Espai de Dissidència
La Bitàcola de Xavier Diez
Us passo un dels meus darrers articles, publicats a la revista Celobert. Promet ser polèmic.
Una de les primeres mesures del govern Zapatero
consistí en l?aprovació de la llei de la violència de gènere. Es tracta d?un
conjunt de mesures destinades a protegir les dones del maltracte a què alguns
homes les sotmeten. En certa mesura, la publicació al BOE d?aquest text
legislatiu, esdevenia la culminació de tot un conjunt d?iniciatives que es
venien desenvolupant en els darrers anys, molt vinculades a un discurs generat
al llarg de la darrera dècada
A diferència dels grans
canvis empesos per comitès d?experts o a conseqüència d?una llarga reflexió entre els ambients acadèmics o
intel·lectuals, aquesta llei semblava atiada, més aviat, pels reality show de
les televisions i la premsa sensacionalista. Sense saber ben bé com, a partir
d?una interessada manipulació mediàtica, la violència de gènere apareixia com el
gran problema social amb què el nostre país mostrava el seu dèficit
civilitzatori. Alguns casos, certament colpidors, inundaven les nostres llars,
i diverses organitzacions de dones clamaven per redreçar la situació.
L?exageració del problema
va contribuir a propiciar una mena de psicosi col·lectiva segons la qual, els
homes esdeveníem els dolents de la pel·lícula i sospitosos habituals, mentre
que es reduïa a la pràctica totalitat de la població femenina a la condició de
víctima. El cert és que la manipulació informativa va generar un ambient segons
el qual es va poder justificar una llei que de seguida suscità dubtes entre
juristes i mitja dotzena de qüestions d?inconstitucionalitat. En primer lloc,
contravenia el principi d?igualtat davant la llei ?el maltracte d?un home
respecte una dona queda tipificat com a delicte mentre que, a la
inversa, es manté com a falta-. En segon lloc, veus autoritzades, com la
jutge decana de Barcelona Maria Sanahüja, veu en aquesta llei un recurs que
moltes dones utilitzen per agilitzar i utilitzar en favor propi els processos
de separacions, o simplement, amb ànims de revenja respecte d?un greuge
personal. El cert és que, si ens atenem als fets i a les xifres, la violència
masclista, a nivell de l?estat, tan magnificada pels mitjans, mostra unes
xifres modestes. A partir de les fonts del propi observatori de la violència de
gènere, a Espanya, al darrer informe anual, es constataven 168 morts, que
representen una incidència de 7,75 dones assassinades per milió. En una taula
comparativa, a partir de dades de 40 estats occidentals, Espanya és el novè amb
menor incidència de la violència de gènere. I si suprimim aquells amb menys
d?un milió d?habitants (on per qüestions tècniques, es produeix irrellevància
estadística), ocupa el cinquè, entre el Regne Unit i el Japó. Societats on el
respecte als drets humans esdevé una norma i un tret identitari, es troben molt
pitjor parades de l?aparentment masclista Espanya. Dinamarca presenta una taxa
de 10,41, Finlàndia, un 11,46, Estats Units, un 21,96 (El triple!!!), o Bèlgica
s?acosta a les 30 morts per milió.
No es tracta únicament de
xifres. Aquestes també són exagerades i sovint manipulades. El rigor no sempre
és un dels criteris que guien l?observatori. Algunes d?aquestes morts, que
encapçalen el sumari dels telenotícies han resultat ser altres coses, com
suïcidis assistits, revenges motivades per qüestions materials ?no
sentimentals-, o assassinats comesos per persones amb malalties mentals greus,
i que per tant, no s?adiuen amb la caricatura que, en el conjunt de la ciència
criminològica, defineix la violència de gènere. Altres dades. Segons el propi
observatori, en el 44 per cent de les morts són dones estrangeres. Això no vol
dir que els fets siguin disculpables, al contrari. El que significa és que es
tracta de persones provinents de societats amb pautes de comportament
diferenciades que deformen l?evolució real de l?anomenada violència de gènere
al nostre país. En altres paraules, si detraiem els casos on hi ha estrangers
implicats en aquesta mena de violència per a la darrera dècada, constatem que,
ja abans de la proclamació de la llei, l?evolució d?aquest fenomen era
positiva, amb una disminució sostinguda de casos en el sí de la societat
espanyola.
