En aquest post, us passo un article que em van encarregar per a la revista Laiac, de la Intersindical Alternativa de Catalunya, que tot just acaba de sortir.
Com podreu comprovar, l’articlet és una mica llarg (50.000 caràcters!). Es tracta d’una resposta a les creences imposades per la propaganda oficial. Té un format poc convencional. Davant les mentides en què es fonamenta el sistema social i econòmic actual, es tracta d’evidenciar les falles de les seves argumentacions, així com l’exposició dels interesos que amaguen aquestes construccions intel·lectuals.
Una versió en espanyol sortirà, per entregues a la revista Orto, al llarg dels propers mesos.

LES MENTIDES
FONAMENTALS DEL NEOLIBERALISME. PRIVATITZACIÓ, EXTERNALITZACIÓ I ALTRES ESTAFES

 

Per Xavier Diez

 

 les seves memòries,
l?historiador Pierre Vilar evoca els dies d?agost de 1914. Gairebé cec, assegut
a una butaca a la sala del seu apartament parisenc, dicta els seus records a
Rosa Congost, una professora de la Universitat de Girona. Aleshores té set
anys, i viu intensament, com els adults, en aquella mena de paranoia
col·lectiva, l?unanimisme patrioter
d?aquells llunyans dies d?estiu, quan contra tota lògica, els joves europeus es
llencen de manera incomprensible vers les trinxeres dels camps d?Ypres, el
Marne, Verdun o Paechendaele, en el que serà el coflicte més catastròfic
conegut fins aleshores, i que ben aviat defineixen com a la Gran Guerra. La jove historiadora
escolta pacientment i encuriosida mentre cau la tarda en el tros de Torre
Eiffel que s?albira finestra enllà, i pensa com el record de Vilar infant
coincideix amb centenars de testimonis coetanis, amb les fonts escrites del
moment i entre els somriures indissimulats dels homes camí del front que,
fusells en mà, apareixen a les fotografies.

El terme unanimisme
és destacat molt especialment pel ja nonagenari historiador. Aquest concepte, a
parer seu, definiria a les creences compartides per una comunitat que impulsa a
actuar, sovint de forma irracional els seus components. I el fet és que, a
l?hora d?explicar com una societat optimista com la de la Belle Époque s?estabella contra les filferrades del nord de França,
cal tenir en compte un seguit d?idees dominants, assumides no només per les
elits, sinó per la pràctica totalitat dels estrats socials. La creença que la pàtria reclama sacrificis. Que la nació està per sobre de qualsevol
solidaritat de classe. Que la
guerra seria curta, i tothom, a casa per Nadal. Que la guerra era un servei
honorable pel qual tots els homes dignes d?aquest apel·latiu havien de passar.
Que la guerra podia ser la solució a infinitud de problemes i acabaria amb els
antagonismes de classe. I sobretot, que aquella seria la guerra que havia
d?acabar amb totes les guerres.

            Quan es creen
consensos socials, unànims, a partir de creences sense base real, i no
des de la reflexió, des del fet contrastat, el drama està servit. La primera
guerra mundial en va ser la constatació, com dos anys abans, el Titanic,
emblema del progrés teconològic de la Revolució Industrial, resultava
insubmergible. Malauradament les millors intencions, els enunciats millor
construïts, la propaganda més sofisticada, no s?aguanta davant els icebergs de la realitat.

            Si mirem al nostre
voltant, les certeses actuals, sobre les quals es basen les decisions
polítiques dels nostres dies, no podem deixar de pensar en l?estúpid
comportament col·lectiu com a desencadenament de tragèdies gratuïtes. Els historiadors
sabem avui, quan els fets s?han encarregat de deixar en evidència les falses
premisses sobre les quals es justificaven determinades maneres de concebre la
societat, que els governants partien d?una base errònia, i que les societats de
l?època, de vegades per acció, gairebé sempre per omissió, col·laboraven amb la
seva indiferència a la catàstrofe. Sabem avui que aquest conjunt d?idees i
creences responien a una lògica classista de creació de discursos. Que els
poderosos de l?època tenien els seus intel·lectuals maldant per justificar les
diferències socials, el desenvolupament industrial, l?expansió colonial, o les
aventures bèl·liques. I que sovint, milions de persones s?ho empassaven i
seguien el guió preestablert, a partir dels seus hipotètics beneficis, reals o
imaginaris. Encara que allò en el que acabaven creient, resultava, simplement,
mentida.

            L?actualitat,
malauradament, ens demostra l?escassa capacitat d?aprendre del passat. L?ordre
polític i social vigent està basat en falses premisses. I al seu torn, aquestes
mentides formen part d?un discurs ben articulat per un conjunt d?intel·lectuals
justificatori d?un ordre que beneficia exclusivament una exígua minoria. Un
discurs elaborat al detall des del que serien els think thank, els laboratoris d?idees des dels quals els servidors
dels poderosos, busquen justificar i apuntal·lar premisses que no s?aguanten.
Un discurs, d?altra banda, difòs per uns sofisticats mitjans de comunicació que
converteix en hegemòniques el conjunt de creences sobre les quals es basa
l?ordre vigent. Avui ho tenim relativament fàcil per desentrellar-les. La
idea-força principal que sostè el model actual és anomenada globalització.

            La globalització, o
els règims globalitaris, en
afortunada expressió d?Ignacio Ramonet, es tractaria d?un model d?organització
social que té el planeta com a marc geogràfic, la penetració de la lògica del
benefici en els àmbits de la vida quotidiana i el capitalisme liberal sense
traves, com a paradigma econòmic. Es tractaria que el mercat (terme neoliberal) o el
capital (terme marxista) s?apropia de la totalitat dels espais públics i
privats, a la recerca d?un benefici material acumulat asimètricament. Si bé en
estadis anteriors, el capitalisme disposava de certs límits, avui pràcticament
res, ni tan sols la intimitat personal, com demostren les investigacions de
Richard Sennet o Zygmunt Bauman, queda a fora del seu radi d?acció. Tot,
absolutament tot, es redueix a aquest principi d?apropiació d?aquells que
disposen de capital i poder per extreure guanys de qualsevol activitat o
individu que formi part de la societat. Això, en termes de Noam Chomski, podria
anomenar-se com a robatori generalitzat, o com a colonització interior
?entenent que es busca mercats captius, mà d?obra barata i destrucció de xarxes
econòmiques o socials que obstaculitzen l?expansió imperial del capitalisme-.
És per això de la importància de generar una ideologia que justifiqui aquesta
apropiació a gran escala de l?interès general. Tot imperialisme necessita els
seus Rudyard Kipling. Tota globalització, necessita els seus Milton Friedman,
Von Hayek o Sala-Martín. Com a propagandistes, més que com a ideòlegs,
necessiten generar un seguit d?enunciats, idees-força, que penetrin en
l?inconscient col·lectiu. És a dir, les seves mentides fonamentals, perquè tot plegat es fonamenta a partir de
mentides, falses veritats o sofismes.

            En aquest article
analitzarem els més coneguts, i a continuació, exposarem què hi ha al darrere
d?aquestes idees o com la realitat desmenteix habitualment els seus principis.

