Espai de Dissidència

Conte per als meus lectors Dancing Queen, una de les disset narracions que trobareu al recull Dancing Queen, que el podeu trobar en format electrònic a la botiga de Kindle

Mai me n’he acabat de sortir amb les videoconsoles. Els cables s’emboliquen com els afers del cor tot teixint un laberint inextricable, i les connexions, com les relacions entre persones, no sempre encaixen allà on voldríem. Malgrat tot, al final aconsegueixo enllaçar l’aparell amb una pantalla on l’aparició del logo de la Play Station tot certificant el meu èxit. Tanmateix, el meu públic no aplaudeix, sinó que exhibeix certa expressió d’impaciència. Les meves filles i el seu escamot d’amigues de l’institut examinen la meva obra. Com a estrelles del Rock, proven els micros, avaluen el volum, i manipulen amb professionalitat els comandaments sense fils, “Gràcies, papa… ja pots marxar!”, ordenen amb una impostada amabilitat.

No acabo de sortir de la sala. Recolzat al marc de la porta del passadís miro una estona, com un espia, com un espectador anònim en la penombra del teatre. Avui toca sessió de karaoke amb el disc que tantes vegades he sentit. Amb certa música enllaunada i millorada pels miracles de la informàtica, comencen a aparèixer els subtítols que han d’entonar en temps, forma i agudesa adequada.

Friday night and the lights are low

Looking out for a place to go

Where they play the right music

Getting in the swing

You come to look for a king…

Ballen, riuen i canten posseïdes per l’encanteri de la música. Amb certa mirada escèptica d’antropòleg, detecto una mena d’impuls ancestral que les fa seguir el ritme, a la manera d’una experiència mística o religiosa. Bé, potser no tan escèptica. Diuen els neuròlegs que la música té certs efectes irracionals, incomprensibles, que tatua records en la nostra memòria, que estableix punts d’ancoratge amb episodis del passat.

Més de trenta anys després, penso en ella. Els records, desats al calaix de la memòria, tornen a trobar la llum. La discoteca fosca, on sona la cançó d’Abba, en un temps en què encara el divorci sentimental i musical d’aquell quartet suec encara no s’havia consumat. La Sílvia, com tota adolescent difícil a la recerca d’una identitat, tractava de brandar la seva bandera a la pista de ball. Semblava que aquella cançó de festa, amb aires  de to menor i brins de nostàlgia pels temps que no vindrien, havia estat escrita expressament per a ella. La noia de disset anys que poques hores abans havia escapat literalment de la sabateria del barri, sortia de festa a la recerca d’algun paradís provisional on hi hagués bona música, i per trobar, potser, algun rei efímer.

La memòria és molt traïdora i els adults tenim tendència a deformar els records per adequar-los a la nostra precària mirada del present. Així i tot, és de suposar, que la mirava embadalit. O potser no. Jo també tenia disset anys i tractava de brandar la meva pròpia bandera en els estrets marges d’aquells anys on no érem ningú i tractàvem de reinventar-nos a cada instant. Imagino, des de la meva addicció introspectiva, que experimentava sentiments contradictoris, entre incerta fascinació i injusta reticència a què em mostrés en companyia seva; a la crida de la selva, l’atracció purament física, i la sospita fonamentada que sortir amb ella em portaria a un carreró sense sortida, a una devaluació del meu estatus del barri, a una relació que com els núvols a l’horitzó, presagiava tempesta. Havíem estat amics de petits, des que a cinquè, la mestra ens havia fet compartir taula. Havíem explorat de les mutacions dels nostres cossos. Havíem compartit confidències reals i imaginades. I ara me la mirava al centre de la pista, amb el seu rostre poc agraciat, les ulleres extremes de grans diòptries, amb un sobrepès que anunciava temps pitjors, i amb una tendència creixent a la Ginebra Larios.

