Espai de Dissidència

30 de març

Em plantejava aquest dietari com a un document intimista, amb reflexions de vocació més o menys literària, descripcions minimalistes, continguts lleugers, pensaments més o menys intimistes. Sovint em passa que l’articulista assagista que ha anat devorant a poc a poc l’historiador, també vulgui cruspir-se l’escriptor. Tanmateix, hi ha moments que, com diuen en castellà, “la cabra tira al monte”, i l’instint pot més que la contenció.

Voldria parla sobre la improvisació. Aquesta capacitat és de valoació complexa, pequè tant pot ser una virtut com un pecat. Un bon mestre, un polític, un periodista, ha de ser calculador i planificador, i alhora, ha de saber improvisar. El bon músic de jazz, encara que també els grans músics del barroc, eren capaços d’improvisar variacions sobre un tema que permetien exhibir tant la seva destresa tècnica com el seu talent artístic. En moments de crisi, la improvisació pot marcar la frontera entre el fracàs i l’èxit. Pot tapar la manca d’idees o destapar la genialitat. El moment que vivim en té molta, d’improvisació, en el sentit que, més enllà de guionistes de pel·lícules de catàstrofes, ningú no podia estar peparat per fer front a una situació com l’actual.

Tanmateix, perquè una improvisació tingui èxit o resulti un fracàs, entenc que és necessària una inspiració moral. Aquell que pensi en l’interès general no actuarà de la mateixa manera que l’obsedit en el particular. I és aquesta dicotomia la que exhibeix impúdicament les vergonyes d’un estat espanyol en què la improvisació tracta de dissimular la manca d’idees, o la resistència a defensar les de sempre.

Sánchez i els seus mariatxis ha actuat tard i malament, i més obsessionat a salvar els interessos particulars dels grups de poder que a administrar una situació que se li escapa de les mans, i que van més enllà de l’absència esplendorosa de principis embolicada en la rojigualda. Un estat d’Alarma amb unes mesures inconcretes, malinterpretables d’un Reial Decret Llei que es retarda perquè els qui mouen els fils del govern puguin salvar el cul al preu de despullar de drets i perspectives la majoria.

Un estat d’alarma més pensat per satisfer les exigències de la ultradreta, els uniformats que volen la seva oportunitat de millorar la seva imatge. Un estat d’alarma més concebut per salvar una monarquia que s’ha tirat de cap al femer. Un estat d’alarma que tracta de treure el pitjor d’una societat estupiditzada en base a un nacionalisme arnat i provincià (espanyol). Una improvisació que és el pas necessari per al desastre i la desfeta. Una improvisació on no hi veiem cap bona idea, sinó les obsessions de sempre: salvar l’statu quo.

El president Torra va exigir una Renda Bàsica Universal, tal com destacava Vicent Partal en l’editorial d’avui. I, efectivament, aquesta és una improvisació intel·ligent, que marca lideratge. L’entorn i la cultura política de Torrra no li hauria de portar a abraçar aquesta idea que algú com jo fa més de vint anys que defensa. I tanmateix és aquesta idea que realment pot ser la clau de volta d’una recuperació (no necessàriament económica, sinó sobretot moral) per sortir-nos-en. L’opció Sánchez, amb la col·laboració d’una esquerra submisa, és provar una cosa que ha fracassat sempre: injecció de diners i crèdits on la banca farà d’intermediària. En altres paraules, posar la guineu a controlar el galliner. Que l’estat avali crèdits a les empreses vol dir que els bancs cobraran interès, si les empreses aguanten, i els bancs cobraran (amb els diners de tot), si les empreses s’enfonsen. Repartir diners a la gent (amb suspensió temporal d’impostos i control de preus i lloguers) permet reconstruir l’economia en base al consum, i a la creació de noves activitats econòmiques fetes des de la seguretat d’una xarxa de protecció. Dinamarca o Àustria són societats dinàmiques i creatives gràcies al concepte de flexiseguretat, on la seguretat mana sobre la flexibilitat.

La improvisació de Sánchez és suïcida. La improvisació de Torra, el president que no ho volia ser, més aviat aferma un lideratge sorgit del patiment. Plutarc hauria d’escriure unes vides paral·leles. Shakespeare n’hauria d’escriure’n una tragèdia. Nosaltres, hauríem de ser els espectadors que trien el final.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!