Espai de Dissidència

Ja tinc decidit a qui votaré. A mi mateix. No, no es tracta, com molts podrien pensar d’una sobredosi d’autoestima, ni d’una boutade, ni tan sols d’una rebequeria intel·lectual. Ras i curt, es tracta d’una proposta iconoclasta, que més que protestar, qüestiona.
Els partits polítics representen una anomalia històrica. Es tracta de grups de notables que vehiculen determinats interesos, en teoria de grups socials,  a la pràctica de grups econòmics. Prenen els nostres vots per legitimar-se, i a posteriori prescindeixen de la nostra voluntat o opinió. Com a molt, un cop cada deu anys ens demanen opinió, via referèndum a la feina feta.
Jo, al contrari proposo, de manera radical, recuperar el concepte primigeni i etimològic de democràcia. És a dir, d’acord amb el concepte grec del terme, una veritable democràcia participativa d’àgora, on l’assemblea de la ciutadania sigui l’òrgan sobirà, i els diversos càrrecs de representació esdevinguin rotatius, per sorteig i subjectes a censura (ostracisme)

Podria semblar un projecte irrealitzable o utòpic. Res més lluny de la veritat. La tecnologia informàtica pot substituir l’àgora real per esdevenir un Parlament permanent. Anem a pams. En la democràcia directa que proposo, tots els ciutadans disposats a participar mantenen tres hores setmanals de dedicació a llegir i proposar projectes polítics, i estableixen plens virtuals amb una regularitat determinada: dos o tres cops mensuals, on es discuteixen i voten els projectes legislatius o es prenen les decissions essencials, sempre d’acord amb uns principis jurídics que han de fer intocables els drets individuals i col·lectius fonamentals : drets humans, dret a la seguretat econòmica, a l’habitatge digne,…
Bé. D’aquesta manera entrem en una lògica política radical. És a dir, el Parlament no serveix per fer lleis, com la LEC, pensades per a privatitzar serveis públics, sinó que toquen tot allò que els partits, per la seva condició de portaveus d’interesos privats i de les elits econòmiques, no gosarien tocar mai: salari mínim? salari màxim? quin és el nivell tolerable de desigualtat? abaixar els preus de la vivenda per decret, per fer efectiu el dret constitucional? autodeterminació? com es gestionen les infrastructures?
En la democràcia representativa, les decissions les prenen altres per nosaltres. La meva campanya per l’autovot és també una autoafirmació democràtica. Per experiència, no podem refiar-nos dels partits. I la polis és cosa de tots. No per triar governants, sinó per triar un model radicalment diferent de decisió. L’abstenció pot ser molt manipulable, una circumstància del qual tots es lamenten … uns quants dies, mentre continuen governant com si res. El vot en blanc, pot ser ambigu. El vot per un mateix és l’afirmació que la sobirania ens pertany a nosaltres mateixos, no als secretaris dels partits o als seus donants.
Seguirem en campanya!

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!