 

Àmbit 1. Societat civil,
societat de mercat?

 

·       
Les dretes són conservadores,
les esquerres, progressistes.

 

Un dels principals equívocs sobre l?organització política de les
democràcies liberals (és a dir, economies capitalistes amb institucions
polítiques formalment representatives) és pensar que és possible que la
ciutadania incideixi realment en les polítiques desenvolupades per càrrecs
electes. Simplificant molt, des de la segona guerra mundial hi hauria un seguit
de forces anomenades conservadores
que, en teoria, conserven l?statu quo
de la societat, i d?altres progressistes
que afirmen avançar vers nous models socials basats ?diuen- en la
tolerància, el respecte, la igualtat, i altres àmbits habitualment relacionats
amb una cultura política provinent del radicalisme decimonònic i del socialisme
d?arrel marxista i col·laborador de l?estat burgès des de finals del XIX.
Tradicionalment, per distingir-les, se les denomina dretes i esquerres, les
unes haurien de ser més tradicionals, vinculades sovint a un pensament moral
més proper a models religiosos, i les altres, més laiques, més liberals.

A l?hora de la veritat, i si ens atenem exclusivament als fets, ens trobem
amb escasses diferències en la seva praxi política. Si bé existia una retòrica
ben diferenciada entre conservadors i progressistes fins a la caiguda del mur,
les transformacions vers polítiques més igualitàries, si n?hi ha hagut, s?han
produït per un consens entre els diversos grups socials, motivats sobretot per
fer front a les incerteses del futur o el perill de la revolució. La
construcció del sistema de welfare
britànic o dels estats del benestar
nord-europeus s?ha fet mitjançant la participació col·legiada de la pràctica
totalitat de la classe política nacional, atiats pel conjunt de les classes
socials que han decidit arribar a un consens (Navarro, Verdú, Gray) . A la
vegada, la destrucció del mateix welfare
britànic i la deconstrucció dels sistemes de seguretat arreu d?Europa, s?ha fet
amb l?entusiasme de la totalitat de la classe política ?i no diguem
l?empresarial-. Sovint se?n parla de la responsabilitat de Margaret Tatcher en
l?eliminació de qualsevol atisbe d?humanisme en un capitalisme britànic
despietat. Tanmateix, portem una dècada de governs laboristes, i el que s?ha
fet és una continuació i aprofundiment de les polítiques de privatitzacions i
de desmantellament del sistema impositiu progressiu, en contra de l?opinió
majoritària dels votants, i fins i tot, amb l?oposició de la majoria dels seus
afiliats (Gray, 2000). Espanya no n?és cap excepció. Les teòriques esquerres
han propiciat reformes laborals, reconversions industrials i polítiques
d?especulació immobiliària que probablement les dretes hispàniques d?escassa
tradició democràtica no han gosat impulsar.

El que succeeix, simplement, és que la classe política occidental
representa la ciutadania només en teoria. A la realitat, acaba administrant els
interesos de grups poderosos, i fa tot el possible per impedir la participació
real de la ciutadania en els processos de decisió, especialment a partir
d?obviar debats (Pilger, 2003). Darrerament, les forces anomenades progressistes només semblen motivades a
protagonitzar polítiques menors i perifèriques, a abordar temes col·laterals,
que entrarien dins l?àmbit personal i de la intimitat; com el reconeixement de
les parelles de fet, la prohibició de fumar en espais públics, les polítiques
de gènere, i altres aspectes que no suposen, de cap manera, una millora
substancial del benestar de les persones, ni de qüestionament dels privilegis
dels poderosos (Dahrendorf, 2005). Des de la lògica esquerra-dreta, sota
premisses actuals, no és possible millorar la situació de l?ocupació, ni les
polítiques de benestar, ni fer front a l?especulació immobiliària ni a la
imparable degradació dels serveis públics, ni molt menys a una política laboral
que contribueix a agreujar la situació de precarietat i fragilitat social
(Sennet, 2000, Bauman, 2003).

 

·       
Les polítiques de benestar
resten estímuls a l?individu

 

Aquesta és un dels clàssics de la mentida que ha servit com a eficaç
sistema de frenar polítiques que millorin la situació individual i col·lectiva
de la societat. Parteix de la creença d?Adam Smith (se cree el ladrón que todos son de su condición) que només
l?estímul material motiva l?individu a treballar, i en l?experiència de la
revolució industrial segons la qual, les penoses condicions laborals només
podien ser acceptades si s?evitava que els treballadors poguessin sobreviure
sense submissió. Aquesta creença, si vius bé, per què cal treballar? és també
la que, des de temps ancestrals, ha motivat bona part de propietaris a assajar
fórmules d?esclavitud o semi-esclavitud contra persones que no acceptarien ni
boges malviure en condicions de treball penoses, com han demostrat els treballs
de Francisco A. Scarano (1992) Dolores Juliano o Ferran Iniesta.

Les polítiques de benestar; subsidis de desocupació, renda mínima,
assegurances mèdiques, educació pública i de qualitat, pensions de jubilació,
és a dir, el dret a l?existència digna i a evitar caure a la pobresa
desestimulen l?individu a acceptar condicions de vida i de treball
ignominioses, i en aquest sentit, èticament són positives. Només la seguretat
econòmica permet a la majoria emprendre accions per millorar la seva condició.
La inseguretat propicia por al fracàs, paràlisi, acceptació de condicions
penoses i submissió. Retallar subsidis d?atur, impedir el dret a la seguretat
econòmica és apostar per precaritzar l?individu i fer-lo més vulnerable, per
explotar-lo millor. L?exemple més fefaent el trobem en la nova immigració.
L?empresari sense escrúpols prefereix l?immigrant en situacions difícils per
tal de poder dominar-lo millor.

En situacions normals, un individu que compta amb la seguretat que, faci el
que faci, no caurà en la pobresa ni la precarietat, serà sempre més creatiu,
més qualificat més agosarat, més beneficiós per al sistema.

Finalment, hi ha una altra derivada. L?estat del benestar hauria de ser, en
plena societat del coneixement (Castells 2003), quan les noves tecnologies
resten sentit a la major part d?activitats penoses o poc qualificades, hauria
de constituir la principal indústria del país. Més de la meitat de la força
laboral de les societats haurien de poder-se dedicar a la indústria del
benestar; educació, sanitat, cultura, serveis personals,… és a dir, més
de la meitat de treballadors i treballadores hauria de poder dedicar-se
professionalment a millorar l?existència dels altres, és a dir, a possibilitar
una societat cooperativa (Navarro, 2004 i 2006). Lògicament, això es faria
mitjançant una política impositiva progressiva sostenible. Tanmateix, les grans
fortunes es neguen a aquesta possibilitat i prefereixen apostar per una
economia lleugera de serveis personals d?escassa utilitat social, més enllà de
l?acumulació de diners entre un seguit d?empresaris subsidiaris i subcontractes
(Dahrendorf, 2005)

 

• La seguretat laboral
  representa un fre a la iniciativa

 

