Espai de Dissidència

Reprodueixo el text de la conferència d’ahir a l’Ajuntament de Figueres sobre la commemoració dels 80 anys de la República Catalana.

Em sento molt honorat d’haver estat convidat per aquesta ciutat carregada d’història i talent, i així poder compartir aquesta data tan significada, i alhora tan planificadament esborrada de la memòria col•lectiva, del 14 d’abril, aniversari de la proclamació de la República Catalana. I voldria començar amb una anècdota personal que em permet explicar el que m’agradaria declarar públicament com a un amor platònic per aquesta ciutat.

Tot i que només vaig hi posar el peu, per primera vegada, i si la memòria no em falla, un vespre de juliol de 1989, en una breu parada d’un Eurolines, en un inacabable trajecte fins a Brusel•les, la meva relació particular amb Figueres començà alguns anys abans, quan estudiava magisteri a Bellaterra, i un professor, en Jaume Botey, ens impartia Història de Catalunya, en què es tractava de resoldre les mancances de coneixements sobre el nostre país que demostràvem aquells estudiants formats durant el franquisme i la Transició.

Jaume Botey, un
antic capellà del PSUC defensor de causes perdudes, ens explicà la fascinant
història d’Abdó Terrades. Ens relatà la forma com arriba a ser elegit cinc
vegades alcalde, com proclama cinc vegades la República, com és destituït una i
una altra vegada, com és detingut, empresonat, jutjat, i exonerat tantes
vegades com sigui necessari per l’actitud fermament ètica que el caracteritza,
per la superioritat moral que traspua cadascú dels seus gestos, pel gran
prestigi personal entre els figuerencs. El nostre professor ens feia avinent
com el juny de 1842, el poble de Figueres en manifestació, crida el “Visca
Terrades”, torna a proclamar la República i canta l’himne “La Campana”, que el
mateix pentaalcalde d’aquesta ciutat havia compost. I com els republicans
figuerencs fan voleiar la primera bandera republicana que es té constància a
Catalunya; la bandera roja que prové, sens dubte, del republicanisme i
revolucionarisme de l’altra banda de l’Albera, en una època en què la
reivindicació dels tres colors republicans (el blau de la llibertat, el blanc
de la igualtat, i el vermell de la fraternitat) són del tot indestriables.

Figueres, primera
línia del front republicà, és la primera ciutat on els republicans arriben a un
ajuntament a tot el que queda de l’imperi hispànic. I és un receptacle destacat
en l’efervescència republicana, federalista, cabetiana, socialista,
llibertària, i de totes les avantguardes que anhelen un progrés en la direcció
d’una societat més lliure, més democràtica, més igualitària. El 1851, Terrades
torna a ser alcalde. Al llarg de les dècades, l’esperit republicà continua
impregnant la ciutat. Aquesta ciutat és de les primeres on els drets dels
treballadors es consideren una obligació de l’administració local republicana,
on l’ajuntament fa una política d’allò que, posteriorment les societats
escandinaves en diran estat del benestar. Finalment, la pròpia Figueres, acaba
esdevenint la darrera capital de la República espanyola, on es fa la darrera
reunió del seu govern. Desconec si és possible documentar altres casos similars
arreu del món. M’inclino a pensar que no, i per tant aprofito aquesta tribuna
per demanar a l’encarregat de turisme de la vila indagui si Figueres és
mereixedora del rècord Guiness de proclamacions de la República, per tal que es
conegui aquesta vila, més que com a capital de surrealisme, com a capital del
surepublicanisme.  

