Espai de Dissidència
La Bitàcola de Xavier Diez
Segueixo, amb consternació,
les notícies de l?assassinat de cinc catalans i dos bascos, més un traductor
iemenita, a la televisió. Descobreixo que, entre els morts, hi ha una mestra
del Ceip Taialà, on hi treballa gent que conec. És més, per la descripció i el
nom sospito que la víctima podria ser una antiga companya de classe de l?Escola
Oficial d?Idiomes. Després de conèixer una mica els detalls, un cop passada la
sorpresa i la tristesa, entro en un estat d?indignació, i començo a fer alguns
exabruptes en calent que no gosaria reproduir per escrit. El cap em dóna
voltes, i en comptes de calmar-me, sento créixer en mi la destructiva sensació
d?odi, tan eixorc i estúpid com vulgueu, encara que tan natural i inherent als
fluïds químics que el cervell segrega quan es percep algun perill.
De seguida apareix el fàcil
terme «terrorisme», com ben segur, es repeteix a dojo al debat de l?estat de la
nació. Com a historiador, no suporto el mot. Es tracta de col·locar una imprecisa
etiqueta més feta servir com a propaganda que com a definició. Al segon terç
del XIX, i resseguint les tàctiques del tiranicidi, els nihilistes russos
utilitzen l?assassinat selectiu com a resposta a la repressió de l?imperi
tzarista. Posteriorment, quan individus aïllats, com Ravachol o Santiago
Salvador, imbuïts d?una superficial retòrica llibertària, el mot defineix a
tota aquella acció que pretén assolir objectius polítics, explícits o
implícits, mitjançant la intimidació col·lectiva, una acepció insuficient per
denominar a tota aquella acció que fa servir desproporcionadament la violència.
En l?anarquisme, la
violència, malgrat els propagandistes, fou una pràctica marginal, aïllada, i
denunciada majoritàriament tant per les organitzacions, com pels
intel·lectuals, com per la majoria de la militància seriosa. L?Islam, en canvi,
va basar la seva expansió en la conquesta militar, és a dir, la violència
organitzada, i legitimada pel poder. L?ofensiva actual d?Al Qaida no s?hauria
de denominar «terrorisme». Seria més exacte utilitzar el terme de «guerra
informal» en la qual, aquells que no estem disposats a deixar-nos dominar per
creences infundades (i diria que amb força mala llet) esdevenim objectius
militars pel sol fet de ?ser?, que no de ?fer?.
En l?actualitat, milions de
joves covards, acomplexats i impotents davant els canvis socials, s?aboquen en
cos i ànima a un culte a la violència per superar la seva insuperable cretinesa
bàrbara. Atès que individualment esdevenen un model de prescindibilitat, en
comptes de fer una autèntica revolució (consistent bàsicament a llegir llibres,
incinerar els propis prejudicis, i carregar-se les seves miserables
opressions quotidianes, es dediquen a caure de quatre grapes en l?Islam. Islam
vol dir, literalment ?submissió?. La submissió té certs aventatges. No cal
pensar, t?aïlla de la por a la solitud, t?exonera de ser responsable d?un
mateix. I encara un altre pilar encara més gros. Mitjançant la submissió,
s?accepta un univers en el qual les desigualtats resten establertes a la
perfecció. L?islamista se sotmet a un pressumpte Déu creat per un profeta que
justificava l?esclavitud, de la mateixa manera que genera un món on tindrà a
més per sota seva, a qui podrà explotar i oprimir ?per voluntat divina?. La submissió
és d?estúpids i males persones.
En tot aquest «xiringuito»
ideològic que tan bé va saber denunciar Fadela Amara, la primera líder de ?Ni
putes ni submisses?, el que es tracta és de justificar intel·lectualment els
pitjors abusos i misèries. I no és cosa de quatre pirats. És el feixisme
ideològicament organitzat. Això ho va veure a la perfecció Oriana Fallaci o
Sartori. Per això, els ?Saura? de torn els van neutralitzar i silenciar.
El cas és que, allò que més
emprenya, és la manca de resposta dels principals teòlegs musulmans. Quan es va
condemnar a mort a Salman Rushdie, mitjançant una fatwa, per escriure un llibre
(van matar el seu traductor al japonès), cap d?ells no va moure un dit. Quan un
impresentable com Ben Laden i els seus seguidors s?abroga el dret de la vida i
de la mort (que des d?un punt de vista de religió monoteista, només ho manté la
divinitat) encara no he vist cap fatwa que el condemni a mort per blasfem.
Perquè interpretar una pressumpta divinitat, així per les bones, és una blasfèmia
tan gran com la mesquita blava d?Istambul.
Algú, com de costum, em
malinterpretarà i em titllarà de racista. És evident que no em coneixen.
L?estupidesa no té res a veure amb les races, si és que aquestes realment
existeixen. En el món hi ha individus estúpids i creences estúpides. Per
suposat, també hi ha religions estúpides.
Personalment considero que
les religions poden resultar molt útils a la gent. Ofereixen consol, respostes
fàcils a problemes difícils, i permeten identificar-se com a comunitat. Tot és
fantàstic si l?individu utilitza la religió en profit propi, i per objectius
raonables no consistents en empitjorar les existències alienes. El problema és
quan les religions utilitzen els individus per cometre els crims més
abominables i les opressions més injustificades.
Canviaré la meva opinió
sobre l?Islam el dia que vegi que els musulmans cremin retrats de Ben Laden, i
d?entre ells surti un Nietzsche, que ja els convé.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Quan tingues una estona, si t’abelleix, llig "Terrorista". El personatge principal és un xic jove que acaba la secundària i, malgrat poder anar a la universitat, decideix entrar a treballar en una empresa de transport perquè així li ho aconsella el seu professor de la mesquita. Este xic desprecia sa mare perquè és dona, quan ha estat ella qui l’ha educat tota sola perquè el pare -egipci- els va abandonar de menut. L’acció es desenvolupa a Newport, Nova Jersey, ciutat en què succeeixen bona part de la narrativa de Philip Roth –Terrorista és d’Updike.. La ciutat va estar a principi de segle refugi per a immigrants jueus de l’Europa Oriental i ara mateix… hehe si visites el web de l’Ajuntament veuràs que Ca la Vila està dirigida per afroamericans i hispans…això sí que és un canvi demogràfic! Com et deia, durant bona part de la novel·la em preguntava: però com un jove nord-americà pot ser tan soca de fer-se musulmà, rebutjar tot allò que l’envolta -capitalisme,etc..- i apostar per no se sap quina quimera que et porta al segle XIII !!.. Supose que en eixe ambient, mentres que la majoria de jóvens de la seua edat sent rap i duu pantalons amples, ell ha triat l’islam… com en el seu dia uns altres optaren pel punk-rock i més avant pel hardcore. Fes-t’ho tu mateix, encara que siga amb l’ajuda de l’Aràbia Saudita.
Nota. Per cert, el seu professor de l’islam -no recorde si aquest personatge rep una denominació concreta- és iemenita. Quan puga compraré el teu llibre, l’he vist alguna volta per València.