Una altra creença
neoliberal considera que la seguretat en el treball acaba generant una rutina
que anul·la l?estímul al treballador a l?hora de ser productiu. Que s?acomoda a
la situació i acaba fent el menys possible. Aquesta idea, que pot tenir una
base real en un parcentatge extremadament reduït d?individus, es revel·la
absolutament falsa quan es constata amb la realitat, les estadísitiques, i la
història. Precisament els treballadors més productius són aquells que han
acabat consolidant un projecte vital i professional en el seu àmbit
d?especialització, d?una manera estable. Cal temps per dominar totes les claus
professionals, tant les òbvies com les no escrites, per perfeccionar-se en
l?ofici, i excel·lir. De fet, tradicionalment (i quan diem tradicionalment,
parlem des dels inicis de la civilització fins fa només vint anys)
l?experiència i l?antiguitat en l?ofici ha estat considerat com a una de les
principals virtuts que pot tenir un treballador. I les empreses més eficients i
fiables són aquelles que mantenen una continuïtat perllongada entre el seu
personal. A més, el compromís entre propietaris i treballadors, en un acord
tàcit de mútua lleialtat, és considerat, fins i tot pels gurús del
màrqueting, com a una de les condicions d?excel·lència.

Per tant, aquest enunciat té com a objectiu declarat justificar la
intimidació de l?empleat. Un treballador intimidat, sol ser menys creatiu,
menys agosarat, per tant, més incompetent i indolent, encara que al final, més
submís, objectiu primordial que persegueix aquesta pràctica. El problema, per a
molts empresaris, és que en un context amb més quantitat d?informació, i
d?altra banda, amb personal amb major formació, romandre més temps en un ofici
pot ser percebut com a una amenaça per determinats administradors, perquè
implica que els empleats, amb un alt grau d?idenficicació amb l?ofici, poden
acabar qüestionant el domini del capital, la competència gerencial o
determinades decisions a la recerca de guanys immediats (com és l?especulació
empresarial, borsària, o les pràctiques absurdes d?un management cada
vegada més kafkià). Malauradament, la gestió basada en la rotació
professional, han acabat generant activitats fugisseres, alienació
professional, i finalment, una deconstrucció dels oficis que acaben generant
una pitjor qualitat generalitzada de tot plegat, tal com posen de relleu els
treballs de Sennet (2000) o Rifkin (1997).

 

• La descentralització és sinònim de gestió més propera

 

El problema és que no acaba d?explicar-se com i perquè.
Es podria entendre que les administracions locals, o en termes empresarials,
els organismes més petits, permeten prendre decisions més àgils i encertades,
d?acord amb el context més proper. Això, que representa una melodia que sona
bé, disposa d?una lletra que no s?acaba d?entendre, es revel·la totalment falsa
i obeeix a la manipulació més barroera. La bona gestió té més a veure amb la
capacitat d?encertar en les decisions que de l?espai en el qual aquestes es
prenen. I d?altra banda, allà on diuen gestió més propera, en realitat
vol dir amb els menors controls possibles, amb poques garanties, amb major
llibertat per actuar arbitràriament. De la banda de les administracions
estatals o autonòmiques, així com també en el món de l?empresa descentralitzar
sol ser sinònim de desentendre?s, d?estalviar-se maldecaps, de no fer
front a les responsabilitats, i d?estalviar-se conflictes i pressupostos per
així poder justificar enèssimes rebaixes impositives a les rendes més altes. O
encara millor, a destruir, a còpia de mala gestió, uns serveis públics cada
vegada més fràgils i precàriament finançats, precisament per la baula més feble
de l?administració, els ajuntaments.

La cessió de competències a l?administració local sol ser
sinònim de degradació. Habitualment, els municipis petits no solen disposar de
les condicions econòmiques ni sovint de la voluntat política per fer front a
determinats serveis, i a més, solen ser més vulnerables a la corrupció o a la
intimidació per part de les forces vives locals que impediran la
col·lisió amb els seus interesos particulars. D?altra banda, no són pocs els
ajuntaments que solen aprofitar la gestió de serveis públics per emprendre
polítiques clientelars, on es poden concedir favors a canvi de suport polític,
tal com succeeix a diversos barris dels antics cordons industrials, o exemples
de caciquisme polític en diversos entorns rurals i semi-urbans. La descentralització,
a més, comporta el repartiment de responsabilitats verticalment vers els més
febles, de manera que errors o insuficiències alienes recaiguin sobre aquells
que ocupen els nivells més baixos de l?administració (sempre va bé tenir caps
de turc). I finalment, fa més vulnerable els serveis transferits a la
privatització. Un exemple. Des que alguns serveis de l?educació primària, com
els menjadors escolars, es van transferir a alguns ajuntaments francesos, hi ha
nens que han estat expulsats per no pagar. I això ha comportat que, simplement,
deixin de menjar. Un altre exemple; la municipalització de les llars d?infants
a Catalunya, està propiciant que empreses subcontractades ocupin a personal poc
qualificat, pitjor remunerat, i víctima d?una altíssima rotació. I que allà on
hi hagi guarderies privades, els alcaldes evitin ofertar places públiques.

 

 

Àmbit 2.
Macroeconomia, macroenganyifes

 

Habitualment, per ocultar l?empitjorament progressiu de
les condicions socials i econòmiques d?una col·lectivitat s?apel·la a una
entel·lèquia clàssica. Aquesta és anomenada macroeconomia, és a dir, un
conjunt d?estadístiques manipulades per compensar l?objectiu empitjorament
econòmic individual amb la percepció esbiaixada d?una millora col·lectiva. És a
dir, la il·lusió de creure que, malgrat estar subjectivament pitjor que ahir,
la societat avança. Més o menys, com l?amarga metàfora de l?euro i els índexs
oficials de preus al consum. Mentre que el pas de les antigues pessetes a la
moneda europea ha portat la lògica de ?un euro, cent peles?, percepció
universal entre la ciutadania, els indicadors econòmics no detecten una
inflació per sobre del normal. Anem a desentrellar alguns d?aquests principis.

 

• Els impostos
  representen una càrrega per a l?economia i la societat

 

Aquesta és una de les mentides que han fonamentat un nou repartiment
asimètric de la riquesa a occident, de manera que han aixecat una gran rasa que
aprofondeix la distància econòmica entre les rendes més altes i la resta, o la
que reforça les diferències entre una minoria, cada vegada més selecta i més
rica, i l?erosió creixent d?allò que abans se?n deia classes mitges.
Posteriorment a la Primera Guerra Mundial, i l?onada revolucionària europea que
culmina amb la implantació del comunisme leninista a l?antic imperi tzarista,
societats com l?escandinava protagonitzen un gran pacte social pel qual es
posen les bases de l?estat del benestar. La por a la Revolució, i un cert
complex de culpabilitat, molt associat a la cultura religiosa i la tendència
igualitarista d?aquests estats, fa que suecs, noruecs i danesos incorporin un
nou sistema de progressivitat fiscal per tal d?evitar desequilibris socials,
origen dels moviments revolucionaris que assetgen occident. I a la vegada,
aconseguir que l?estat obtingui legitimitat a partir del principi de
corresponsabilitat econòmica proporcional a la riquesa (Hobsbawn, 1995:
260-321).