 L’ideari de Terrades, com de tants altres
republicans d’aleshores, conjuga elements diversos, i que, tot i això,
conflueixen en una boirosa definició; la del republicanisme federal. I compte!,
com a historiador conec la facilitat amb què les paraules amaguen els seus
significats i enganyen el públic. Crec que avui tothom s’atreviria a definir el
mot “republicanisme” i “federalisme”, tanmateix és molt probable que la majoria,
més que una definició, n’arribaria a dibuixar una caricatura. Els republicans
federals com Terrades, o com el pare català del republicanisme federal,
Francesc Pi i Margall, no es conformarien amb una forma de govern en què un
president substitueix a un rei, o un estat distribueix el poder entre diverses
regions. En absolut! El republicanisme federal és un projecte més simple, i
alhora més revolucionari. No busca, com explicava Lampedusa al Gatopardo, que tot canviï perquè tot
resti igual que abans, sinó que tot es transformi  de dalt a baix per aconseguir que no hi hagi
ni baix, ni dalt. Pi i Margall, com la colla de republicans figuerencs que entonaven
La Campana, l’himne revolucionari de
Terrades considerat sovint com La
Marsellesa empordanesa, pretenien una distribució del poder completament
diferent a la que avui acceptem acríticament. Els federalistes pimargallans i
empordanesos es basaven en les idees de Proudhon i el seu principi federatiu. I
aquest consistia en comunitats autogovernades, en permanent assemblea, sense
diferències de classe, en què les decisions es prenien comunitàriament, en
comunes locals o cantons, i en què, en tot cas, es podien federar per
nacionalitats. El poder, per als republicans federals, per als vostres
avantpassats empordanesos, calia organitzar-se de baix a dalt, i no pas com en
l’actualitat acatem de manera acrítica, que els de dalt governen, i els de baix
obeeixen.

Terrades explica
molt clar com havia de funcionar la república federal. Al seu himne La Campana  (de 1842, i al meu entendre un text tant o
més transcendent que l’Oda a la Pàtria) diu el següent:

Ja es
arribat lo dia
Que’l poble tant volia:
Fugiu, tirans, lo poble vol ser rey… (…)

La cort
i la noblesa,
L’orgull de la riquesa
Caigan de un cop fins al nostre nivell. (…)

Que
pagui qui té renda,
O bé alguna prebenda;
Lo qui no té, tampoch deu pagar res.(…)

I per tal que quedi ben clara la nacionalitat
amb la qual les comunes republicanes havien de federar-se…

Lo
garrot, la escopeta,
La fals y la forqueta,
¡Oh catalans! ¡ab valor empuyem!

On voldria anar a
parar amb tota aquesta llarga introducció figuerenca, si avui aquesta
conferència té com a tema la República Catalana del 14 d’abril de 1931? Molt
fàcil. Per experiència amb els meus alumnes sé que la història és difícil de
comprendre si es presenta de manera aïllada, com a fets inconnexos, com una
lista d’esdeveniments i personatges. Una bona comprensió requereix
d’antecedents remots, de resseguir les arrels dels fets en el passat i en el
present. No es pot comprendre el 14 d’abril, ni la República, ni Macià, sense
tot aquest pòsit previ, que no buscava substituir un rei per un president, sinó
que aspirava a modificar de soca-rel una societat terriblement injusta que
simbolitzava en la monarquia, un món desigual de jerarquies i privilegis, de
monarques i súbdits, de rics i pobres, d’imperis i nacions sotmeses.

Francesc Macià és
el dipositari d’aquesta llarga herència. De l’aspiració llargament covada de
reconeixement nacional, combinat amb elements de justícia social i un clar
accent ètic. Certament, Macià no era un revolucionari, ni un llibertari, ni un
cabetià, ni un proudhonià com podien ser Terrades, Monturiol, Pi i Margall o
tants altres homes i dones que, des de mitjans del XIX, combinaven
republicanisme, amb internacionalisme, anarquisme, maçoneria o lliurepensament.
Sí, en canvi, compartia un mateix impuls. Un elevat sentit de justícia, un impuls
moral i un profund idealisme, compartits amb generacions de republicans.

Macià, un
grandíssim personatge que no gaudeix del coneixement que es mereix, abandona la
seva carrera militar, arrisca la seva posició social, el seu patrimoni familiar
i la seva pròpia vida per un fet que podríem considerar anecdòtic. Quan un grup
de militars, arran dels fets del Cu-Cut ofenen Catalunya i els seus símbols,
decideix lliurar la seva vida vers el projecte d’una República independent
catalana. És a dir, una república, que com veurem, manté un contingut complex,
que va més enllà d’una forma de govern, i catalana en el sentit que l’antic coronel
sap que l’única manera d’obtenir un veritable reconeixement i respecte és a
partir de la idea que només un estat propi i la participació en peu d’igualtat
en el concert de les nacions, és capaç d’atorgar.

