La tristesa no té fi. La felicitat, sí… La poesia de Vinicius de Moraes i Antonio Carlos Jobim és bella i rotunda, en una de les cançons d’una bellesa nostàlgica i sincera. Pensava això mentre, pel mòbil, sentia una fabulosa versió en què Vinicius, Touquinho i Maria Creuza havien enregistrat a un antològic concert a La Fusa, a Buenos Aires. Contemplava els esqueixos de l’estiu, els nens que encara gaudeixen de les escorrialles de llibertat atorgada per les vacances, un sol encara alt, un aire amb aroma de musclos. Mirava l’aire melengiós amb què la tardor se’ns acosta. “La felicitat és com una ploma que el vent arrossega, en una vida breu, que requereix que la tramuntana no deixi de bufar”. “La felicitat dels pobres és com la gran il·lusió del carnaval, tot l’any treballant per uns fer realitat el somni, la fantasia de cadascú, fins que arriba el dimecres de cendra”.
Poques músiques són capaces de transmetre tanta bella desolació. És clar, que aquells músics que demostraven saber viure bé, amb una clara opció vital fer fer de cigal·les tot enfotent-se de les formigues, encadenaven moments breus de felicitat.
En el tedi dels diaris d’aquest estiu, una d’aquelles breus notícies, em va cridar l’atenció. L’estat brasiler havia rehabilitat del cos diplomàtic, després que la dictadura l’expulsà el 1968. Ha hagut d’esperar quaranta-dos anys ! De fet, ja fa trenta anys que Vinicius, considerat un dels millors poetes en llengua portuguesa, va morir en els braços del seu gran amic Touquinho, mentre assajaven a casa seva. Potser la notícia va servir per recordar que grans músics eren, i de quina manera sabien viure, tot extraient la bellesa i la poesia de qualsevol quotidianitat. De fet, la seva música són com les vacances, una felicitat breu, encara que intensa. Un somni, una il·lusió que caldria fomentar entre una prosaica realitat decretada.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!