Espai de Dissidència

Nota: Ressenya del llibre “Abolim la banca”, d’Enric Duran, publicat avui al suplement “Accents” del Diari de Girona.

Enric Duran; Abolim la banca. Ara Llibres, Barcelona, 2009, 214 pp.

Com a declaració de principis, l’activista i economista vilanoví Enric Duran, esmenta a Lucio Iturbe, el paleta anarquista, íntim amic de Quico Sabaté, que tornà boja la banca internacional amb unes magistrals falsificacions de traveller’s cheks. Tanmateix, la seva peripècia també recorda a la de Frank W. Abagnale Jr., un jove superdotat capaç de burlar tot el sistema financer, immortalitzat per Steven Spielberg en un «biopic» recent. L’Enric Duran posseeix elements d’ambdós personatges: l’impuls ètic llibertari que empeny el primer personatge, i la sofisticada capacitat d’anàlisi, fruit de la insolent intel•ligència del segon. Quan ambdós components s’uneixen, l’estat -i l’ordre profund sobre el qual se sustenta- té un problema.

Abolim la banca és el document apressat on Duran fa la seva exposició de motius, relata el laberíntic procés que permet deixar en ridícul l’entremat financer del país i conclou amb el conjunt d’alternatives, que a parer seu, hauria de guiar una societat basada en l’ètica i els valors republicans (la trilogia republicana de llibertat, igualtat, solidaritat), antagonista dels valors econòmics dominants (mercat, consum i competitivitat). Sobretot, es dedica a explicar d’on vénen els diners. Com una revelació inesperada, el públic, fins i tot aquell amb coneixements econòmics, descobrirà que, com els nens, aquests no arriben de París ni els porta la Cigonya. Esdevenen una simple, insultant creació dels bancs a partir de la capacitat de generar deute, de manera que resulten més ficticis que reals. És a dir, que són els hipotecats qui alimenten l’insaciable drac financer. Tot plegat provoca un joc d’atzar on uns pocs juguen amb les cartes marcades, mentre que la majoria són obligats a un creixement sense límits per evitar el col•lapse del sistema. No és d’estranyar que el poder no sàpiga molt bé què fer amb l’Enric Duran, car la pronúncia del seu nom invoca la subversió més radical.
L’obra no es tracta d’un manual d’economia. Més aviat resulta la desordenada crònica del procés que portà Duran al full subversiu “Crisi”, amb més de 200.000 exemplars repartits el passat setembre. També sembla un document escrit amb presses, amb una certa tendència a la improvisació. Tanmateix, el que podrien semblar pecats obtenen la condició de virtuts, perquè l’autor sap que no passarà a la història com a teòric, sinó per una pràctica que qüestionà el capitalisme amb la pedagogia dels fets (mentre que altres economistes famosos només seran recordats per llur col•lecció de jaquetes). De tota manera, malgrat els defectes formals, l’argumentació i la tesi central del llibre és trencadora, capaç de posar en crisi els defensors del mercat. Un llibre, doncs, que podria aparentar oportunisme, i que en canvi aspira a esdevenir font històrica. Al cap i a la fi és explicant els mecanismes profunds de l’economina on podem desentrellar les claus que expliquen les crisis.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!