Ahir les enquestes electorals del CIS i el CEO assenyalaven una reducció molt significativa de la distància que mantenia el PSOE respecte del PP. A Catalunya, el descens en l’intenció directa de vot és espectacular, del 37 al 27 %, és a dir, deu punts.
Els analistes podran fer mil "cabòries". Tanmateix hi ha un fet clar. Les eleccions espanyoles es guanyen o es perden a Andalusia i Catalunya. Si al nostre país hi ha un alt percentatge de participació i de mobilització del vot socialista, el PP ho té molt difícil. Si hi ha una alta abstenció, el PSOE té un greu problema.
I no és molt difícil percebre l’erosió del capital polític del socialisme català. Més enllà de temes identitaris i d’una insultant submissió al carrer Ferraz, el que compta, com diu Montilla, són els fets, no les paraules.
I el fet és que la dèria privatitzadora i neoliberal dels socialistes catalans, amb la Geli, l’Hereu i en Maragall germà estan arruïnant les expectatives de vot del país.
Si des de novembre ençà els catalans redueixen en deu punts les seves intencions de votar socialista, ben segur deu tenir a veure el malestar de la sanitat, el transport i l’educació. Els metges ja estan ben farts de processos privatitzadors i de gestió privada, que l’única cosa que aconsegueixen, no és només degradar les condicions laborals dels professionals de la sanitat, sinó de l’assistència a uns pacients que no veuen reduir llistes d’espera, ni incrementar el temps d’atenció als malalts. Mentrestant, el PSOE, amb cada vegada menys impostos, diu oferir ajuts per a l’assistència domiciliària, insuficient, i incitant al treball negre i precari per tal que estrangers sense formació acabin tenint cura dels nostres pares i avis.
Els transports, i els autobusos són un exemple, són cada vegada més gestionats amb criteris privats, economicista i amb un sentit d’autoritarisme que permet mantenir unes condicions penoses als treballadors -sense descansos, ni festes- i des d’una absoluta prepotència. Mentrestant, serveis com el bícing són administrats mitjançant l’externalització a empreses privades, multinacionals que financen Bush i una precarietat laboral que ens fa pensar en el Tercer Món. Encara que sembli mentida, un exèrcit de funcionaris municipals sortiria més barat.
Finalment, el conseller Maragall està decidit a privatitzar l’ensenyament, i ha estat capaç d’unir a tota la professió en contra del govern. Poca broma, quan la Ségolene Royal va anunciar coses similars al que hi ha escrit al Document de Bases de la Llei de l’Educació, va perdre tota possibilitat de guanyar les presidencials. Si hi ha un col·lectiu llegit, culte i de difícil entabanament, són els docents.
Si els analistes del PSOE són brillants, haurien de saber que en aquesta direcció van de dret al fracàs. Tots sabem que si es retornen 400 euros a cada contribuent, aquests diners, que aniran a parar a qualsevol botiga o a enriquir els bancs, surten d’algun lloc: llibres de franc, transport públic, sanitat de qualitat,…
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
El neoliberalisme de les presumptes esquerres desorienta al votant d’esquerres. I els més conscienciats hem de triar entre els dolent i els pitjors.
Ja no hi ha esquerres.