Aquesta
setmana una de les notícies més comentades fou la proposta de la consellera
Geli de contractar, amb caràcter d’urgència, facultatius estrangers. La raó
adduïda era la preocupant carència de professionals de la medicina en un moment
en què hi ha entre un i dos milions més de resdidents al Principat, respecte
només fa una dècada. La demanda venia acompanyada d’una proposta encara més
polèmcia, que aquests nous professionals importats de països amb formació
diversa no haguéssin d’esperar l’homologació pertinent.
Ja s’ha
comentat que el dèficit de metges i infermesres ha estat propiciat per
l’estúpida política laboral-liberal que ha fet de la medicina una professió
precària per a la sanitat pública, i que els criteris productivistes i
mercantilistes han generat un malestar mèdic profund. El contrast amb els
sanitaris que han marxat a altres països a la recerca de millors condicions
laborals és un exemple de com ha anat tot plegat, i que revela que la nostra
administració és capaç de qualsevol cosa amb tal d’actuar amb intel·ligència en
l’única mesura possible; millorar les condicions de treball del col·lectiu.
Ara bé,
el que passa a la sanitat catalana, potser és espectacular, tot i que només la
punta de l’iceberg. Us vaig a explicar dos fets verídics sobre un afer tan
delicat com el transport escolar.
Fa pocs
anys, vaig acompanyar un grup de nens en un autobús contractat, a Barcelona.
Primer havíem d’anar al Museu d’Història Nacional, i d’allà, al Laberint
d’Horta. El viatge va anar bé fins entrar a la capital. De seguida vaig
percebre que anàvem en una direcció que no pertocava. Era evident que el
conductor s’havia perdut. Res greu que no passi sovint a les excursions, i que
jo mateix faig sovint. Atesa la meva condició de barceloní, la tutora de quart
em va demanar que indiquès la direcció al conductor. Tot seguit vaig descobrir,
astorat, que el conductor, d’algun país de l’est, no en sabia parlar ni
castellà, ni anglès, ni francès, ni italià. I, quan l’indicava, l’home no
m’entenia. Vam estar donant voltes i voltes al voltant de Barcelona –que tampoc
no és una ciutat massa complicada per al trànsit, fins que, amb l’ajut exclusiu
del meu dit vam arribar a la direcció. Dies després vaig assebentar-me que la
companyia no havia renovat el contracte dels conductors nacionals, amb
experiència, i havia contractat búlgars per pràcticament la meitat dels
ingressos, i el que és encara més fort, fent cas omís de la normativa vigent
pel que feia a descansos del personal. A això se’n diu “fer-se ric jugant amb
la seguretat dels passatgers”.
El segon
cas me’l va explicar una antiga companya de classe. Aquesta vegada els
conductors eren equatorians. Em van explicar que el viatge fou traumàtic,
perquè era evident la incompetència del conductor, el qual, a més, ultrapassava
la velocitat màxima permesa. A les indicacions d’alguns dels professors, encara
va respondre de males maneres. Dies després, a aquesta companya, un conegut
seu, que treballa a trànsit, després de relatar aquestes circumstàncies amb la
intenció que tingués conseqüències, va explicar que era habitual permetre a
conductors estrangers, sense l’homologació del permís de conduir específic d’autobusos,
que poguessin treballar “de manera provisional”, tot possibilitant, amb diners
públics, que alguns d’aquests conductors es poguessin treure el permís oficial.
No resultava inhabitual que molts d’aquests xofers suspenguéssin reiteradament
les proves organitzades per Trànsit, tot palesant la seva incompetència viària.
Afegia, a més, que se sabia que a determinats estats llatinoamericans era
habitual “comprar carnets”, de manera que no era impossible que alguns d’aquests
conductors portaven per primera vegada vehicles tan pesants… i carregats de
criatures.
És
evident que la cobdícia empresarial i la negligència de les autoritats pesen més
que el sentit comú. Si en aquest país hi ha un nombre d’immigrants superior al
de la mitjana europea, no és pas per les grans oportunitats que ofereix un país
escassament productiu, sinó per la gran tolerància davant l’economia
submergida, el poc respecte a les condicions laborals, i el menyspreu que
caracteritza bona part de les empreses respecte del nostre país.
En aquest
sentit, els “autobuseros” de Barcelona, els de 2008 i els de 1936 –que van
saber autogestionar el transport metropolità amb eficiència- són un exemple a
seguir.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!