Posteriorment, el context excepcional de la segona guerra mundial, en
la qual els economistes occidentals, que aposten decididament per la imposició
extraordinària de guerra a partir de polítiques de progressivitat fiscal, se
n?adonen de les possibilitats d?incorporar a les hisendes públiques a aquells
sectors que, fins al moment, en nom del liberalisme econòmic, havien contribuït
molt escassament al fons comú. El 1945, d?una banda la necessitat de
reconstrucció dels estats europeus, i de l?altra, el fantasma d?un comunisme,
la intervenció del qual a l?esforç bèl·lic havia estat decisiva, i que
aleshores gaudeix de gran prestigi entre cercles intel·lectuals i sectors
obrers, obliga a la Gran Bretanya, a França, a Alemanya, i per simpatia, a
altres estats occidentals, d?establir un altre gran pacte social semblant al
que dècades abans havien garantit pau social i creixement econòmic a la península
escandinava.

Els historiadors denominen el període comprès entre la finalització
de la segona guerra mundial i la crisi del petroli dels setanta, com als trenta
anys extraordinaris, o anys daurats (Hobsbawn, 1995) caracteritzats
pel creixement econòmic, l?equilibri social, i la millora significativa de les
condicions de vida de la majoria. Tot plegat, sense les crisis cícliques del
capitalisme que solien causar estralls interns i conflictes difícils de
resoldre. El que habitualment no es diu és que aquestes crisis periòdiques no
es van produir perquè el sistema de progressivitat fiscal, a partir de
l?assignació de recursos, la inversió pública, i els mecanismes de correcció,
evitaven que passés. Les intervencions dels mecanismes monetaris i fiscals prevenien
problemes, i disposaven de mecanismes per corregir-los. A banda d?això, el
principi de participar en la hisenda pública en funció dels recursos propis
implicava unes grans dosis de cohesió social que esmorteïen les pressions
polítiques i socials derivades de la guerra freda (Stiglitz, 2003,
Navarro, 2002)

Una vegada es produeix la rebel·lió de les elits, (Lach, 1996)
a mitjans i finals de les dècades dels setanta, i el model de capitalisme
predador anglosaxó s?imposa, es produeix una greu regressió fiscal. Un grup
d?economistes de l?escola de Chicago encapçalats per Milton Friedman, finançat
per les grans fortunes nord-americanes, desembarquen al Xile de Pinochet pocs
dies després del cop d?estat organitzat per la CIA i el Departament d?Estat
nord-americà. Allà, a la manera de doctors Mengele econòmics, posen en pràctica
les seves idees: rebaixes fiscals, 
pràctica abolició de l?impost al capital i facilitats per a l?evasió
impostos, supressió de control i supervisió per part de l?administració,
repressió despietada contra la dissidència, eliminació (o compra) dels
sindicats, polítiques laborals precaritzadores. Els resultats són
espectaculars. Els beneficis per als empresaris i inversors són ràpids.
L?economia creix en les seves xifres, a partir d?una metodologia creada
expressament. A la vegada, expansió de la pobresa, caiguda dels nivells de
vida, pràctica eliminació de les classes mitges, extensió de les desigualtats,
privatització que consisteix en degradar els serveis públics,
descapitalitzar-los, saquejar-los, i finalment generar un mercat captiu.
Resumint, els Chicago boys acaben imposant un sistema de finançament
dels beneficis privats ?exonerats fiscalment- mitjançant els impostos del
treball i del consum. És a dir, una filosofia econòmica basada en el toma el
dinero y corre. Els beneficis espectaculars d?alguns mantenen una estreta
correlació amb l?expropiació massiva de la majoria. Els rics, roben els qui no
ho són.

El sistema xilè és exportat ràpidament, amb algunes millores per tal
no sembli tan colonial, al cor del capitalismes: a la Nord-Amèrica de Reagan,
al Regne Unit de la Tatcher, a l?Espanya del tandem González-Boyer.

Les supressions fiscals són un obstacle per a l?eficàcia econòmica
perquè evita inversions estratègiques. Fa més vulnerable la societat. Empobreix
la majoria. Implica creixement d?activitats inútils i especulatives, tot
malbaratant recursos que serien necessaris col·lectivament (com la indústria
del benestar). Al contrari, la imposició progressiva, els impostos al capital i
als moviments financers ?com la Taxa Tobin- impliquen una economia sostenible,
una societat inclusiva, pau social, seguretat econòmica i vital. I el que és
millor, un control efectiu de l?estat per part de la ciutadania. O el que és el
mateix, reforçament de la democràcia.

 

• El
  creixement econòmic és sempre positiu

 

Aquesta és una màxima
que ha esdevingut un axioma intocable. Sembla que l?objectiu de tota economia
sigui el creixement econòmic, els polítics treballen amb el curt termini de les
dades del PIB trimestral, les decisions importants es prenen en funció
d?engruixir una xifra elaborada artificialment i on no s?exclou la
comptabilitat creativa. L?estancament o el creixement negatiu, representa una
catàstrofe.

L?obsessió pel creixement econòmic pot comprendre?s en el
context d?un creixement demogràfic explosiu o en una economia de guerra. En
circumstàncies normals, resulta absurd. Si bé és cert que l?ambició material és
un dels temes que preocupen homes i dones, a diferència del que pensava Adam
Smith, aquest no és l?únic. De fet, si mirem les dades de salut laboral, amb
una població cada vegada més medicada per temes d?stress, amb pressions
insuportables, més cansada i desanimada. Encara que la naturalesa humana sovint
vol més, aquest més, no sempre té una tradució monetària reduïble a
xifres. Vol més temps, més respecte, més influència, més prestigi social, més
amor, més amistats,… Considerar que l?única cosa que vol l?ésser humà és més
diners és d?una simplicitat que ofèn la intel·ligència. Sí que és necessari,
per a una societat com la nostra, disposar de prou elements materials per poder
viure comfortablement, amb seguretat, un habitatge digne, un entorn agradable,
una convivència pacífica i en llibertat, i prou recursos per poder desenvolupar
qualsevol activitats sense mancances. A canvi, l?individu té el dret i
l?obligació a col·laborar col·lectivament per tal que això sigui possible. En
el món occidental, hi ha prou recursos per complir amb aquests objectius. El
problema no és tant de creixement com de repartiment. El problema és que el
creixement, beneficia exclusivament a una exígua minoria. Només cal veure les
pròpies xifres que maneguen les institucions monetàries. Per posar un exemple,
els beneficis empresarials de les companyies no financeres a Espanya, el 2005,
van incrementar-se un 26,2 %, i els de les que cotitzen a l?IBEX 35, d?un 44,1%
(INE 2006). Mentrestant, els salaris espanyols mantenen de mitjana,
pràcticament, el mateix poder adquisitiu que el 1997. Per no parlar que per al
terç més fràgil, la situació ha empitjorart. Traduint això en una formulació
diàfana, podem afirmar que el conjunt de treballadors està finançant de la seva
butxaca el creixement econòmic. Mitjançant els seus impostos permet els
descomptes fiscals a les rendes altes, mitjançant la seva precarietat laboral,
allibera recursos empresarials, mitjançant el seu deficient estat del benestar,
permet que la iniciativa privada entri directament a la seva butxaca,
mitjançant l?ús i abús d?antidepressius, està incrementant la productivitat.

