Espai de Dissidència

Una conversa informal entre
amics, sobre el caos de rodalies, va acabar malament. Alguns dels qui treballem
per als serveis públics vam associar la incompetència governamental en
ferrocarrils amb el col·lapse d?hospitals I escoles, a la vegada que
denunciàvem com les promeses electorals de les esquerres s?associaven
indefectiblement a la degradació de les condicions de treballs a escoles i
hospitals.

C i H van reaccionar
iradament. He de dir que ambdós, des que van desembarcar a un poble de la
segona corona metropolitana, van començar a participar a la política municipal
en un partit d?esquerres. Van explicar les batalletes de les seves lluites
contra el cacic del poble ?de vegades ho veig com la pugna entre els del poble
de tota la vida i els nouvinguts que volen imposar els seus costums ciutadans-,
i van exposar el seu argumentari que explicava aquest autoritarisme submís en
què incorren els partits polítics que presumeixen de ser d?esquerres.

La primera i més contundent
raó per continuar donant suport a partits que s?anomenen d?esquerres, tot i
practicar una política que afavoreix els poderosos, és que abstenir-se o no
votar-los implica afavorir les dretes. Quina por!!! Si no fos perquè al PP
abunden els psicòpates com Aznar, Acebes o Rajoy, la cosa no seria massa
inquietant. Al cap i a la fi han estat les esquerres que van possibilitar els
contractes precaris o van suprimir els lloguers protegits.

El segon argument és el del
?sacrifici diferit?. Cal sacrificar aquesta generació perquè en un futur
llunyà, probablement vers les calendes gregues, els nostres descendents
puguin gaudir d?una vida de benestar. La idea, com molt bé denuncià Orwell a la
seva Animal Farm és tramposa. És com creure en una vida ultraterrenal
que permet suportar l?explotació i l?abús dels poderosos respecte dels més
febles. Les esquerres parlamentàries no han tingut el valor de fer una política
social i econòmica ambiciosa perquè, simplement, no la volen. Perquè actuen com
a suport estratègic de les classes dominants. Per fer front al problema de la
vivenda… donen 240 euros als joves de 22-30 anys en comptes de regular el preu
de la vivenda per decret.

El tercer argument és el del
realisme. Per això ens demanen l?impossible, és a dir, que ens conformem amb
jornades laborals perllongades, amb l?especulació immobiliària, amb salaris
ofensius,… El realisme, en realitat, no és altra cosa que el sinònim de la
submissió, d?una submissió al seu autoritarisme sofístic.

En la conversa, vaig
assenyalar precisament això, que aquelles raons no eren més que les del sofisma
dels comunistes, que prometien la revolució, i van acabar provocant una
opressió encara més terrible que l?autoritarisme tsarista que perseguia l?esclafament
de l?individu. Va ser quan van saltar. No sospitava que ells, que havien estat
de molt bona família i una classe un parell de graons socials per sobre meu, ho
havien estat, de comunistes, i se?n sentien tan orgullosos. Vaig entendre a la
perfecció el rol dels comunistes a Catalunya durant la guerra civil. Esdevenien
burgesos emboscats que van conspirar per eliminar les col·lectivitzacions i la
revolució que capgirà les bases del poder. I també vaig entendre com els
comunistes autòctons havien permès la submissió de la Catalunya independent, de
fet, a l?estat espanyol i el Komintern.

Avui, a Sants, la història
es repeteix. No veieu com no piula ningú?

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!