Espai de Dissidència
La Bitàcola de Xavier Diez
Comentari del llibre de Jaume Renyer, Anticatalanisme i antisionisme, avui, Ed. Dux, Barcelona, 2010
2009 fou un punt d’inflexió respecte la mirada catalana de l’estat d’Israel. Els enfrontaments armats a Gaza van propiciar un conjunt de manifestacions agressives on determinats individus aliens a la cultura i a l’antropologia nacional, van cridar consignes agressives favorables a un nou extermini, mentre que una determinada esquerra autòctona s’ho mirava amb una aprovació per omissió. No només es van conformar a atacar el poble jueu, en general, sinó que van assenyalar amb el dit a mitja dotzena d’intel·lectuals catalans, acusats (com si el terme històric cisellat per Theodor Herzl fos un insult) de “sionistes”. Culla, Bassat, Sellarès, Villatoro, Rahola (s’ha de ser molt inconscient per ficar-se amb la Pilar!) i Renyer van passar a ser considerats com els engranatges lligats a un pressumpte “eix del mal”.
El cert és que les manifestacions de 2009 i les acusacions a determinades persones que no seguien el corrent majoritari d’acusar a Israel de tots els mals imaginables va propiciar la importació d’un conflicte de difícil resolució, i el desvetllament d’una opinió més aviat silenciosa i ponderada a qui ens molesta això d’aplicar el maniqueisme en la visió del món. A tal efecte, Jaume Renyer ha sabut bastir un relat al voltant del que representa la visió catalana de l’estat d’Israel i les idees-força d’aquest conflicte importat al nostre país.
La primera impressió que hom percep en la lectura és un cert aire d’assaig cívic de l’estil dels republicans catalans dels trenta, molt en la línia del que podien escriure homes polifacètics i atramuntanats com Jaume Miravitlles; llibres de circumstàncies, aplegant materials diversos, i amb una línia argumental molt clara que articula un discurs força linial. Això, és evident, té els seus aventatges i inconvenients. D’una banda, és un llibre de bon llegir i les seves tesis són diafanes, i amb un tel de clarividència. Per la banda negativa, és un conjunt heterogeni (aplega materials de diferent naturalesa i desigual interès) amb un cert aire d’improvisació. En aquest sentit, és una mica un text de circumstàncies, provocat per la passió del moment, la qual cosa no és incorrecta, nigensmenys, sinó que el fa ser molt viu.
Per a Renyer, fidel al seu estil blocaire d’esgrimista avançat, la tradició marca una visió positiva d’Israel (en certa mesura per la sana enveja d’haver aconseguit muntar un estat exitòs en circumstàncies adverses) i per la simpatia que desvetllava el projecte sionista, en el sentit igualitari i icarià dels seus orígens. Tanmateix, per a l’esquerra d’arrel marxista, i per tant, dependent de l’estratègia de circumstàncies de la URSS, aquesta visió comença a canviar a partir dels setanta. La desorientació ideològica arran de la caiguda del mur, i un cert sentit la creença en determinades visions culturalistes que fan veure en la civilització occidental l’arrel de tots els mals, seria responsable d’un seguidisme (i fins a cert punt, col·laboracionisme) de les esquerres catalanes respecte del projecte “gihadista”.
El llibre, com ja hem comentat, es llegeix bé, tot i que sovint l’autor es deixa portar pels excessos (els seus comentaris sobre el sindicalisme no són prou contrastats). Tanmateix, el conjunt de la seva argumentació porta a provocar el debat inexistent, entre el conjunt de la nació catalana, sobre quina relació hem de mantenir amb una de les regions europees (perquè evidentment, Israel és civilització europea enclavada a Àsia, Il·lustració, enfront fanatisme religiós) més complexes, en un projecte, el sionista, amb la seva cara fascinant, i alhora, fosca. Un intent de crear i mantenir una identitat brillant en un context estil, que viu amenaçada externament per aspirants a la teocràcia, mentre que també internament, fruit de les pròpies circumstàncies, viu l’amenaça de la teocràcia interna.
Una bona base de discussió, en un debat que hauríem de desdramatitzar. Al cap i a la fi, potser el més convenient, com el mateix Renyer reconeix, hauria de consistir en la separació entre dos estats viables, encara que cap d’ells estigués regit per cap fanatisme.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
“””sobre quina relació hem de mantenir amb una de les regions europees (perquè evidentment, Israel és civilització europea enclavada a Àsia, Il·lustració, enfront fanatisme religiós)”””
jo em pensava que els continents eran una qüestió geogràfica, pq si ens ho mirem des del teu punt de vista, sud-àfrica, mèxic, nova zelanda i el canadà són Europa, en canvi quan hi ha hagut estats no democràtics a europa com monarquies feudalistes, estats feixistes i comunistes eren d’un altre lloc, o fins i tot l’estat del vaticà en l’actualitat enmig de roma, que fanatisme religiós es queda curt, tot hi ser molt il.lustrats i cultes.
a mi em sembla que segons el teu punt de vista israel (com tots els altres estats ‘europeus’ fora d’europa són una colònia europea insertada allí per la força i amb la immigració es poden fer i desfé estats fins i tot continents i canviar la geografia.
no està justificat de cap de les maneres que israel jugui la euro-lliga ni participi a euro-vision.
Si són un poble i no una religió més, en són un d’asiàtic, ja que igual que no es pot ser francès i japonès a la vegada (apart de purs temes administratius com dobles-estatalitats), per la mateixa regla de tres tampoc jueus i catalans ni jueus i europeus. Els que puguin viure fora del seu estat són immigrants, estrangers. El que d’alguna manera segons aquest punt de vista totes les expulsions que han petit estan justificades. 1 poble 1 estat.