Quan parlo del
sentiment de justícia social de Macià, no ho faig amb vocació decorativa. La
seva popularitat entre sectors diversos i enfrontats, els seus textos i
discursos, els records personals de centenars de testimonis, teòricament a les
antípodes de les seves idees, el fan ser un home extraordinàriament respectat i
admirat. En certa mesura, aquest impuls ètic que el caracteritza pot recordar l’aurèola
ètica i espiritual de Verdaguer. I la seva sensibilitat social, el fa
equiparar, fins a cert punt, a Pi i Margall. Més enllà de la coneguda
referència a la caseta i l’hortet, hi
ha un pensament complex que cerca conjugar els interessos contradictoris de la
societat catalana en la direcció de bastir un nació socialment cohesionada.
Escoltem alguns fragments del Manifest d’Estat Català, redactat per l’Avi, i publicat a L’Opinió, el 13 de març de 1931, un mes abans de la proclamació de
la república

«L’obrer
a Catalunya ha tingut una actuació heroica en molts moments,  convulsiva i desordenada altres, però
doctrinalment no ha  pesat sobre la
nostra política; si ha aconseguit victòries en l’aspecte econòmic, el seu
pensament no ha influït els organismes públics. (…) Ni tan sols aquelles
determinacions compatibles amb la ideologia més conservadora han estat preses;
ni ensenyança, ni escoles i altres institucions complementàries adients, ni
cases barates, ni higienització i ennobliment de barriades populars, ni res que
pogués significar una elevació espiritual i un benefici material del nostre
proletari no ha estat iniciat. …»

«El
que vol l’obrerisme no és generositat sinó justícia i canviar l’organització
social en el sentit de valorar el treball com la més alta jerarquia i, a base
del treball, disciplinar tota la societat socialitzant la producció i els
mitjans de crear-la i fer-ne mestressa única la col·lectivitat (…)»

«Avui,
com sempre, som sincerament catalanistes i obreristes i amb el nostre ideari
volem influir la política catalana i difondre-la entre els nostres pagesos,
ensems que cercar la col·laboració de les seves idees i sentiments. I també
volem traspuar-la entremig de la classe mitjana, cada dia més proletaritzada,
en ésser vençuda i dominada pel capitalisme».

Macià no busca
només una societat més justa, capaç de conjugar els interessos sovint
contradictoris dels grups socials, sinó un estat català més just on això sigui
possible. Amb els ingredients que ja hem destacat, amb la tradició d’aquell
republicanisme que encara confia en una gran confederació amb els pobles
ibèrics germans (com els mateixos anarquistes aspiraven). Tanmateix, això no és
possible sense ruptura. Macià ho sap des del moment en què, diputat de la
Lliga, coneix en primera línia els tripijocs polítics tradicionals, les
diverses maniobres per mantenir l’estabilitat d’un imperi hispànic en
descomposició, que tracta de cooptar les classes dirigents catalanes oferint-se
com a repressor de la classe obrera.

Hi ha, a més, un
context molt determinat. La idea de la llibertat de les nacions, a partir de
l’esquerdament dels antics imperis, es comença a gestar des de la tragèdia de
la I Guerra Mundial. Així com les legions poloneses i txeques, o els
aixecaments armenis o irlandesos, els catalans, a partir de grups com la Unió
Catalanista, arriben a aplegar un miler de voluntaris dins la legió estrangera
francesa que havia de servir per defensar internacionalment la causa d’un estat
català. Oblidats per la Societat de Nacions, ignorat el Principat per la
doctrina Wilson d’autodeterminació, la seva contribució podria qualificar-se,
com bé ha novel·lat l’escriptor rossellonès Joan Daniel Beszonoff, de la  Guerra
dels cornuts.

Tanmateix, en tota
aquesta dinàmica de revolucions, de creació de nous estats, Macià, i bona part
dels republicans catalans es deixen enlluernar pel mirall irlandès. Des del
moment en què l’aixecament de Setmana Santa, el 1916, en què una revolta
independentista és violentament esclafada per l’Imperi Britànci, fins al moment
en què la pressió dels independentistes irlandesos acaben per assolir l’estat
lliure (i en el cas d’Eamon de Valera, proclamar la república), bona part dels
catalans que veuen en Espanya  un
opressor, tractaran d’imitar la seva via.