Les meves filles, visiblement incòmodes amb el meu paper d’espectador en la distància em demanen amablement que vagi a comprar unes fantes, ganxitos i altres porqueries. Sabem que és una excusa perquè escampi la boira, malgrat que a fora, en aquest divendres d’hivern, la boira és espessa i el fred m’obliga a les bufandes i una ridícula gorra de llana que em van regalar per al meu aniversari. La humitat ambiental i el silenci reforça la introspecció. El carrer és mal il·luminat i la foscor fa endinsar-me encara més en el forat negre del passat. El paquistanès no és lluny, malgrat que tots sabem que tàcitament m’han demanat que em prengui el meu temps per tornar a casa. Faig una marrada urbana. Decideixo emprendre un perillós itinerari per la nostàlgia. La música, i les imatges del passat, encara em ressonen al cap. La Sílvia és allà, al mig de la pista, ballant exageradament. Me la miro amb una cervesa a la mà, i tracto de decidir-me entre la iniciativa i la passivitat. Sóc conscient que és estúpid prendre decisions racionals en aquesta mena d’afers. O potser disfresso de racionalitat la meva por irracional i difusa; a aparellar-me amb la persona inadequada; a aparellar-me en termes generals; a equivocar-me; a encertar-la.

Passo davant el que fou la sabateria on va treballar uns quants anys, i que mai no vaig trepitjar. Avui és un basar xinès que, amb una tènue llum interior, com si fos un bar clandestí. I tal vegada sembla com si sortís abans del tancament, amb el seu maquillatge exagerat, les seves botes de taló alt, i aquella jaqueta de fals cuir amb lluentons, tot caminant apressada entre els vianants que tornen a casa per sopar. Camina apressada vers el frankfurt de la plaça, on l’espero ja fa estona. Mira i no em veu. Miro, i espero que no em vegin amb ella. La deixo passar de llarg. Potser prefereix no menjar per gastar els diners en ginebra i accelerar la seva anestèsia respecte al món real. Potser no es decideix a venir perquè, en el fons, no l’interesso. “És una puta que s’arramba a tot el que porta pantalons”, m’alerten els meus amics suposadament informats, des de fa temps. “Igual que la seva mare”, asseveren per reforçar documentalment els seus arguments. A diferència dels anys que vindran, el terme família monoparental, disfuncional, descomposta, encara no ha entrat ni en el terreny de la sociologia en un món en què els serveis socials encara prenen el nom de caritat. De fet, falten mesos perquè descobreixi la sociologia com a una assignatura que es pugui estudiar.

Ara tampoc no hi és el frankfurt d’aleshores. A la plaça, com a supervivent del passat, només hi resten, com a testimonis de l’implacable pas del temps, aquells gronxadors metàl·lics i rovellats on havíem compartit confidències etíliques en algunes nits d’hivern, projectes irreals, temors fonamentats, i alguna fotografia en blanc i negre de la seva Polaroid. Temps durs en què encara no som ningú, i treballem esforçadament per no ser ningú. Temps durs a la recerca d’efímers plaers a còpia de satisfer la nostra curiositat, i els temors de travessar fronteres. Rituals d’aparellament amb cert grau d’artificialitat, on paraula, obra, pensament i sentiment porten vides paral·leles que mai no convergeixen.

“No et convé aquesta noia”, consells i advertiments que m’ofereixen amics a qui no demano consell. I probablement tenen raó, malgrat que el seu rebuig és més espontani que meditat. Al cap i a la fi, “no és dels nostres”, de la tribu que els anys i les circumstàncies dissoldran. Els seus antecedents, des que en aquella festa de final de curs de vuitè ens havíem grapejat en la penombra de la disco del barri, i que durant aquell estiu havíem experimentat sobre com funciona allò d’acompanyar-se físicament, i fracassar espiritualment, van anar empitjorant a partir de pulsions transgressores. Vides paral·leles que, de tant en tant xocaven com els cables elèctrics del carrer, i en el contacte, quan bufava la tramuntana, curtcircuitaven el barri.

Tanmateix, la contemplo a la pista, ballant Dancing Queen, el disc que em va regalar amb el seu primer sou a la sabateria, i que sentíem un i un altre cop a la meva cambra. Aleshores, no sabíem anglès i no enteníem la lletra, potser perquè en el fons preteníem fer de la nostra existència les estrofes que componen la tornada. Balla exageradament, fent anar algun crit de suposat entusiasme. Se sap censurada per la congregació de l’estret univers de la mitja dotzena de carrers on confinem la nostra existència, mentre que va a la recerca d’un rei efímer. Un rei efímer, que malgrat el meu republicanisme, aquella nit seré jo.

You are the dancing queen

young and sweet

only seventeen.

