increment de la indisciplina a les aules, segons opina un 68% dels docents, i ha baixat la capacitat d’atenció dels alumnes, segons un 54%.

Tanmateix, l’addicció al populisme barat és el que caracteritza la democràcia de partits contemporània. En un moment en què la competència entre mitjans de comunicació ha generat una societat de l’espectacle que faria empal•lidir el propi Guy Débord, les notícies relacionades amb l’educació són tractades amb sensacionalisme groller, i inserides creixentment en la secció de successos. Això, potenciat per una certa demonització de la gent jove porta a l’elaboració d’un determinat discurs dominant segons el qual el pressumpte estat lamentable de l’escola és un reflex de la descomposició social, fruit, al seu torn per un excés d’igualitarisme fracassat. La recepta, com no podia ser d’altra manera, el retorn al passat, a la vella escola, a l’antiga jerarquia social d’abans del 68 a les presumptes virtuts de l’obediència i allò que molts en diuen “la cultura de l’esforç” (el dels altres, s’entén).

S’ha comentat a bastament la hipocresia dels sustentadors d’aquest projecte. El mateix Sarkozy, a qui tant agrada aquesta retòrica, no podria haver arribat president, atesa la seva peculiar biografia, sense els pervertits valors soixante-huitards. La seva obsessió per la recuperació d’una determinada litúrgia a les escoles, (tarimes, aixecar-se quan entra el professor, la recuperació del “vostè”) pot generar un cert consens entre la comunitat educativa. El problema és que aquests gestos, aquesta ritualitat social, esdevenien la manifestació de continguts profunds que no passarien de ser una carcassa buida en una era líquida, on certament, els lligams socials es deterioren a la mateixa velocitat que es disparen les desigualtats. És el fons el qui fa les formes, i no les formes les qui determinen el fons.

Certament, existeix una descomposició social creixent traduïda en una pèrdua de referents compartits. L’autoritat, que comporta un plànol de desigualtat entre individus, requereix d’una relació, encara que asimètrica, bidireccional i simbiòtica. I tanmateix, les radicals transformacions impulsades pel nou capitalisme, on l’antic burgès passa a ser un simple intermediari, el contracte de treball, un document en vies d’extinció, i la rotació laboral, la destrucció de vincles interpersonals, exigir autoritat i respecte esdevé una veritable utopia, una broma de mal gust. Certament, l’escola és una reproducció a escala de la societat. I el professor, ja sigui pels canvis legals i socials, ha passat d’exercir la professió que li era pròpia, la d’ensenyar i acompanyar en l’aprenentatge de l’alumne, per ésser-li atribuïdes altres funcions complexes, contradictòries i sovint d’impossible compliment. Tanmateix, continuen essent el cap visible ( i per tant, caps de turc) d’una societat on els qui manen es refugien en paradisos fiscals i resten exempts de tota responsabilitat moral i legal.

En el món econòmic real, se sotmet a pressions terribles als individus; cal ser més productius, eficaços, treballadors, educats,… i en canvi, ja no existeixen caps visibles que ni tinguin una relació directa i bilateral amb els qui, teòricament, haurien de protegir. En aquestes circumstàncies, qualsevol treballador precari, qualsevol empleat que veu perillar la seva estabilitat econòmica o familiar, a l’arbitri d’accionistes que ni coneix, qualsevol becari que no ha vist mai un contracte, qualsevol estudiant que sap perfectament que les oportunitats dependran més dels seus contactes que del seu currículum,… com és possible, doncs mostrar respecte i acceptar autoritat per algú? Aquest, al cap i a la fi, és un sentiment sense gaire futur, si el futur és com el que dissenya l’IESE, ESADE o el Cercle d’Economia.

I és clar, apareix la síndrome de Bartleby, que podria definir-se com a manifestació d’actituds negatives i resistència passiva en situacions interpersonals i laborals. Un presumpte transtorn de la personalitat documentat per primera vegada durant la segona guerra mundial per tractar casos de soldats que es negaven a complir les ordres dels seus superiors. En realitat, es negaven a obeir indicacions absurdes, en una situació absurda com la guerra. Com la guerra diària a la qual el sistema econòmic ens envia com a soldats de lleva. Potser, més que autoritat, hauríem de buscar una prestació social substitutòria a un sistema educatiu que, en certa mesura, continua tenint un cert regust militar. És clar, que també els docents estan presentant conductes tipificades com una variant d’aquesta síndrome: la PRIA [Passive Resistance to the Incompetent Authority], resistència passiva a l’autoritat incompetent.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!