La dictadura de
Primo de Rivera, precipitada, no oblidem, per la pressió de la burgesia
catalana a fi de preservar els seus interessos de classe, es manifesta
clarament hostil contra la identitat del nostre país. La prohibició dels seus
símbols, la repressió de tota manifestació catalanista, l’agressió contra els
elements de la seva identitat i els dissidents a la religió nacionalista
hispànica, catalitza de nou tot aquell conjunt de forces on es barregen els
tres colors del republicanisme tradicional; el blau de la llibertat, el blanc de
la igualtat, el vermell de la solidaritat. Així, mentre es desballesta la
Mancomunitat de Catalunya, protoautonomia on el catalanisme havia demostrat que
era capaç de gestionar eficaçment els minsos poders regionals cedits,
s’enderroquen les quatre columnes de l’exposició de 1929 o es clausura el camp
del Barça per xiular contra la marxa reial, o es persegueix implacablement als
obrers sindicats a la CNT.

Macià és capaç
d’aplegar els diversos sectors, que en realitat representen al vell esperit
republicà i revolucionari d’Abdó Terrades, al seu voltant. Tot sabent que
l’única via de supervivència del seu país passa per la separació de l’estat
espanyol, de la mateixa manera que havien fet els independentistes irlandesos, viatja
infatigablement entre les comunitats de la diàspora catalana per finançar el
seu projecte d’un Estat Català. Aplega totes les forces polítiques i socials
per aplicar la seva “solució irlandesa” al problema català, a partir de
l’avortada  invasió de Catalunya des de
Prats de Molló, el 1926. Una anècdota d’aquesta atracció transversal per la
societat, és la que relata, a les seves memòries, el gran dirigent de la CNT,
el reusenc  Joan Garcia Oliver. Resident
aleshores a França, recorda que un entranyable Macià el convida a participar en
la invasió de Catalunya, d’unir-lo al seu projecte separatista, i, coneixedor
de les habilitats guerrilleres del líder llibertari, li ofereix la cartera del
ministeri de guerra del govern provisional de l’estat català. Garcia Oliver
refusa per principi, tanmateix no deixa d’elogiar el valor, la sensibilitat
social, i la capacitat de seducció  de
l’antic coronel.

El fracàs de la
invasió, a causa de la infiltració d’un agent de Mussolini entre els dos milers
de voluntaris, confereix encara més fama i aurèola mítica a qui ja és conegut
com a L’Avi. I el procés a l’antic
coronel d’enginyers, internacionalitza la causa catalana i la reforça entre el
conjunt dels diversos grups que conspiren contra la dictadura, que és
pràcticament tothom que no és ric, burgès, militar o alt funcionari de l’estat.
Tanmateix, amb una llarga experiència, més vital que política, Macià comença a
dissenyar el seu “Estat Català”, a partir d’una constitució pròpia, redactada a
la Havana, el 1928, menys de dos anys abans de la seva efímera república. Una
constitució de 301 articles, de 36 títols, d’un esperit extraordinàriament
progressista per l’època, i que seria perfectament vàlida per reemplaçar un
estatut d’autonomia dramàticament escapçat fa menys d’un any. Una constitució
on la nacionalitat, la condició de català, s’estableix per voluntat pròpia,
partidari d’una economia social, progressivitat fiscal, protecció al treball,
igualtat home-dona, estat del benestar (uns quants anys abans del New Deal  de Roosevelt), i que des d’aquí, encoratjo als
presents a que llegeixin (es troba fàcilment a la xarxa), perquè la seva
lectura permet recuperar l’optimisme sobre la funció de la política.
Permetin-me, perquè aquesta resulta una temptació sobre la qual m’agrada caure,
reproduir el primer article:

Article 1. El poble de Catalunya, en exercici del

dret immanent que li correspon, de donar-se per

voluntat pròpia i sense ingerències estranyes la

seva organització política, es constitueix en Estat

independent i sobirà, i adopta, com a forma de

govern,
la República tècnico-democràtico-representativa.

I permetin-me,també, reproduir l’única disposició transitòria,
que explica molt sobre les intencions de l’anhelada república;

Article 302. A mesura que els esforços revolucionaris

del patriotisme català ho facin possible, els

preceptes d’aquesta Constitució començaran a

regir provisionalment en la part aplicable, en

cada un dels termes municipals o comarcals que

es
vagin alliberant del domini espanyol.

