Espai de Dissidència
La Bitàcola de Xavier Diez
Ressenya del llibre; Francesc-Marc Álvaro, Joan Benet, Tomás Bonilla, Joan Carles Duran, Josep Gomáriz i Antoni Munné-Jordà; 40 anys després de 1968; El Cep i la Nansa, Vilanova, 2009, 122 pp.
Vilanova i la Geltrú pot sentir-se encantada de “conèixe’s”. Tindria tot el dret a reclamar candidatura a la capitalitat cultural alternativa del país. A banda de ser la ciutat de l’Enric Duran i el projecte Argumenta, té la capacitat, sobretot des del Foment Vilanoví (una joia clàssica del bon gust anti-Le Corbusier) manté la virtut de recuperar diàlegs d’alçada. Un dels més recents aplegà diverses personalitats vinculades a la vila per debatre sobre el maig de 1968. El resultat ha estat reunit en un llibre publicat per “El Cep i la Nansa”, amb el recull de diferents conferències. Es tracta de Francesc-Marc Álvaro (les trampes que ens fem amb el 68), una reflexió interpretativa sobre l’abast del moviment; Joan Carles Duran; amb una reflexió sobre el context històric que emmarca els esdeveniments; Joan Benet, que recorda el 68 des de la visió local vilanovina; Tomás Bonilla, amb una anàlisi detallada de la música d’aquell any; Antoni Munné-Jordà, que ens recorda la literatura coetània i Josep Gomáriz, que també ens convida a reflexionar sobre la veritable dimensió del 68.
Maig del 68 és un d’aquests temes que susciten més controvèrsia que recerca. Cal reconèixer la dificultat per interpretar uns fets concrets que esdevenen la superfície visible d’una veritable marea de fons, molt transformadora, car després d’aquella experiència ja res tornà a ser igual.
El fet que les diverses intervencions de la jornada fossin contradictòries, amb un notable recull d’anècdotes i paradoxes, reforça aquesta idea que comparteixo, de trobar-nos amb fets ambivalents. D’una banda, és cert, sobretot des del nostre país, que fou un moviment benestant de rebelió individual contra determinats convencionalismes socials opressius. De fet, quan aquests fills de les bones famílies han heredat negocis i posicions (i un altre il·lustre vilanoví com Piqué n’és un clar exemple) s’han dedicat a reforçar les diferències de classe i a substituir una certa austeritat burgesa per un deshinibit exhibicionisme de riquesa. Els “pijo-progres” partidaris del neoliberalisme (llibertat per als de dalt i submissió i control per als de sota) han acabant titllant de reaccionària la socialdemocràcia i cisellant amb l’adjectiu de “vella” a tota esquerra encaparrada a corregir desigualtats o de mantenir els principis d’equitat, mèrit i capacitat.
Tanmateix, el 68 també fou la ruptura amb determinats convencionalismes que esdevenien veritables obstacles per a la lliure expressió de la personalitat. L’herència no és baldera. La revolució femenina (amb les seves foscors i esplendors) n’és una bona mostra. És una paradoxa, tanmateix, algú tan anti-socialdemòcrata com Sarkozy no seria possible contra el 68 que tant ataca. Tanmateix, també és cert que la llibertat individual suprema (amb un llarg seguit de damnificats entre les desestructurades famílies de l’expansió il·limitada de la personalitat) és del tot estèril sense un mínim d’igualtat social.
Un bon llibre que convida a repensar els nostres orígens, allò, que malgrat tot, ens separa del pensament religiós imperant allà on l’anarquisme no acabà d’arrelar.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Ja la correguda de personatges que surten ho di tot: qui no està a sou d’uns ho etsà dels altres. M’extranya per tu Diez que donis credibilitat a unes converses de cafè protagonitzades per l’Àlvaro, el Benet o el Gomàriz, i asobre pretenguis posar-los al costat del Duran. Au va! que les qui tenim ja una edat sabem qui són a la comarca els cabdills, cacics i col·locats. Només falta que hi ementis els Garriga!
I per cert això del Foment… beautiful peopple!!! gouche (o no tan gouche sinó més vaita droite) divine