Creixement econòmic? Probablement el més convenient per a
tothom és reequilibrar els recursos. Mitjançant el desenvolupament tecnològic i
el repartiment de la feina, és possible mantenir o millorar el nivell de vida
comú, amb menor càrrega horària i major seguretat laboral. Si cal un creixement
és en el benestar, autonomia i llibertat de l?individu.

D?altra banda, la darrera dècada pot considerar-se de
creixement econòmic ininterromput. Conseqüències? Una allau immigratòria on
l?empresariat busca desesperadament mà d?obra barata i submissa. D?una banda
arrenca del seu entorn milions de treballadors que veuen degradar-se les seves
condicions personals. De l?altra, una erosió de la capacitat adquisitiva fruit
de la competència laboral. No és gratuït, d?altra banda, que els estats
esdevinguts principal font de mà d?obra barata siguin aquells on han
intervingut els organismes financers internacionals, amb conseqüències de
catàstrofe bíblica (Pilger, 2003, Hardt i Negri, 2005, Stiglitz, 2002). Encara més.
El creixent poder econòmic d?una minoria està generant la destrucció del
paisatge, l?expansió de la construcció com a activitat predadora, que, amb
l?excusa del mercat ( i les possibilitats que ofereix l?estat amb la seva
no-regulació) està incrementant el preu de la vivenda fins arribar a l?extrem
del feudalisme hipotecari. Finalment, l?expansió de determinades activitats
sufragades per grans grups econòmics, i amb la cobertura de l?especulació
immobiliària, està generant greus desequilibris en el país, destrueix empreses
competitives, que no poden fer front a l?increment del preu del sòl per als
seus locals, o fa desplaçar a molts quilòmetres les seves seus.

El creixement econòmic desbocat i sense control podria
ser analitzat des d?una terminologia mèdica: metàstasi

 

• L?estancament és un problema

 

L?antagonista de creixement, pot considerar-se com a estancament.
En la terminologia economicista, aquest terme és pràcticament un sinònim de
catàstrofe. No deixa de tenir lògica. El capitalisme ha estat comparat sovint a
una bicicleta. Cal estar constantment pedalant, perquè si s?atura, cau. Les
crisis cícliques experimentades per aquest sistema econòmic han consistit
bàsicament en això. Una sobreproducció, una crisi de demanda, una caiguda de
beneficis, que es tradueixen immediatament en tancament d?empreses, expedients
de regulació, acomiadaments massius,… Això, al seu torn acaba provocant una
major necessitat de prestacions econòmiques, de la seguretat social, que
acaben, a la vegada, per qüestionar la viabilitat econòmica de les institucions
de l?estat. Tanmateix….

Això només passa en economies parademocràtiques, és a
dir, aquelles no basades en la igualtat, sinó en el domini real per part de les
elits econòmiques, i motivades per un sentiment d?anòmia social.

Un exemple d?estancament que, a la vegada acaba
esdevenint pràcticament una benedicció de la qual els economistes no en solen
parlar és la gran crisis japonesa dels noranta. El premi Nobel Joseph Stiglitz
ens en parla en un dels seus llibres. Després de la gran especulació
immobiliària d?aquests que fan època al país nipó, les famílies japoneses van
arribar a un nivell d?endeutament generador d?un sobreescalfament econòmic. La
demanda va caure, els preus van abaixar (la vivenda va perdre la meitat del seu
valor, cosa que els Zaplana i companyia mai no han dit), i les empreses van
esgotar el vermell dels números (Stiglitz, 2002).

En una societat com la nostra, amb un empresariat anòmic
i indiferent a la sort dels treballadors, això s?hagués traduït en un increment
dramàtic de la desocupació i la caiguda de milions de persones en la pobresa.
Tanmateix, el Japó, que tot i ser un país capitalista, no és ben bé una
societat occidental, manté com a principi de psicologia col·lectiva un gran
sentiment de corresponsabilitat. Els grans empresaris van acceptar reduccions
de beneficis i pèrdues, els assalariats van reduir els seus horaris laborals i
el conjunt de la societat va suportar l?impacte, més o menys d?una manera
equitativa. D?aquesta manera, l?economia va defugir el perill de fallida
generalitzada, i tot i amb caigudes sostingudes del PIB durant un decenni
sencer, es va mantenir la cohesió social. I el més important, molts van viure
amb alleujament aquesta reducció del ritme de treball, i en van treure profit
personal i professional. Bona part va aprofitar per millorar la seva formació
professional. D?aquesta manera, el país asiàtic encara va sortir reforçat de la
crisi, i és avui menys vulnerable que l?exitosa economia espanyola.

Un altre tema a tenir en compte. El creixement econòmic
és una excepció. La història occidental és un exemple clar de com les societats
poden ser estables llargament sense grans drames. A l?edat moderna,
l?organització gremial, si bé podia ser considerada com a restrictiva, en el
fons buscava preservar els equilibris, i en certa mesura, assegurar les
possibilitats de subsistència col·lectiva. Historiadors com E. P. Thompson
(1989) o John Rule (1990) han deixat ben clar que la Revolució Industrial, i en
particular el model liberal anglosaxó va servir per alterar greument aquests
equilibris i reduir dramàticament les condicions de vida i de treball dels
treballadors, per permetre grans acumulacions de recursos i poders per una
exígua minoria. En canvi, altres models de desenvolupament industrial, com el
suís, respectuós amb l?estructura tradicional de gremis i oficis, van arribar a
una societat del benestar, sense haver de passar per inferns dickensians.

 

 

Àmbit 3. La gestió
? de les falsedats!

 

• Les externalitzacions de
  serveis potencien el rendiment i l?eficiència.

 

Tot i que tècnicament no són ben bé el mateix, les
externalitzacions ponden ser comparades a una paraula una mica més lletja i una
història més negra; subcontractacions.
Podríem definir l?externalització com a la subcontractació, total o parcial,
d?alguns serveis públics o privats, per part d?altres empreses. En l?àmbit
públic, és a dir, el patrimoni comú de la societat, es tractaria d?introduir la
gestió privada de determinats serveis. Això és presentat com a un estalvi per a
les administracions, així com una millora en el rendiment i l?eficàcia.

Fals! Resulta difícil com una mentida tan grossa pot
comptar amb un consens tan ampli sobre la seva veracitat. A l?hora de la
veritat, l?externalització representa una privatització encoberta, és a dir,
l?apropiació parcial d?un bé comú. Una imatge que podria resultar molt
il·lustrativa és com si algú de fora llogués una habitació de casa nostra a un
desconegut, i pagués un lloguer, no a nosaltres, sinó a un veí. Dia rere dia
aquests hostes involuntaris cada vegada ocupen més superfície, i acaben
usurpant, a poc a poc, els espais comuns.