El cert, és que les intencions de Macià i els republicans catalans són
tan clares, i apleguen tants suports a fora i a dins del territori català, que
els diversos conspiradors republicans espanyols, que malden per ensorrar la
dictadura i la monarquia, arriben a un pacte sobre una futura autonomia en el
moment en el qual les circumstàncies permetin la proclamació d’una República.
Això serà el que s’anomenarà el Pacte de Sant Sebastià.

El Pacte de Sant Sebastià, l’agost de 1930, representava el “programa”
de la revolució que havia de comportar un canvi de règim a l’estat. Participat
per republicans, intel·lectuals, sindicalistes, revolucionaris, també van haver
d’acceptar la resolució futura del que ja, des de Madrid, s’anomenava com a “el problema catalán”. La delegació
catalana va acordar de fer un front comú davant l’endèmica incomprensió
espanyola respecte la qüestió nacional, de manera que no entrarien a discutir
res si no s’acordava una solució adequada a les aspiracions de llibertat i
autonomia del nostre país. L’historiadora Anna Sallés relata  que «Després d’una discussió molt dura entre
“catalans” i “madrilenys”, aquests van acceptar, com a preàmbul d’una acció
mancomunada contra la monarquia, el principi del dret d’autodeterminació dels
catalans, concretat, literalment, en el
projecte d’estatut o constitució autònoma catalana proposada lliurement pel
poble de Catalunya i acceptada per la voluntat de la majoria dels catalans
expressada en referèndum votat per sufragi universal»

És des d’aquesta premissa que arribem al punt de les eleccions
municipals del 12 d’abril de 1931. Presentades com un referèndum sobre la
monarquia, la victòria de les forces republicanes, impulsaren les forces
catalanes a actuar.

Retornat Macià el febrer, constituïda de manera apressada una Esquerra
Republicana de Catalunya, que en realitat era més una convergència de forces
republicanes heterogènies de partits, centres republicans, diaris, grups
sobrianistes, tertúlies i personalitats diverses, la victòria electoral porta a
Lluís Companys a actuar. A dos quarts d’una, Companys proclama la república
espanyola des de l’Ajuntament de Barcelona. Hi ha diversos relats que permeten
fer una reconstrucció dels fets, tanmateix, m’agradaria compartir una relatada
quaranta anys després per un dels protagonistes. Es tracta de Josep Maria
Lladó, que aleshores era un alumne de dret de qui seria el segon president de
la Generalitat;

«Va arribar el diumenge dia 12 d’abril de
1931 (…) Contra els pronòstics més optimistes, l’esquerra va guanyar (…)
Dia 13, dilluns. Vam anar a casa del senyor Lluís, amb l’alegria reflectida al
rostre. Havíem guanyat els republicans. “Què cal fer, senyor Lluís”, “Espereu
fins demà (…) us prometo que demà passarà quelcom molt important, quelcom
decisiu”, I va afegir “Veniu cap allà a les onze del matí»

«Ens vam reunir a la Universitat. A poca
distància d’on vivia el senyor Lluís. A les onze en punt érem a casa seva. I,
una altra vegada, la pregunta: “Què vol que fem, senyor Lluís”. La resposta fou
concreta i decidida: “Aneu a la Plaça de Sant Jaume. Abans de migdia hauré
proclamat la República”.»

«Hi vam anar. Teníem una bandera catalana.
La duia en Joan Sales, que ho tenia sempre tot previst. Però ens mancava una
bandera republicana. “D’on la treurem?”. Algú va dir: “Anem al Centre Republicà
de Portaferrissa, segur que allà en tenen una” (…)»

«Amb la bandera ens vam adreçar a la Plaça
Sant Jaume, mentre aclamàvem la República i Catalunya. Recordo que al carrer
del Bisbe hi havia un cec que tocava el violí. Li vam demanar que interpretés
“La Marsellesa”, i ho va fer, mentre nosaltres la cantàvem»

«Una mica després de la una, arribava el
senyor Lluís (…) ens va veure, i ens va dir: “No us ho he dit? Ja sóc aquí.
He complert la paraula. Vaig a proclamar la República” I va pujar al despatx de
l’alcalde. »

«L’alcalde accidental era l’Antoni Martínez
Domingo (…) Companys s’hi va adreçar i li va dir “Vinc en representació dels
que han triomfat a les eleccions. Us prego que em doneu la vara”. Martínez
Domingo  li respongué: “L’haureu de
prendre per la violència”. Lluís Companys li va posar la mà a l’espatlla. “És
suficient?. “Sí, li va contestar. I li va lliurar la vara»

«Companys va sortir al balcó de
l’Ajuntament. Joaquim Vilà i Bisa, periodista que aleshores pertanyia a la
redacció de La Nau, va hissar la
bandera catalana i la republicana. I el senyor Lluís proclamà la República».

