Espai de Dissidència
La Bitàcola de Xavier Diez
Nota: Article publicat al suplement L’Aula del Diari de Girona
A principis de la dècada anterior es començaren a implementar uns protocols d’avaluació interna i externa sobre els centres. La innovació fou ben acollida, atès que es tractava d’una activitat orientada a diagnosticar punts forts i febles de la dinàmica educativa de cada centre, i que tenia la utilitat de poder dissenyar, des dels claustres, les accions correctives adients del sistema educatiu.
Tanmateix, en aquesta muralla de desconfiança alçada entre escola i administració, començada amb la incomprensible sisena hora, i ampliada amb la LEC, l’avaluació ha passat de ser contemplada com a oportunitat de millora a ser percebuda com una amenaça i un insult. Amenaça per la seva intencionalitat repressiva (amb premis i càstigs propis del conductisme més barroer) i insult perquè parteix de la base que els docents requereixen d’estímuls econòmics i professionals per treballar més. Ho sento, honorable Conseller, la immensa majoria dels docents es deixa la pell a l’aula per fer-ho el millor que sap, que és molt, únicament per les motivacions ètiques que caracteritzen la professió. Les comisssions, deixem-les per la classe política que sembla tenir-ne una llarga experiència.
Els fets, que no les paraules, han permès comprovar que els canvis impulsats pel Departament han estat inspirats per la “disciplina anglesa”, la flagelació que sobre l’escola pública s’aplica des de Via Augusta, des del moment en què els responsables polítics catalans es van deixar emmirallar per la passió privatitzadora i neoliberal del tàndem Tatcher-Blair. Des d’Anglaterra va sorgir la idea i la pràctica d’emprar mitjans propis de la gestió empresarial a la totalitat dels àmbits socials. Atiats per un sensacionalisme periodístic sobre el presumpte mal estat educatiu (fonamentalment, els informes evidenciaven els reflexos de la creixent fractura social) es va desfermar una obsessió per millorar resultats amb menors recursos. Així, la política educativa anglesa consistí a emprar l’avaluació amb finalitats inquisitorials i a utilitzar el professorat com a boc emissari de les deficients polítiques governamentals. Cada centre era avaluat implacablement, es publicaven rànquings escolars, i els centres amb pitjors resultats, coincidents amb els guetos socials i ètnics, eren castigats amb retalls pressupostaris, i en alguns casos, suprimits. Els docents també eren avaluats en funció dels resultats dels alumnes. Les intencions inicials, afirmaven, consistien a deixar fora del sistema els professors suposadament incompetents i aspiraven a què “autonomies” i “lideratges” substituissin un finançament adient i polítiques actives de cohesió social.
Dues dècades de constants reformes, contrareformes, avaluacions, innovacions, han evidenciat que els miracles en la pedagogia només existeixen a les pel•lícules americanes. I pitjor encara, aplicar la lògica empresarial a l’esfera educativa resulta tan ridícul com dramàtic, i infringint danys col•laterals irreparables. La idea que una avaluació constant, com a eina d’estímul a les escoles per potenciar la competitivitat entre centres ha tingut conseqüències perverses; aprofundir en les desigualtats socials i propiciar el frau. En nom de la llibertat de les famílies per triar escola, s’ha generat una dinàmica on són les escoles les que trien els alumnes. Literalment. L’àmplia autonomia de què gaudeixen els centres britànics fa que les direccions sotmetin a exhaustives entrevistes a les famílies per seleccionar l’alumnat amb major potencial d’èxit. Així, qui parteix de desaventatges sòcio-culturals es veu exclòs de qualsevol oportunitat. Els polítics britànics, i els imitadors catalans, van serrant el cable de l’ascensor social. En segon lloc, aquesta obsessió perquè tota activitat educativa estigui exclusivament enfocada a preparar els constants tests i proves amb què l’administració bombardeja els alumnes genera una pressió excessiva sobre alumnat i gran frustració entre el professorat, que veu com un ofici essencialment creatiu es va convertint en una mediocre tasca repetitiva i estèrilment burocràtica. A banda d’això, i com ja s’ha detectat, fomenta el frau en les qualificacions escolars, devalua les titulacions acadèmiques i implica una gran absorció d’energies vers activitats de discutible utilitat. Arreu on s’ha propiciat aquesta dinàmica, els efectes són similars. Una lleu millora inicial, relacionada amb l’adaptació que realitzen els estudiants a les noves pràctiques avaluatives, aviat estroncada. És lògic. Tots els pedagogs seriosos saben que els factors de millora no tenen a veure amb autonomies, direccions o avaluacions, sinó amb formació docent, entorn sòcio-educatiu, atenció personalitzada i ràtios (per això l’escola rural gironina obté puntuacions superiors als estudiants finlandesos).
Pel que fa al professorat, les conseqüències han estat letals. Les autoritats educatives no només no s’han desfet dels docents suposadament incompetents, ans al contrari. La pressió excessiva ha propiciat una fugida dels més qualificats vers altres professions emocionalment menys exigents, es recluten mestres de d’estranger per cobrir el creixent dèficit de vocacions, i s’amplien les competències educatives a una categoria d’auxiliars, no sempre amb titulació universitària o habilitats pedagògiques. És clar, encara que sigui més dur, això d’ensinistrar criatures per superar exàmens representa una tasca menys complexa que fer de professor. Tampoc l’empresariat està content. Malgrat que els resultats escolars “oficials” (i el percentatge de graduació) tenen una aparença superior (mitjançant tècniques de comptabilitat creativa), les companyies es queixen sovint que les noves generacions no saben gestionar la complexitat que requereix qualsevol tasca corrent. És la conseqüència d’obsessionar-se pel compte de resultats, mentre les escoles s’obliden d’ensenyar. És aquest el model que cal? Es tracta del model pel qual aposta la LEC amb les seves derivades.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Però ahir em vaig quedar esmaperdut veient l’APM, quan es preguntava a alumnes majors de 16 anys afirmant que Franco havia guanyat, 2 o 4 o 5 eleccions, Voleu dir els que hi enteneu que l’ESO no és un autèntic fracàs?