Espai de Dissidència

Ara fa uns dies vaig acabar de llegir el llibre Dora Bruder, de Patrick Modiano. Es tractava d’un encàrrec per publicar una d’aquelles ressenyes minúscules de 1.000 caràcters destinades i comprimides per a la secció de cultura d’una revista en paper, i que obliguen a condensar totes les idees i sensacions presents d’un llibre extraordinari. Dora Bruder és el nom que el narrador troba  per casualitat en un vell exemplar del Paris-Soir del 31 de desembre de 1941. No queda massa clar, encara que dóna a entendre que el mateix autor adquireix aquest diari en un d’aquells mercat a l’aire lliure de llibres vells a la vora del Sena, cap a mitjans de la dècada de 1990. No em resulta difícil identificar-me amb aquest autor francès, d’arrels jueves i Premi Nobel el 2014, perquè per aquella època jo també anava a la recerca de diaris, revistes i llibres vells per a la meva recerca doctoral, i anuncis com el que marca la primera frase d’aquesta història, eren habituals arreu del món i em resultaven familiars.

“Es busca una noia, Dora Bruder, 15 anys, 1,55 m, cara ovalada, ulls gris marró, abric esport gris, jersei bordeus, faldilla i barret blau marí, sabatilles d’esport marró. Enviar qualsevol informació al Sr. I la Sra. Bruder, boulevard Ornano, 41, París.”

En efecte. Diria que fins a finals de la dècada de 1980 aquesta mena d’anuncis eren freqüents per buscar persones desaparegudes. Tanmateix, el llibre de Modiano, excel·lentment traduït per Jordi Martín Lloret, ens serveix per traslladar-nos en el fosc París de l’ocupació nazi, on la policia francesa, la Gestapo, les SS, i multitud de col·laboracionistes francesos antisemites, feien batudes a la recerca de jueus a qui poder deportar als camps d’extermini. Les planes d’aquesta mena de ficció documental (o documental ficcionat) amb importants dosis d’egohistòria, ens fan acompanyar l’autor en la seva recerca sobre aquesta desconeguda, nascuda vint anys abans que ell, per dibuixar-nos aquella ciutat ocupada, gèlida, perillosa i aclaparadorament trista.

Així, un narrador massa pròxim a la biografia de Modiano, comença a resseguir les seves passes, les circumstàncies que envolten la desaparició, la trajectòria dels seus pares, dels coneguts, dels espais parisencs on succeeixen els fets, les circumstàncies històriques. I tanmateix, i aquest potser és el tema del llibre, l’escriptor no obté prou informació, hi ha llacunes, més mancances que certeses, més suposicions que documents, més hipòtesis que dades contrastades. En altres termes, l’autor, els historiadors, els escriptors topem un i un altre cop amb la imperfecció de la història, la impossibilitat de la memòria, si més no, la impotència a l’hora de buscar la veritat.

En realitat, Dora Bruder, un nom més d’aquells centenars de milers de persones que van desaparèixer a Auswitch, posseeix aquest valor real i simbòlic de la Shoah, de l’extermini brutal buscat i executat pel feixisme, que, tanmateix, té noms, cognoms, i una història personal, íntima, única, amb pors i esperances, com el que ens ha pogut lligar el Diari d’Anne Frank com a testimoni històric. A diferència d’aquesta adolescent holandesa que va ser deportada i va morir a quinze anys a Bergen Belsen, de Dora Bruder en sabrem poc, com em sabem poc o res de la majoria de deportats i assassinats als camps nazis.

Aquest llibre m’ha fet reviure certes sensacions. A banda d’esdevenir un altre valuós testimoni literari sobre l’holocaust -em va impressionar també La clau de la Sarah, de Tatiana de Rosnay-, em refresca l’esforç de documentació que vaig estar fent per escriure la meva novel·la Hotel Califòrnia, on una part de l’acció també succeeix al París i la França ocupada. Em va sorprendre força descobrir el paper del col·laboracionisme francès en les batudes i deportacions en massa, al principi contra estrangers, finalment contra jueus amb nacionalitat francesa, com era el cas de Bruder. Es feien batudes per sorpresa, es detenia arbitràriament, s’anava desposseint, a poc a poc de drets i estatus, i a la fi, podien ésser confinats sense menjar ni veure durant dies en vagons de ferrocarril o espais improvisats com el velòdrom. I, més enllà d’un antisemitisme que sempre ha tingut forta presència a França, també hi havia cert incentiu pràctic per denunciar jueus: quedar-se els seus apartaments, desfer-se de competència empresarial, guanyar punts davant l’ocupant alemany…