Tanmateix, la “República espanyola” de Companys, va durar pocs minuts.
Francesc Macià ja feia temps que tenia la seva república catalana al cap, i la
intervenció espontània de Companys va precipitar el seu gest. A l’altra banda
de la Plaça Sant Jaume, cap a un quart de tres, l’antic coronel, anà al que
aleshores era l’audiència, i històricament la seu de les institucions catalanes
fins el 1714, i, tot sortint al balcó, fa la seva històrica proclamació, sembla
que assistit per Ventura Gassol en la seva improvisada redacció;

«Catalans:

Interpretant el sentiment i els anhels del
poble que ens acaba de donar el seu sufragi, proclamo la República Catalana com
a Estat integrant de la Federació Ibèrica.»

Aquest gest simple, sovint sotmès a interpretacions històriques
contradictòries, suposa un acte de gran transcendència. Si avui disposem d’un
autogovern, encara que sembli estret, es deu a aquest breu ban en què el
president Macià provoca la ruptura amb la monarquia. La proclamació resulta,
ras i curt, un acte de sobirania. Encara que en la pròpia proclamació, Macià té
present els pactes de Sant Sebastià, en què es preveu, com passarà algunes
hores després, atorgar la presidència provisional de la República espanyola a
Niceto Alcalá-Zamora, Macià, en funció del que s’interpreta com a acte de
sobirania popular (ERC havia guanyat les eleccions amb un programa rupturista)
assumeix la presidència oficial de la República Catalana, al mateix nivell que
Espanya, i tal com apareix en el segon paràgraf de la proclamació «esperant que
el poble espanyol i el català expressaran quina és en aquests moments llur
voluntat», és a dir, d’acord amb l’aleshores ja reconegut per la Societat de
Nacions, dret d’autodeterminació, i seguint una litúrgia similar a la seguida
per les recentment independitzades repúbliques bàltiques, de Finlàndia,
Hongria, Txecoslovàquia, Polònia i tantes altres, amb una existència d’una
dècada.

De fet, les primeres hores, Macià actua com a president d’una república
sobirana. Crea un govern d’unitat nacional, on no només apareixen representants
dels digerents partits polítics, sinó també de sindicalistes de la UGT, i també
va arribar a oferir una cartera a un dels líders de la CNT, el rellotger
lleonès i prestigiós periodista llibertari Ángel Pestaña, que rebutjà pels
principis antipolítics de l’organització, tot i que aleshores hi havia una bona
relació i sintonia amb els anarcosindicalistes, companys d’exilis, presons i
conspiracions. Amb això volia posar en pràctica les seves pròpies idees sobre
la necessitat de teixir complicitats entre els diferents grups socials del
país. També féu un conjunt de nomenaments d’alcaldes, governadors civils, de
l’Audiència, un comissariat de catedràtics per a regir al Universitat, o fins i
tot, el capità general de Catalunya. De fet, el propi poder militar, l’endemà, ret
honors de cap d’estat a  l’Avi,  i resulta incontestable, si ens guiem pels
protocols, que Macià ostenta la màxima representació dins el territori, la qual
cosa, des del punt de vista jurídic, permet inferir que la Catalunya del 14 al
17 d’abril és un estat de facto, una
república sobirana. I l’Avi, un president
de república, reconegut com a tal.

Això pot sorprendre a molts, perquè com dèiem a l’inici de la nostra
intervenció, sovint trobem grans omissions en la memòria oficial. Tanmateix, i
tal com constaten els testimonis de l’època, i la indignació dels propis
republicans espanyols (molt lluny de l’esperit fraternal d’una hipotètica federació
ibèrica), la constatació d’una Catalunya sobirana i independent que ha
d’articular una relació amb la República espanyola, propicia una ràpida reacció
per part de les noves autoritats. Unes noves autoritats espanyoles, d’altra
banda, que han seguit una litúrgia molt semblant de presa de poder i de ruptura
–pacífica- amb l’extint estat monàrquic. De cop i volta, i per primer cop des
de 1714, Catalunya existia jurídicament. Teníem un govern, un president, i per
tant, un interlocutor amb el qual el nou règim havia de pactar.