Dancing queen

Feel the beat from the tambourine, oh yeah

You can dance,

you can jive

having the time of your life

ooh, see that girl

watch that scene

dig in the dancing queen

A continuació, setmanes…, poques, de clandestinitat. Solituds compartides, inseguretats desconcertants, i certa aversió perquè ens vegin junts. Certa fredor en el meu caràcter, fonda decepció als seus ulls miops, allunyament progressiu. Distància que s’estén, primer,  en gestos indecisos i tímids, com els primers compassos d’una locomotora de vapor, després, un moviment uniformement accelerat que ens desfigura els records, com l’atmosfera contaminada ens difumina la ciutat llunyana.

Mentre retiro dels prestatges doritos, coles, patates chips amb sabors exòtics, sóc poc capaç de reconstruir el moment a partir del qual ens vam deixar de veure expressament. La universitat, a una hora en tren, va expressar en quilòmetres la mida de la nostra distància, una distància inclusiva on amics i família també es van difuminar en la boira. De tant en tant la veia, amb el seu somriure trist, sempre apressada, amb el seu maquillatge exagerat, les seves botes de taló alt, la seva caçadora de fals cuir, les seves diòptries i el seu cos com a pitjor enemic. Cada vegada més aïllada, sospito que vaig ser una de les darreres àncores que va perdre en aquell espai, on durant molts divendres, va anar a brandar la seva bandera a la pista de ball, tot tractant de sortir i divertir-se a la recerca de reis, i reietons, efímers. Malauradament, l’aristocràcia del barri tenia un esperit massa plebeu i formes aspres, i ja se sap que la monarquia és plagada de degenerats que converteix en granotes les princeses, i les reines de la nit.

Torno a casa entre la boira.  Fa tant de fred com anys enrere, aquell vespre d’hivern en què la vaig veure per darrera vegada. Seia sola i desmillorada al frankfut de la plaça, amorrada al got de ginebra. Mentre caminava, la contemplava embadalit, o potser no. Entre certa fascinació, i aquella persistent reticència a què em mostrés en companyia seva. M’anava acostant i dubtava sobre si aturar-me seure i fer-li dos petons a cada galta, parlar de coses intranscendents i abusar del pretèrit imperfet. M’anava acostant, i anava reduint la velocitat, com una vella locomotora de vapor a qui afluixen la pressió per activar els frens i anar detenint el tren per aturar-se a l’estació. Encara en moviment, el meu cap barrejava arguments contraposats, pros i contres de saludar i irrompre en el seu ensopiment. Si hagués creuat una mirada hauria perdut totes les excuses per seure i fer un balanç dels anys que havíem viscut des de la distància. Si hagués estat prou beguda, hauria tingut prou excusa per acompanyar-la portar-la a casa de la seva mare, a suportar la seva mirada inquisidora i hostil, i dissimular el meu sentit de la culpabilitat. Tanmateix, no va alçar els seus ulls miops que limitaven la capacitat d’identificar les cares conegudes. Covardament, vaig passar de llarg i no vaig fer res de tot això. Una vintena de passes més endavant vaig girar el cap i continuava sola, acompanyada només del seu got de Larios.

Temps després, una amiga em va dir que havia deixat la ciutat, per instal·lar-se en un poble petit i fred de la Castella profunda, acompanyada d’una altra ànima solitària i més solidària que jo. I que, després d’emmalaltir, havia mort en silenci. Que l’única cosa que havia deixat havien estat els seus discos d’ABBA i una fotografia en blanc i negre, on tots dos, sèiem de costat als gronxadors nocturns de la plaça. El seu rostre se’m difumina avui entre la boira, mentre la recordo ballant i giravoltant al mig de la pista, tractant de brandar els parracs negres de la seva bandera.

Apujo feixugament els graons de casa. M’espolso el fred humit de desembre. Em trec les sabates humides pels tolls dels carrers. Obro la porta i el quartet suec encara sona a la sala. La meva entrada, malgrat les provisions, no és triomfal, sinó més aviat furtiva. Deixo les compres damunt la taula. La cançó ja és més melangiosa. Els subtítols del darrer disc tenen ja un aire de final. Em vénen unes ganes irreprimibles de plorar.

I don’t want to talk

about the things we’ve gone through

though it’s hurting me,

now is history…

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!