L?externalització, en el món dels serveis públics
consisteix en què una empresa privada gestiona els béns públics. Sol contractar
(si és que contracta!) personal de manera arbitrària i sense transparència,
abusant de la precarietat laboral, i amb una alta rotació ?per tant, amb una
escassíssima formació i fiabilitat dels encarregats de prestar aquests
serveis-. Amb els diners públics, aleshores, ens dediquem a finançar, no només
el treball mal pagat dels empleats subcontractats, sinó, i molt especialment,
els beneficis empresarials d?aquell qui ha guanyat (?) el concurs per
intermediar entre l?administració i els treballadors. En termes més historiogràfics,
l?externalització seria una mena de prestamisme laboral, similar a aquells
funcionaris de l?ajuntament barceloní que llogaven la seva plaça a qualsevol
que estigués disposat a cobrar la meitat del salari, i embutxacar-se l?altra
meitat sense fer res. Una administració necessita uns serveis, i un senyor que
cobra molt per gestionar-los paga poc a d?altres perquè facin la feina. El
contribuent, doncs, ha de sufragar, tant el servei a prestar, com els beneficis
d?algú que no fa altra cosa que col·locar-se entremig per cobrar, o de disposar
informació privilegiada.

Els defensors d?aquesta pràctica èticament inacceptable
diuen que això estalvia diners a l?administració. Fals! Les pèssimes condicions
dels treballadors dels serveis externalitzats comporten un seguit de despeses
indirectes a sufragar entre la totalitat dels contribuents. Algú amb contracte
temporal que entra i surt constantment del mercat de treball, rebrà unes
prestacions econòmiques que surten del fons comú. Els nivells de pobresa
creixent dels treballadors comportaran un seguit de subsidis que haurem de
pagar entre tots. El deteriorament de la salut física i mental comporta
despeses de la seguretat social. La desestructuració familiar que causa
indirectament la pobresa, pot degenerar en problemes de seguretat pública,
drogadicció o delinqüència. Això és ben sabut entre els criminòlegs. En el
fons, el que fem és finançar els beneficis d?uns pocs i estalviar impostos a
les rendes més altes. Si en canvi, tots els treballadors són públics, laborals
o funcionaris, el treball es realitza igualment, habitualment de manera més
eficient ?l?experiència i estabilitat en el treball així ho possibilita- i ens
estalviem els paràsits que paren la mà, a banda de ser un dels principals
elements que fonamenten la corrupció dins les administracions públiques. Si hi
ha serveis públics mal gestionats, la responsabilitat no recau en el
treballador, sinó en la incapacitat (conscient o no) del gestor.

 

• La gestió privada
  millora l?eficàcia

 

En el món de les creences liberals existeix aquest
conegut axioma. La gestió privada millora l?eficàcia, que és el mateix que dir
la gestió pública és ineficaç. Els arguments que addueixen és que un gestor
privat, amb els mecanismes de coerció empresarials i el poder de saltar-se les
normes (burocràcia, en diuen) sol ser més àgil per assolir determinats
objectius. El problema és que en el món de l?empresa privada, sovint la
normalitat esdevindria un frau o un delicte en el món de la gestió pública.
Primer, el poder absolut i amb escàs control del propietari del capital, esdevé
incompatible amb els principis rectors de les societats democràtiques. En segon
lloc, l?arbitrarietat de les polítiques laborals. Les administracions públiques
seleccionen el seu personal mitjançant criteris objectius de titulacions,
formació i mèrits, i poden despendre-se?n si aquest resulta objectivament
incompetent o incompleix normes prèviament establertes. Els empresaris privats
seleccionen el personal de manera arbitrària, sovint en contra dels principis constitucionals
(discriminació per raó d?edat, sexe,?) i gairebé mai acomiaden gent per causes
objectives. Utilitzen la intimidació i la pressió com a fórmula de
sobreexplotació laboral, solen prendre decisions sense control, i contràriament
a les llegendes roses del neoliberalisme, això tampoc no els assegura l?èxit..

De fet, el clima laboral de moltes empreses privades
genera una baixa productivitat o un pèssim servei. Mostra d?això, és que poques
empreses sobreviuen al cap de cinc anys, i les que obtenen beneficis ho fan per
la seva posició privilegiada en el mercat, sovint amb el suport tàcit de
l?aparell de l?estat. D?altres, també és cert, saben combinar ètica i
intel·ligència, el problema és que el marc normatiu permet l?arbitrarietat com
a norma. D?altra banda, els propis objectius de l?empresa privada; el guany
econòmic immediat, fa que els clients sovint rebin un tracte similar o pitjor
als dels propis treballadors, especialment si aquests no són prou solvents. A
tall d?exemple, la sanitat privada, als Estats Units, només atenen a qui paga,
condemnant a mort, de fet, a aquell que no disposa d?assegurança mèdica o prou
recursos.

La gestió pública, en canvi, ha demostrat la seva
eficiència. Malgrat els problemes que puguin haver, que en un país com en el nostre,
els individus puguin guarir els seus mals físics, puguin obtenir una bona
formació acadèmica i professional, i les cartes arribin al seu lloc de manera
puntual. Els problemes més aviat venen quan, des de les altes instàncies de
l?estat hi ha connivències amb el capital, i es tracta de generar un estat
d?opinió contrari a l?empresa públic a partir de l?afebliment planificat de
determinats serveis públics. La direcció incompetent de la sanitat, l?educació,
el servei de correus o els transports públics responen clarament a l?objectiu
de desprestigiar-los socialment per tal la ciutadania accepti la seva
privatització. Tanmateix? ai làs! Pregunteu als britànics i la seva sanitat, o sobre els seus trens!

La privatització dels serveis públics consisteix un saqueig
privat del patrimoni de tots. Una segona desamortització per la qual els rics
s?apropien dels béns comuns. I es fa, no pas amb l?objectiu de gestionar-los
millor, sinó, simplement de munyir la ciutadania. El ciutadà deixa de ser-ho
per passar a esdevenir client, i els propietaris dels serveis privatitzats
només pensen a la butxaca de l?usuari. Això implica un increment del preu a
pagar (o simplement els serveis deixen de ser gratuïts) i una pitjor atenció. A
la Gran Bretanya, els preus dels trens es van multiplicar, i els serveis amb
menor demanda, es van tancar. A determinats serveis sanitaris de Catalunya, si
pagues, passes davant de qui s?esllangueix esperant al final d?una llarguíssima
llista d?espera. Les universitats privades, mentre paguis, gairebé et regalen
el títol, sovint amb professors de segona fila. La privatització dels serveis
públics, és simplement un atac pirata. L?estafa del segle!

 

• La competència genera
  qualitat

 

Un altre dels mites és que la competència entre empreses,
o entre serveis públics i privats, genera qualitat. En teoria, tots lluitarien
per oferir un millor preu i servei. Llàstima que la realitat desmenteixi les
millors intencions. Millor no aprofondir en aquests temes, sinó recórrer a la
memòria. Allò que pomposament s?ha denominat liberalització ?de la telefonia, de les xarxes de distribució de
combustibles, del transport públic, dels correus,?- ha estat una presa de pèl
monumental. En la majoria de casos, els preus s?han incrementat
considerablement. Paral·lelament, els serveis, com a mínim, no han millorat. I
aquí si hi ha un ple acord! Les condicions de treball de tothom s?han
deteriorat.

