Nota: Article publicat avui al Diari de Girona
La retòrica de la sisena hora s’amarava d’un llenguatge políticament
correcte i unes consignes que, el temps, ha anat configurant com una burla
cruel. Es parlava de’”igualtat d’oportunitats” quan el que hem acabat creant ha
estat una pesada hipoteca col·lectiva que ha saquejat inútilment els ja migrats
recursos que la Generalitat dedica a un ensenyament públic cada vegada més
assetjat. En nom d’aquesta “igualtat d’oportunitats”, sense docents disponibles
ni diners, els centres de formació de persones adultes han vist frustrar
l’expansió que requereix el país i es redueix l’assignació econòmica ordinària
als centres. La darrera ocurrència d’un Departament que recorda cada vegada més
a la gerència del zoològic londinenc del film “Criatures ferotges” de Monty
Python, s’amaga en la foscor i, amb un sentit penal de nocturnitat, elimina
precisament un d’aquells pilars de la igualtat d’oportunitats teòrica dels
quals el mateix president Montilla, en el passat, se’n va beneficiar.
Ho confesso, jo també vaig fer el batxillerat nocturn, segona oportunitat
que no vaig desaprofitar. I si no hagués estat així, no hauria arribat a la
universitat, ni avui seria docent, ni hauria fet un doctorat, ni publicat
llibres, ni seria tan poc impressionable davant el poder. Van ser relativament
pocs anys, tanmateix, d’un record i impressió inesborrables. No només pels
coneixements adquirits. Les aules de nocturn esdevenien una regió ben diferent
a l’excessivament estandaritzat sistema educatiu. Era poblada de gent diversa,
un espai on era possible allò que escoles i institut impedeixen viure, el
contacte intergeneracional, a més de possibilitar tractar gent amb experiències
vitals allunyades de la pròpia. Recordo haver tingut com a companys una monja
filipina, algunes mestresses de casa, un músic veterà de la guerra d’Ifni, un
jugador de rugby, la propietària d’una papereria o la dependenta d’una joieria
del Passeig de Gràcia. De fet, tot i que amb el professorat manteníem unes
relacions properes i relaxades –es percebia que se sentien ben a gust amb
nosaltres-, eren els propis companys les principals fonts de coneixement,
complementades amb una sociabilitat oberta i autogestionària. Certament, alguns
tractàvem de recuperar-nos d’un fracàs escolar, altres, de reprendre una
trajectòria escolar estroncada per la necessitat de treballar en temps de
crisi, de corregir decissions errònies del passat, o cercaven el simple plaer
d’aprendre i mirar amunt, vers la universitat i universalitat de la cultura.
Tanmateix, tots hi érem perquè així ho volíem, i perquè érem conscients del
nostre dret a ser-hi. D’altra banda, la doble càrrega laboral i escolar –a la
qual alguns afegien la familiar- ens suposava menys problema del que es podria
suposar. Estudiar i treballar sovint era conscientment volgut i implicava un
cert orgull que ens atorgava respectabilitat. És cert que hi havia força
abandonaments. Sovint la fatiga, els canvis de circumstàncies o el desànim
feien que molts ho deixessin a mitges i ho provessin de nou. Tanmateix, el fet que
els ensenyaments fossin presencials reforçaven les possibilitats de continuar,
cosa que no sempre succeeix amb els ensenyaments a distància.
La supressió del Batxillerat nocturn pot qualificar-se de moltes maneres,
tanmateix, ateses les caracterítistiques i les motivacions profundes dels
responsables de la decissió, és essencialment immoral. En una època en què
polítics i emprearis s’omplen la boca amb conceptes sobre “educació per a tota
la vida”, “igualtat d’oportunitats” i “equitat social” o es lamenten del baix
nombre de persones amb estudis postobligatoris resulta hipòcrita que tallin una
de les autopistes per arribar a aquestes fites. Tanta incoherència és
sospitosa. En primer lloc, trobem una la lògica economicista d’un nihilisme
colpidor que porta a l’administració a malbaratar inútilment recursos en
mesures absurdes com la sisena hora –alguns inspectors, en converses privades,
reconeixen el seu fracàs absolut- o a finançar beneficis empresarials a centres
concertats, mentre deixen morir d’inanició aquelles mesures educatives més
socials i d’interès cultural, com els estudis nocturns o l’educació de les
persones adultes. En segon lloc, l’eliminació d’aquest àmbit implica impedir la
promoció social a totes aquelles persones que, per circumstàncies diverses, han
de compatibilitzar estudis i feina. Això fa un tuf reaccionari. En una època en
què les bones paraules com “equitat” contrasten amb una profunda involució
social, determinats grups socials conspiren per evitar que molts treballadors
puguin accedir a la cultura, i evitin així la competència.
S’està cometent un crim. Amb l’agreujant de la nocturnitat. Ens caldrà un
jurat popular per castigar els culpables.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!