Com ja hem comentat, el Pacte de Sant Sebastià estigué caracteritzat per
desencontres i malentesos. O, simplement, mediatitzada per una determinada
psicologia castellanista que no concebia la idea d’un tracte d’iguals entre les
diferents nacions que coexistien dins d’un estat, de fet, que no de dret,
plurinacional. Com a fet molt significatiu, hi havia entre els participants un
José Ortega y Gasset que contemplava com a una anomalia intel·lectual la idea
de plurinacionalitat aplicada a l’estat. La idea dels republicans espanyols era
que, un cop instaurat el nou règim, el 
poder constituït concediria “graciosament” alguna mena d’especificitat
administrativa als catalans. Per entendre-ho gràficament, devien pensar en una
segona versió d’una Mancomunitat, dedicada a administrar algunes competències,
en què, tanmateix, ningú no pogués qüestionar la preeminència de l’estat. Per
tal que ho podem entendre per a la generació que va haver d’estudiar a
matemàtiques la teoria de conjunts, els republicans espanyols no podien
imaginar una relació Espanya-Catalunya que no fos la del conjunt espanyol amb
els subconjunts regionals. Per als republicans federals catalans, la relació
anhelada era la dels conjunts independents que mantenen interseccions. La
voluntat espanyola era, doncs, mantenir la relació desigual i jeràrquica. La
voluntat dels republicans catalans esdevenia la de mantenir una relació
d’igualtat i bilateral, en què la intersecció representés la utòpica idea de la
fraternitat amb els pobles d’Espanya. Una altra vegada, per tant, el
republicanisme federal. Pi i Margall. La campana d’Abdó Terrades esclafada
contra el mur de la incomprensió hispànica.

Tot i això, com diem, i com els mateixos contemporanis se n’adonen,
Catalunya torna a existir com a ens estatal. I Madrid es veu obligat, malgrat
les pressions i les amenaces velades als “separatistes”, a negociar. El govern
republicà provisional envia a tres ministres de la República; Nicolau d’Olwer,
Marcel·lí Domingo  Fernando de los Ríos,
a articular, a partir de zero, aquesta relació. Per satisfer aquesta visió de
“subconjunts” i per evitar un conflicte obert –amb la versembant possibilitat
d’una intervenció militar-, es pacta un canvi de denominació. De República
Catalana, que reflecteix la veritable situació jurídica, passa a ser
Generalitat. Es reinventa la institució que, en l’edat mitjana i moderna es podria
definir com a una mena de comissió permanent entre corts, i que representa un
terme menys agressiu. I també s’acorda que Catalunya elaborarà un Estatut,
votat en referèndum pel poble de Catalunya, i que, posteriorment, seria aprovat
pel parlament espanyol.

Són dues passes enrere, fins al punt que, després de la Reunió, un Macià
aclaparat declara que «Mai no he fet un sacrifici tan gran com el d’avui
d’aquesta tarda». Ell mateix se n’adona que s’ha perdut una oportunitat
immillorable, de renúncia a una part de sobirania. Que de la intersecció dels
conjunts, Catalunya torna a entrar en la dimensió d’un subconjunt. Tanmateix,
creu que un Estatut legalitzat per les Corts serà una garantia de seguretat
jurídica.

De fet, aviat es constata que aquesta solució, forçada per les
circumstàncies, resultarà més fràgil que el que Macià i els republicans
catalans havien imaginat. I que de fet, la idea de República Federal representa
un acte d’imaginació política inabastable per als republicans espanyols. En la
defensa jurídica de l’Estatut de Catalunya, un jurista prestigiós com Francesc
Maspons i Anglasell, reivindicava precisament el document fonamental de
l’autonomia com a fruit d’un pacte entre iguals a partir d’aquesta sobirania
catalana i de pacte entre iguals. Les seves argumentacions, jurídicament
inapel·lables, enllacen amb les teoritzacions que els diversos homes de les
institucions catalanes anteriors al Decret de Nova Planta. Que la inclusió
catalana dins l’ordenament jurídic hispànic era il·legal perquè provenia d’un
acte de força (la guerra de Successió), i que d’acord amb les normes de la
Societat de Nacions, la nació catalana tenia el dret a l’autodeterminació. I
que tradicionalment, i de forma bilateral, els catalans teníem el dret a triar
la forma de govern i la nostra relació amb l’estat.

