Recordo, mentre feia una recerca sobre les causes de la violència revolucionària de la revolució llibertària del 36, llegir les cròniques difamatòries conegudes com “Transmisserià”. Allà, un jove periodista anomenat Carles Sentís descrivia la immigració del sud, principalment de Múrcia i Andalusia, en un llarg viatge de 28 hores en un tren atrotinat. “Haurien d’haver vist la gent que no teníem prou diners pel tren i veníem en el vaixell de cabotatge” vaig llegir al reputat historiador Abel Paz, anys després.
En realitat, allò no era periodisme. Es tractava, ras i curt de propaganda. Es tractava de desautoritzar els treballadors que provenien de la immigració, i que ben aviat fornien les files d’una CNT disposada a rebel·lar-se contra la injustícia. El seu objectiu, com la de tants altres burgesos benpensants, “señoritos” a la catalana era conferir un perfil de subpersones a les víctimes de l’explotació, és a dir, tractar els individus que provenien de l’expulsió del capitalisme rural com escòria.
Un cop arribaven aquí, els nostres burgesos benpensants con Sentís, els feien pagar a preu de palau infames barraques de Montjuïc. Els empleaven de deu a dotze hores a salaris de misèria. I havíen de suportar, a més el seu menyspreu. Només el sindicat anarquista els va tractar com a éssers humans. I els va donar una nova identitat i educació. A la CNT, molts dels joves menystinguts per gent com Sentís, van adquirir l’autoestima necessària per aspirar a canviar el món.
Explica Chris Ealham, que els primers dies de la revolució va haver una fal·lera entre els joves inquiets, barrejats de la immigració forània i els llibertaris autòctons, per atemptar contra els símbols de poder burgesos. D’aquí la massiva incautació d’automòbils -i el gran nombre d’accidents atesa la imperícia conductora-. Molts dels qui havien estat difamats volien venjança. Aquest fou el motiu de la fugida de Sentís. I també el de la seva reconversió vers l’espanyolisme més ranci del classisme més indecent. Com a home camaleònic, fidel als seus principis classistes, després esdenvingué fidel a Franco, i posteriorment al seu fill intel·lectual. I tot just ahir premien la seva impostura pel seu infatigable treball d’atiar l’odi entre classes.
Suposo que deu ser una compensació per l’esforç de la memòria històrica.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
És realment vergonós que el Col·legi de Periodistes s’hagi avingut a acollir l’homenatge al Sentís, però més vergonyós encara que siguin gairebé cap les veus que des de la professió s’han alçat per blasmar aquest escàndol.
Aquets són el mateixos inmigrants que van emigrar a Madrid i a arreu d’Europa en semblants condicions o pitjors.
Però els unics dolents de la pel.lícula i rebujat pels sindicats sembla ser l’empresariat català, és a dir, pura xenofòbia o autoodi.