Espai de Dissidència

Nota: Article Publicat aquesta setmana al Setmanari La Directa

El 7 de novembre de 1971 es constituí una plataforma diversa, composta per grups, associacions, partits i persones de procedència i ideologia plural, sota el nom d’Assemblea de Catalunya. És el moment en el qual la dictadura tracta de netejar la façana cara a les obres de reestructuració previstes a la data de caducitat del dictador, i els enginyers del règim dissenyen una transició tranquil•la, on el traspàs de poder dels Franco als Borbó es faci sense sobressalts.
L’Assemblea trenca el guió. Els catalans, amb llurs dèries democràtiques, republicanes, llibertàries i nacionals, semblen disposats a emprenyar. És un desafiament seriós, un maquis no violent que qüestiona la legitimitat de la dictadura i derivats… perquè proclama que la sobirania roman en el poble, i no en la Ley de Sucesión, veritable versió beta de la Constitució. Els quatre eixos fonamentals d’aquesta representació excepcional del país són del tot subversius: drets i llibertats democràtiques, participació directa en la política, control popular de l’economia, i exercici de l’autodeterminació. Un programa com aquest comportaria avui la intervenció de l’Audiència Nacional.

En el moment en què el poder real, des de la posició de força que li atorga l’arquitectura estatal i la Brunete, imposa les condicions de participació en el poder del nou règim, els partits reben la consigna de desmuntar la perillosa Assemblea. La restauració improvisada de la Generalitat Republicana, amb un Tarradellas exhaust per dècades d’exili, porta a molts a creure que l’autonomia resoldria finalment els dèficits democràtics i de reconeixement nacional.
La història és cruel. Les inèrcies acaben per dibuixar una realitat poc galdosa. La Transició ha estat una llarga marxa… al passat!, vers una Segona Restauració, paral•lela a aquell règim d’estabilitat política i un viciat i inoperant sistema parademocràtic, bipartidista i “turnista” de 1876-1923, on per sufragi universal es pot triar entre el mateix i el de sempre. Tot plegat, una democràcia inoperant, fonamentat en un sistema de partits prostituït, on els financers de campanyes electorals imposen les línies a seguir als militants, amb opacitat en la presa de decisions i repressió preventiva a la dissidència. Finalment, amb una Generalitat caricatura de sí mateixa, incapaç de fer valer dos estatuts i submissa al poder polític i econòmic de Madrid, mentre es mostra agressiva o condescendent amb la ciutadania.
S’imposa, doncs, recuperar una Assemblea de Catalunya que enterri unes institucions autonòmiques inoperants, captives d’interessos llòbrecs i un estat deslleial. Una representació plural i democràtica del país que prengui les decisions que pertoquin en un nou procés constituent per proclamar un nou estat democràtic, republicà, sobirà i disposat a corregir els desequilibris socials. Una representació articulada de les diverses plataformes emergents per deslliurar-nos de la sisífica cinta de Moebius on ens han encadenat. Pel que sento arreu, això de l’AC sembla que s’està preparant.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!