Tanmateix, i com més o menys sabem tots, no perquè disposem de
coneixements històrics exhaustius, sinó perquè la recent història de l’Estatut
de 2006 i el seu escapçament en la tramitació parlamentària i amputació definitiva
pel Tribunal Constitucional l’any passat, la història s’ha repetit, i
contràriament a Marx, no ha estat sota la fórmula d’una paròdia, sinó més aviat
com un cruel sarcasme, ens fa entendre què succeí amb les vanes promeses que
portaren a avortar la República Catalana del 14 d’abril.

Com els recorda l’historiador Josep Maria Roig i Rosich, l’Estatut,
aprovat de manera aclaparadora pel poble català l’agost de 1931 va anar perdent
llençols a cada bugada abans d’arribar al propi Congrés espanyol. Així, va
caure del text aprovat pels catalans, la qualificació de Catalunya com a “estat
autònom”, l’oficialitat del català, l’expressió, dins el preàmbul, que
“Catalunya té dret, com a poble a l’autodeterminació de la restauració de la
unitat catalana en proclamar-se la República”, o la impossibilitat d’establir
una escola catalana, o la prohibició de l’estat espanyol a interferir en els
afers de la Generalitat. La tramitació en el Congrés, fou encara més dura.

El coneixement de la història, com deia George Santayana, ens evita la
condemna de repetir-la. Tanmateix, ens ofereix molt més. La República Catalana,
federal, sobirana, amb voluntat de cohesionar una societat complexa i de
conjugar interessos contraposats, és el nostre acte fundacional. Als meus
alumnes, alhora d’explicar la Transició, sempre els explico la mateixa
anècdota. L’octubre de 1977, quan Josep Tarradellas proclama a la Plaça Sant
Jaume el seu “ja sóc aquí”, ens trobem amb l’única autoritat legítima que
trepitja territori espanyol. I ho és, perquè a diferència de la resta
d’autoritats, que ho són en funció d’una legislació imposada mitjançant un
il·legítim acte de força, representa a una institució, la Generalitat, que és
fruit d’aquella proclamació de Macià. D’aquella efímera república catalana independent
que sorgeix de la voluntat popular, i que pacta amb un altre estat la seva
articulació. Si Macià no l’hagués proclamada, seria possible que avui no
estiguéssim parlant de l’estat de les autonomies, sinó de les mancomunitats
regionals. I encara més, qualsevol que estigui avesat als raonaments jurídics,
i com el mateix Maspons no es cansava de repetir, la nostra autonomia es
fonamenta en la lliure adhesió al territori espanyol de manera voluntària. I
que, com tota voluntarietat, aquesta s’acabarà quan la seva ciutadania així ho
requereixi.

Finalment, volia tornar a enllaçar el present amb el passat. La
República que no va poder ser, es fonamentava en quelcom més que en les
aspiracions nacionals insatisfetes. Quan avui, des de diversos àmbits, s’abusa
dels arguments econòmics per plantejar un canvi de relació a l’estat a on, com
ens recorda Lluís Llach, estem tots
lligats, trobo molt a faltar aquell esperit del nostre acte fundacional
contemporani. Com poden veure, m’és molt difícil dissimular la meva simpatia
pel personatge històric de Macià. Malauradament per a molts catalans, Francesc
Macià els sembla el destí final dels tramvies de la Diagonal. Tanmateix,
representa aquell impuls ètic, social, i sobretot federalista, que enllaça amb
l’esperit històric de Figueres i la Campana de Terrades. I parlo d’aquest
federalisme que no representa la manera sobre com establim relacions entre
entitats administratives, sinó com el poder es distribueix de baix a dalt. Al
cap i a la fi, la República Federal Catalana, la present, passada o futura,
hauria de tenir com a lema el que digué aquest figuerenc il·lustre i oblidat;

Ja es
arribat lo dia
Que’l poble tant volia:
Fugiu, tirans, lo poble vol ser rey… (…)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!