La competència, malgrat tot, sol ser positiva com a
estímul col·lectiu, sempre i quan aquesta es realitzi en igualtat de condicions
i amb un respecte a les normes i garanties socials que assegurin condicions
laborals dignes. La competència, doncs, hauria de basar-se més en l?habilitat
del gestor, i no en la cursa imparable per al deteriorament de les condicions
laborals.

D?altra banda, el context de competència i
competitivitat, haurien de ser a títol voluntari. És un fet que per a molta
gent resulta estimulant la competició. Tan cert com que a d?altres no els
agraden les aventures. L?individu ha de tenir dret a decidir sobre si vol participar
a les curses o no. Competitivitat? Sí, sempre i quan sigui voluntària. Qui
vulgui tranquil·litat, estabilitat i seguretat, té el dret a tenir-les

 

• L?autogestió i la
  participació democràtica a les empreses no funciona.

 

Aquesta és una de les creences impulsades per
l?empresariat amb més èxit entre els treballadors. I respon a un únic objectiu;
el del manteniment del poder. El propietari del capital, o més enllà, les
persones amb influència, volen assegurar com sigui el control del seu espai. Al
cap i a la fi, la gestió autoritària té la seva raó de ser en aquest principi
que contrasta amb els fets. L?autogestió i la participació democràtica és
considerada com a obstaculitzadora per a una gestió eficaç, perquè en teoria
posa traves a la presa de decisions, o perquè aquestes són motivades per
preservar els interesos individuals dels treballadors ?com si la gestió
autoritària no es baséssin en l?interès particular!-

Com tot, la realitat no sempre coincideix amb els
enunciats més ben dissenyats. Els empresaris no volen ni autogestió ni
democràcia perquè aquestes fórmules de comandament deslegitimen la seva
posició, la seva raó de ser, perquè es fa evident que la seva figura esdevé
totalment prescindible. Malgrat les llegendes negres contràries a les gestions
cooperatives, i als inferns caòtics que denuncien alguns sectors empresarials,
hem tingut experiències, a casa nostra, que desmunten tot el seu argumentari.

La revolució de 1936 va ser el gran exemple sobre com la
gestió democràtica i participativa és possible. Quan el juliol d?aquell any, el
cop d?estat del general Franco va fracassar a Catalunya, bona part dels
treballadors industrials i de serveis van veure com un nombre molt gran dels
propietaris i directors de les empreses, van fugir per por de les represàlies,
o en alguns casos van ser assassinats. Contràriament a allò que sempre havien
sostingut els ideòlegs dels capitalistes, no es va generar cap caos, i al poc
de pocs dies, els treballadors van tornar a les seves empreses i van engegar
una gestió col·lectivitzada, és a dir, una direcció col·legiada entre la
totalitat dels empleats, arribant a nous consensos. Des de la indústria tèxtil
fins a les barberies, l?economia funcionava a ple rendiment, i és més, d?acord
amb les necessitats de la guerra, la productivitat va incrementar-se de manera
significativa i es van emprendre inversions importants per millorar l?utillatge
tècnic i tecnològic. Molts propietaris, en tornar un cop acabada la guerra el
1939, es van sorprendre de trobar les seves fàbriques molt millor de com les
havien deixat (Castells, 1996, Cárdaba, 2002, Leval et alii, 1982).

En l?actualitat, més que les privatitzacions, els debats
actuals sobre economia haurien de girar al voltant de la col·lectivització de
les empreses per millorar en competitivitat. Poca broma, els propis gurús del management ensalcen les virtuts de la gestió cooperativa, i la
percepció proporcional de beneficis com a fórmula de major qualitat des de la
base des de la major implicació personal.

 

 

Àmbit 4. Economia aplicada per a aplicats sofistes

 

• La plena ocupació és
  impossible, i contraproduent

 

Un fet inqüestionable i ben estudiat és el de la
correlació entre el mercat de capitals i el de treball. En el moment en el qual
les xifres de desocupació davallen, la borsa de Nova York veu baixar els seus
índexs. Un increment de treballadors sense feina, fa pujar l?optimisme dels
inversors (Forrester, 1997). Això s?explica fàcilment. Un índex de desocupació
més gran pressiona sobre els salaris i les condicions laborals, i per tant, pot
implicar una petita erosió de la taxa de beneficis empresarials. La plena
ocupació, per tant, aquell objectiu teòric que han reclamat sempre les
esquerres sense fer res per assolir-lo, en realitat esdevé una mala notícia per
als ministres d?economia.

La desocupació és un recurs clàssic del capitalisme per
afegir pressió a la població, és a dir, als seus treballadors i clients.
Compleix la funció que sempre havia destacat Marx com a exèrcit de reserva dels
treballadors, que permetia subsistir amb escassos recursos una massa
treballadora. Més enllà de la seva funció material en una societat capitalista
liberal, no hem de menystenir la importància simbòlica del fenomen. El poder
sempre ha buscat crear diferències i divisions entre la massa dels seus servidors,
i ha utilitzat la por com a mecanisme dissuassori davant la protesta social.
Això ha propiciat una certa consciència de privilegiat entre aquells que
gaudeixen d?una feina estable mentre masses creixents d?individus cauen en la
precarietat o l?exclusió social. I francament, quin privilegi és aquest de
contribuir al manteniment de benestar comú mitjançant el treball?

És evident que la plena ocupació és possible. Per això
només calen dos factors; el repartiment del treball, i una planificació concertada
entre tots els agents socials, a partir de les necessitats col·lectives per tal
de preservari i potenciar l?equilibri econòmic. Això no resulta cap utopia.
S?ha produït, tàcitament, entre diversos sectors on les societats democràtiques
comparteixen un elevat grau de desenvolupament de benestar com les societats
nòrdiques. L?únic que es requereix és una moderació de beneficis empresarials i
major control ciutadà en el disseny de les polítiques econòmiques. Curiosament,
una mesura d?aquest estil té com a conseqüència directa allò que molts
economistes neoliberals persegueixen: reducció del dèficit fiscal, fruit de
l?increment de cotitzants als sistemes de seguretat social, i reducció de les
prestacions derivades de la desocupació.

 

• La planificació econòmica
  no funciona. És millor la mà invisible del mercat

 

Els laboratoris d?idees al servei dels grans grups
financers sostenen que la planificació econòmica no funciona. Crea excessives
rigideses i impedeix el dinamisme (dinàmic és el típic adjectiu que sempre
apareix quan no es té res a dir, explica Homer Simpson). Suposa un fre a la
iniciativa. I sobretot, acaba generant corrupció, errors de gestió i anul·la la
creativitat. En canvi, el que és positiu per a la societat oberta en termes de Karl Popper, és la mà invisible del
mercat, expressió d?onirisme màgic segons el qual el capitalisme és capaç de
satisfer totes les necessitas socials sense que organismes de l?estat la seva
intervenció. Aquesta tesi, amb premisses molt similars a les del disseny intel·ligent elaborades pels
nous creacionistes religiosos per desautoritzar la ciència i el fenomen de
l?evolució, representa una simple excusa per tal que els poders econòmics i
financers puguin exercir la sobirania il·limitada sobre el conjunt de la
ciutadania. La mà invisible del mercat acaba generant greus desequilibris:
acumulació espectacular i inversament proporcional als dèficits generalitzats
per a la col·lectivitat. La recerca del guany econòmic particular, principi
primordial del capitalisme, pot impedir la creació de serveis comuns bàsics. A
qui interessa una sanitat o una educació gratuïta, o un transport públic que no
sigui rendible. A qui interessa una seguretat social? És evident que la
iniciativa privada mai invertirà en àmbits, no ja estratègics, sinó
imprescindibles per a la pròpia supervivència individual i col·lectiva.