En les darreres dècades, molt especialment des de l’inici d’aquest segle, la historiografia francesa, i fins i tot cert debat intel·lectual, ha estat més matisat (i per tant, més afinat) respecte a la història de l’ocupació, les seves causes, els detalls quotidians, les ombres que es projecten en el present…. Després del trauma de la guerra, i l’actuació ambigua de milions de persones, la societat francesa va tractar de passar pàgina i va elaborar -més aviat manipular- una història oficial on la majoria de francesos eren presentats patriotes i van participar a la resistència, i que, per contra, els col·laboracionistes eren una ínfima minoria de males persones. La realitat, en base a fets comprovables, dades, testimonis, documents, i un mínim d’imaginació, era molt més complexa i menys gloriosa. La resistència va ser minoritària almenys fins que la guerra havia canviat de signe i s’esperava un imminent desembarcament aliat. Que la majoria de resistents eren estrangers –entre els quals bona part de republicans i anarquistes catalans, a banda de jueus fugits, polonesos, i gent de tota nacionalitat que lluitaven per la seva supervivència física–, i que en la col·laboració hi podia haver hagut terribles pressions, xantatges, oportunismes, necessitats, dobles jocs, més que no pas entusiasme militant. De fet, no va ser fins el seixanta aniversari de l’alliberament de París, l’agost de 2004, que a França no es va reconèixer públicament el paper de la Nueve, una companyia de la França Lliure, sota el comandament del general Leclerc i el capità Dronne, composta de manera pràcticament exclusiva, per republicans espanyols, la majoria dels quals, al seu torn, per homes dels Països Catalans, entre els quals el tinent de Borriana Amat Granell, al qual els alemanys es van rendir. Recordo molt bé aquell estiu perquè precisament va haver una onada de calor terrible, i molta gent gran, entre els quals molts antics republicans que van lluitar per França, van morir en apartaments minúsculs sense aire condicionat a París. De fet, malgrat que els primers a alliberar París eren refugiats republicans, espanyols, bascos i catalans, l’endemà se’ls va impedir participar en la desfilada de la victòria.

Tanmateix, el col·laboracionisme va ser important. Com explicava a la meva novel·la, amb un personatge clau, una modista francesa que basteix un petit imperi de la confecció gràcies a la connivència d’un coronel alemany, i de quedar-se amb els negocis de les seves competidores jueves, estava extret de diverses històries reals espigolades entre un bon gruix de literatura acadèmica. Quan les tornes van canviar, bona part en va fugir precipitadament. En el caos de la intervenció aliada, durant l’estiu de 1944, molts van córrer a salvar-se travessant els Pirineus. Com també explico a la meva novel·la, fins i tot la vila balneària de Caldes de Malavella va servir com a una estació provisional on bona part de nazis i col·laboracionistes van estar de pas per buscar les seves destinacions posteriors. Alguns, per fer el salt a Amèrica. Altres, potser menys atrevits, van optar per quedar-se a Espanya, on les autoritats els van rebre amb els braços oberts.

Va haver-hi de tot. Des de personalitats públiques importants, com Leon Degrelle, el cap dels col·laboracionistes belgues, responsable de múltiples crims de guerra, i que va morir tranquil·lament a Málaga, el 1994, amb un retir daurat després que les autoritats de Brussel·les li reclamessin l’extradició més de quaranta vegades, fins a diversos pelacanyes, personatges de segona fila, com la persona que va inspirar el meu personatge parisenc que regentava l’Hotel Califòrnia en un lloc indeterminat de la Costa Daurada . Tanmateix, hi eren per tot, a les ciutats, al camp, gaudint del que havien robat, i tranquils perquè Espanya els protegiria, amb Franco o sense.

Vaig conèixer alguns d’aquests, quan passava les vacances a la Costa Daurada com a infant o adolescent cap a finals dels setanta, principis dels vuitanta. Bé, potser “conèixer” tampoc seria la paraula més exacta. Els veia, sovint amb cases protegides per pastors alemanys, regentant algun negoci, fent vida d’esquenes al poble, evitant la publicitat, buscant la discreció. Malgrat que es podien sentir-se relativament segurs, també era obvi que milers de turistes europeus anaven a raure a les mateixes platges, i qui sap si hi havia francesos, britànics, holandesos, belgues que tenien comptes pendents. Aquella va ser una època molt silenciosa. I encara avui representa un misteri. Abans de posar-me a escriure aquest article, m’hi he estat mirant literatura acadèmica sobre el tema, col·locant les localitats, negocis i noms, i veig que els historiadors locals encara no s’hi han posat –i qui sap si ho faran!-. Més enllà de casos aïllats -com ara el nazi de Ciurana, estudiat pel periodista Toni Orensanz-, no sembla que haguem centrat massa esforços en la recerca ni en la incòmoda memòria.

Certament, vam tenir monstres entre nosaltres, en un país creat pels monstres que van assumir el poder el 1939 i que han enviat milers de policies el 2017 per evitar ésser desplaçats. Al cap i a la fi, en tota aquesta història, precisament el nazisme parlava de com un Estat, en base a una ideologia tòxica com el supremacisme, la superioritat d’una cultura o una llengua sobre una altra, estava disposat a esclafar minories nacionals. Com deia Hannah Arendt, els crims contra la humanitat provenen de l’obediència cega, més que de desobediència impulsiva.

Potser va ser això el que va impulsar a escriure una novel·la sobre nazis refugiats entre nosaltres. Una novel·la amb una relativa bona crítica i una mínima difusió, com succeeix sovint quan es tracta de remoure cert passat incòmode.

Nota: Article publicat a la revista Barret Picat.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!