És evident que les
estadístiques solen servir per fer més suportable drames de dimensions
inconmensurables. Qualsevol acte de violència en què el fort abusa de la força
per sotmetre el feble no mereix qualificatius inferiors a repugnant. Sovint, és
el coneixement directe de la tragèdia el que provoca un impacte més directe i
precipita un canvi a nostres estructures mentals. En aquest punt, i
afortunadament, no conec directament cap cas de maltracte domèstic amb greus
conseqüències. Com a veí, sí he pogut assistir involuntàriament a discussions
on ambdues parts es deien el nom del porc i trencaven coses. Poca cosa més que
burxar moralment allà on fa mal, i on sempre hi ha algú que surt perdent més
que l?altre. No sempre la dona. No sempre l?home. Sí, en canvi, m?he trobat amb
casos propers on una separació dolorosa va acabar amb la dimissió voluntària de
l?home. Ella l?havia deixat per un altre, s?havia quedat amb la vivenda, el nen
i el gos. Per a ell, només la hipoteca i un profund sentiment d?humiliació.
D?aquests casos no se?n parla. No sembla que hi hagi cap observatori de la
desolació sentimental i de la depauperació econòmica propiciada per una
legislació discriminatòria. Si hi va haver venjança, aquesta havia consistit la
tria de l?escenari. Es va treure la vida allà on, anys enrere, s?havien
conegut. Tohom va quedar molt colpit. Tanmateix, com tot suïcidi no massa
morbós, cap Telenotícies no en va parlar. Ningú va reclamar una llei contra la
injustícia afectiva i material…
Fets com aquests inciten
a la reflexió. Per què una llei obertament ineficaç es manté? És cert que els
detalls que envolten qualsevol fet enquadrat sota aquest epígraf solen ser
sòrdids i llòbrecs. Malgrat que alguns facin l?esforç per mantenir la idea que
aquesta mena de violència es produeix a totes les classes socials, la veritat
és que a unes es dóna a més que a d?altres. Que, com deia una coneguda cançó de
El último de la fila, «cuando la pobreza entra por la puerta / el amor
sale por la ventana». Que al nostre país hi ha problemes gravíssims, on la
malaltia mental, la manca d?expectatives personals, la pobresa, l?explotació
generen un aspre malestar, i això esdevé el veritable desencadenant de
tragèdies terribles. Quan tot això es produeix, els governants poden prendre
dues decisions. La primera, la difícil, tractar de resoldre els problemes
seriosament. Això requereix un termini llarg, una desesperant estratègia
heurística basada en la dialèctica assaig/error, un parcentatge molt elevat de
possibilitats de fracàs i irresolució, i en el cas dels èxits parcials, una
profunda ingratitud. La segona, la fàcil, l?ús del clàssic recurs del boc
expiatori. Es busca a algú, que sense ser ben bé del tot innocent, sí indefens,
i que pagui individualment els pecats col·lectius. És evident. Ningú que,
mitjançant la violència, imposi el seu poder als més febles no pot trobar
compassió ni comprensió. Jo seria el primer en negar-l?hi. Tanmateix, d?aquesta
manera només ataquem el símptoma, i ens estalviem tocar els realment
responsables d?aquestes situacions de fragilitat, pobresa, explotació,…
Només un exemple. Segons
un informe de 2006, a Espanya van morir 1.352 morts per accidents laborals,
taxa que multiplica per set les dones víctimes de l?anomenada violència de
gènere. La temporalitat laboral a Espanya, la més alta de la Unió Europea,
representa a un 33,3% d?assalariats. El mileurisme representa tota una
categoria social que encara sembla privilegiada respecte d?aquells que no
arriben ni als sis-cents. Finalment, ningú no sembla decidit a fer una llei que
empresoni els especuladors immobiliaris. La violència s?ha d?extingir. No només
la d?unes quantes desenes d?individus sense moral, sinó totes!
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Les morts per violència de gènere al 2006 no són 168, són 68, segons les dades del Instituto de la Mujer. Pots veure-ho aqui. El percentatge d’estrangeres, segons la mateixa fons, no ha estat cap any del 44%. Oscil.la entre el 14 i el 37% segons l’any. Crec que l’article és interessant, perquè la comparació internacional dona una mesura de la dimensió social del problema, que d’acord amb el que dius és poc rellevant (deixant de banda, és clar, que cada mort individual és un drama), i no justifica els efectes col.laterals, que tu descrius molt bé, i la inconsistència jurídica. Si puc afegir-hi alguna cosa, diria que el que és realment greu és que abans de l’aprovació de la llei del divorci i de la llei de violència de gènere les morts estaven al voltant de 50-60 l’any, i ara hem passat a 70, i en els últims dotze mesos hem batut tots els récords. Pretendre, com fa la nomenklatura de la progressia que la llei no hi te res a veure és per posar-se a plorar sobre els dirigents que hem de patir.