Espai de Dissidència

Nota: Article publicat avui a El Punt

En la recent exposició El somni republicà i l’extraordinari catàleg que l’acompanyava, una part destacava per damunt les altres. El republicanisme, sempre esmunyedís per a l’anàlisi històrica, resultava indestriable d’una cultura política que esdevenia més cultura que política. Com a projecte civilitzador, objectius i mitjans es confonien en la recerca d’una ciutadania amarada d’alta cultura en tots els àmbits possibles, d’aquí la seva obsessió educativa. Contra la inferioritat estamental condicionada per un abisme d’instrucció, en la República tots els individus havien de romandre en plànol d’igualtat. Si republicans i anarquistes van mantenir estreta relació fou perquè també els llibertaris, davant l’exclusió de les classes baixes, havien d’anar «a la revolució per la cultura», com recorda un llibre de l’historiador Javier Navarro. Ens ho corrobora el fet que el bo i millor dels escriptors modernistes van publicar a revistes i editorials llibertàries, que aquestes no dubtaven a traduir les novetats científiques i literàries de l’efervescència cultural europea, que als ateneus obrers il·lustrats representaven Ibsen, a les biblioteques no faltava mai Tolstoi i era freqüent trobar cenetistes amb un llibre de Nietzsche.

Potser algú en dirà utopies, tanmateix, la veritable democràcia només és possible quan la llibertat es pot combinar amb la igualtat. Els republicans de principis de segle XX ho sabien, i és per això que van emfatitzar la formació cultural de la ciutadania. El model no eren els sistemes liberals del XIX, on la plutocràcia organitzava els seus interessos mitjançant partits. Més aviat volien una mena de democràcia amb mecanismes correctors de les diferències de poder i influència. Per això apostaven radicalment per «culturitzar el poble», única fórmula d’escapar al domini dels poderosos. No una cultura qualsevol, sinó una d’aristocràtica, aquella que permet llegir el funcionament social, comprendre el món i els subtils mecanismes de domini, contràriament a la cultura de la submissió transmesa per tradicions inventades.

L’evolució actual ens assenyala un sentit diferent a l’anhel republicà. El professor Nico Hirtt ens assenyala que, després del gran salt posterior a 1945 de democratització de la cultura, l’OCDE, braç ideològic de l’empresariat internacional, dedicada en les darreres dècades a imposar reformes als sistemes educatius, marca una involució social que ens retorna a un passat estamental. Aquesta organització, la responsable d’informes PISA i que sense sentit del ridícul emet informes manipulats i contradictoris, impulsa polítiques involutives que busquen educacions (i cultures) diferenciades per classe. Rere l’abús de termes com «competències bàsiques», «empleabilitat» o «competitivitat» dissenya dos grans camins a seguir segons la condició social. A uns, se’ls imparteix coneixements per pensar i manar; a d’altres, competències per treballar i obeir. La recent LEC o el Pla de Bolonya són concrecions d’un programa d’abast europeu, que estableix precisament un mercat de treball amb un 40% d’ocupacions, contràriament al que sovint es diu, d’escassa complexitat tècnica i excessiva flexibilitat, a les quals cal destinar subtilment percentatges d’una societat que no requerirà de grans coneixements per interpretar el funcionament del món, sinó que caldrà individus resignats i convençuts de la naturalitat jeràrquica. És a dir, amb una cultura de segona.

De fet, és així com es pot deduir la cursa per assolir el control dels mitjans de comunicació. Probablement hi ha pocs negocis tan ruïnosos com la televisió, abans monopoli estatal, avui oligopoli empresarial. Tanmateix, és sobretot des dels mitjans audiovisuals on s’ha bastit tota una cultura plebea i alienant capaç de desorientar el públic i inocular creences allà on hauria d’haver pensament i reflexió. No es tracta dels continguts degradats que s’aboquen, sinó com es confon la ciutadania a partir de substituir el consum per la cultura. Fer creure en la facilitat de l’èxit, el desig de luxes inabastables, empènyer a adquirir novetats en una dinàmica de liquiditat baumiana, en la infantilització de les anàlisis i la banalitat de la informació, que fan pensar en Neil Postman i el «divertim-nos fins a morir», en una societat de l’espectacle, sense continguts.

Si comparem amb aquells que volien més llibertat i igualtat, la dictadura del mercat ens imposa més creixement, forçosament asimètric. I ens fa pensar en aquella paradoxa que assenyalava Georges Orwell, el millor descriptor del totalitarisme, quan en el règim brutal de la novel·la 1984, s’exhibia arreu la consigna «la ignorància és la força». Sense (alta i universalitzada) cultura, no hi pot haver llibertat.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!