Espai de Dissidència

Claudio Venza, Anarchia e potere nella guerra civile spagnola (1936-1939). Elèuthera, Milano, 2009, 180 pp.

Claudio Venza és un col·lega, professor de la Universitat de Trieste, que sol venir un parell de cops l’any a Barcelona. Aleshores sol trobar-se amb els qui ens dediquem, d’una manera o una altra, a investigar sobre la història de l’anarquisme del país. Ja fa una bona colla d’anys que ens coneixem i hem col·laborat força vegades. Aquesta extensa xarxa de contactes, i el bon coneixement que té sobre la complicada història nostra, el permet disposar d’una mirada crítica i analítica molt potent, i fins a cert punt, amb un desapassionament acadèmic que ens ajuda a enfocar aspectes borrosos del nostre passat.
Ara acaba de treure aquest llibre, concebut per al públic italià, amb un esperit d’alta divulgació, sobre l’actuació i complexitats de l’anarquisme durant la guerra civil, en relació especial, respecte a la difícil situació que li comporta haver de prendre o conviure amb el poder durant la revolució.
Sembla mentida que el relat sobre la guerra civil continuï encara condicionat pel prisma polític i social. De fet, la història més o menys oficial, encara continua negant que es produís una revolució, provocada paradoxalment, per aquells que es van revoltar contra un govern legítim per conjurar -deien- el perill revolucionari. Sobta encara més, la negació que l’esdevingut a Catalunya fos una autèntica revolució. Als fets i als testimonis ens atenem. El problema és que la visió sobre aquest passat complicat encara és observat des del prisma de les classes socials benestants, que no admetien humanitat entre aquells qui treballaven amb les mans. I encara avui, el que més destaca fou la violència republicana de la reraguarda.
Evidentment, que hi hagué al voltant de 8.500 assassinats entre el 36 i el 39 (la majoria religiosos) ningú no ho nega. Tanmateix, l’actuació violenta “repressió de classe”, en deia Ucelay da-Cal, va tapar el conjunt d’actuacions i paradoxes que es van donar: les col·lectivitzacions (forçades o voluntàries) les polítiques igualitàries, la reducció a la meitat dels lloguers, la socialització de la sanitat,… encara que també les contradiccions amb què hagué de bregar un anarquisme divers i dividit, a cavall entre el revolucionarisme nihilista i la col·laboració amb el poder.
Venza no estalvia aquesta dimensió contradictòria d’un moviment heterogeni. Explica desapassionadament la necessitat de tries doloroses d’un “curt estiu de l’anarquisme” condicionat per les tempestes de la guerra i els terribles dilemes als quals cal fer-hi front.
Es tracta d’un llibre ben escrit que valdria la pena tenir traduït aquí. Almenys podria servir per anar bastint una versió més fidel del passat. No en el sentit del partidisme, sinó d’entendre una composició de lloc amb major exactitud històrica, sense estalviar-se un fenomen polièdric i flexible, encara amb moltes comcomitàncies amb el present.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!