Espai de Dissidència

Hem passat les darreres setmanes intoxicats per les revoltes del nord d’Àfrica. Els mitjans han centrat les seves càmeres a observar manifestacions i protestes. Els analistes ens han parlat a bastament del malestar juvenil articulat a partir de les xarxes socials, de la xacra de la corrupció, i de la demanda d’eleccions. Ens han barrejat conflictes polítics, amb reivindicacions socials, religioses i econòmiques. Finalment, ens han mig embarcat en una guerra civil a Líbia on les coses no estan gens clares. Ens posen al mateix sac Tunis, Egipte, Iemen, Baihrein,Síria i Líbia, quan en realitat es tracta de situacions ben diferents. Finalment, sembla com si els nord-africans estiguessin fent una revolució delegada. És a dir, la revolta que nosaltres no tenim el coratge de fer. I, és clar, veure les imatges de revoltats ensanguinolats, amb les cares desorbitades, entremig de bombes i trets, no fan precisament venir ganes de manifestar-se contra el cop d’estat a càmara lenta que ens estan fent els banquers.
La sobrealimentació d’imatges del món àrabo-musulmà contrata amb el cordó sanitari instaurat al voltant d’Islàndia. Allà no hi ha hagut trets, ni barricades, ni gent exigint democràcia o eleccions. Allà està passant una cosa molt més seriosa i perillosa.
Amb una tradició democràtica que arrenca dels víkings, la ciutadania organitzada ha fet caure un govern, ha rebutjat en referèndum pagar la factura dels especuladors financers, ha empresonat als banquers, i està muntant una nova Constitució redactada, no pas pels partits polítics, sinó per vint-i-cinc ciutadans triats per sorteig entre una munió de voluntaris.
Islàndia ens està muntant una revolució on tots ens hauríem d’emmirallar. Estan fent pagar la crisi a aquells qui la van causar. Estan dient als inversors anglesos i holandesos que van invertir en bons escombraria ( a canvi de sucosos beneficis) que s’hi posin fulles. I ens estan donant un exemple del que és avui la democràcia. Una veritable democràcia sense partits, sinó amb ciutadans compromesos.
Precisament perquè és un exemple, ens l’estan silenciant. Queda més bé veure cares desorbitades de conflictes estranys. A nosaltres, ens convé mirar a l’Àrtic, a veure si se’ns encomana alguna cosa.
Per cert, els islandesos han estat l’únic país que, sense exèrcit, van ser capaços de guanyar una guerra a l’Imperi Britànic. Fou gràcies als pescadors i dos guardacostes, a còpia de tallar les xarxes dels pesquers d’arreu, en allò que esdevingué la guerra del bacallà. A nosaltres ja ens convindria muntar una cosa semblant.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!