La mala imatge de la planificació, fruit especialment del
col·lapse de les economies planificades de l?antic bloc oriental, no deixa de
ser una caricatura. Certament, els règims autoritaris resulten vulnerables a la
corrupció i a la incompetència dels seus dirigents. Tanmateix, més enllà
d?aquestes experiències històriques frustrades per errors greus de disseny, la
història contemporània ens alliçona amb alguns exemples segons els quals la
planificació va esdevenir una eina imprescindible per assolir una economia
sòlida i estable. Un dels exemples més citats, i alhora menys coneguts, és el
de Finlàndia. Aquest estat bàltic va ser l?únic contendent que va haver de
pagar reparacions de guerra a l?acabament de la Segona Guerra Mundial,
curiosament a una URSS que s?havia annexionat, en contra la legalitat
internacional, una porció substancial del seu territori. Les duríssimes
indemnitzacions, sovint pagades en espècie, van motivar a un estat capitalista
i anticomunista, a planificar minuciosament la seva economia. Quaranta anys
després de l?acabament de la guerra, no només va satisfer, amb escreix, el
deute, sinó que la planificació rigorosa va permetre construir una
infrastructura econòmica i industrial envejable per a un estat menys poblat que
Catalunya.

Una altra història coetània. Tots els historiadors
convenen que els aliats van guanyar la segona guerra mundial, més que als camps
de batalla, a les fàbriques. La gran productivitat industrial va acabar
desequilibrant els recursos de l?Eix de manera que Nord-Amèrica o la Gran
Bretanya eren capaces de multiplicar la producció d?armaments i derivats
industrials de l?Alemanya Nazi. Curiosament, un conservador com Churchill,
només començat el conflicte, va dur a terme una política de planificació
rigorosa, mentre que Alemanya, pràcticament va deixar la seva indústria
armamentística a la lliure iniciativa privada i industrial. Només van començar
a corregir aquest error estratègic quan Albert Speer, ministre d?armament, va
iniciar, massa tard, una planificació, més o menys rigorosa, aquest cop sí, al
marge dels capitalistes. Per cert, que la mobilització general de totes les
forces productives en funció de l?esforç bèl·lic va mostrar les virtuts de la
planificació enfront de la lliure iniciativa. La mà invisible del
mercat només enganya els ingenus.

Perquè, a més, en l?actualitat, i en la praxi quotidiana,
la planificació és una de les normes bàsiques en l?àmbit empresarial i
acadèmic. Fins i tot les grans companyies financeres ho tenen com a un dels
principis ortodoxs. Cap empresari seriós gosaria confiar en mans invisibles
per assegurar l?èxit i l?organització del seu negoci.

 

·       
Els increments
salarials provoquen inflació

 

Aquesta és una altra de les
mentides que han inspirat la política econòmica interna dels darrers decennis.
L?experiència inflacionària dels setanta ?d?altra banda, efecte col·lateral, no
necessàriament negativa del keynesianisme- va motivar molts governs a practicar
allò que es va anomenar com a moderació salarial i que caldria llegir
com a l?erosió continuada del poder adquisitiu dels assalariats. L?explicació
d?aquesta moderació seria que, l?increment de capacitat de compra de
sectors socials amplis generen més demanda, i per tant, una pressió creixent
sobre els preus. La realitat, resulta ben diferent. Qualsevol estudiant de
primer d?econòmiques sap que la inflació és fruit de l?increment de massa
monetària en un determinat territori. A major efectiu circulant, per sobre del
valor real del PIB i de les reserves de divises, menys valor de la moneda.
Salaris més alts, amb el mateix efectiu no comporta pressió sobre els preus,
sinó que implica un repartiment diferent de la renda. O explicat d?una altra
manera, si els treballadors guanyen més, i els governs no emeten més moneda,
significa que els recursos es reparteixen de manera diferent, i per tant, les
rendes més altes, els posseïdors de capital, els empresaris, guanyen menys
diners, per permetre la participació en el repartiment de la renda d?una manera
més equitativa. I és clar, si jo, com a economista, sóc pagat per la fundació
Rockefeller, m?inventaré qualsevol teoria per tal de mantenir unes estructures
econòmiques que permetin acumular sense límits diners als meus caps.

El que ha succeït en els
darrers anys és que la diferència entre salari mitjà i beneficis empresarials
s?ha desequilibrat espectacularment. Si fa uns anys era difícil trobar en una
mateixa empresa o sector una diferència d?ingressos que multipliquessin per
cinc el salari més baix pels ingressos més alts, avui aquestes diferències
s?han multiplicat espectacularment, amb multiplicacions de dos, i fins i tot
tres dígits. Amb la mateixa massa monetària, els diners es reparteixen d?una
manera més inequitativa. I són els assalariats aquells qui, amb la moderació
financien uns beneficis creixents d?uns pocs.

En plena globalització, on hi
ha grans facilitats per evadir impostos i amagar recursos, una política
d?increment generalitzat de salaris, per sobre de la inflació, el que es
generaria seria una major participació de tots en l?economia, un major
dinamisme econòmic, i una fórmula perfecta per assegurar que les rendes més
altes paguin els seus impostos, indirectament, via salaris, retornant al
principi de progressivitat fiscal. A més, incrementaria el grau de
cohesió social, i des d?un punt de vista estrictament ètic, estaríem parlant
d?una corresponsabilitat necessària que pararia en sec aquest procés de
degradació social al qual el capitalisme neoliberal ens està portant.

Els salaris alts, per tant,
resulten una excel·lent mesura econòmica que, en millorar el poder adquisitiu
de més gent, propicia més contribuents, més recursos, més benestar, i major
justícia social.

 

 

Àmbit final. La mentida
amb majúscules. Unes conclusions sobre les privatitzacions.

 

Com hem anat explicant al llarg
d?aquest article, les privatitzacions són la culminació d?aquest procés
d?erosió social i apropiació dels béns comuns per part d?una colla de pirates.
Embolicats en la bandera de la modernitat o l?eficàcia, justificats per una
colla d?intel·lectuals orgànics a sou, es tracta d?una segona desamortització
que cerca desposseir de béns, drets, i finalment, ciutadania, a la majoria
d?habitants d?un determinat territori. Els
seus objectius són simples; assolir major control econòmic, major riquesa,
majors recursos. I on aconseguir-los? En els béns comuns, en el
treball aliè, en la intimitat individual. Com assolir-los? Mitjançant el
control social i de les institucions -unes fràgils democràcies controlades per
uns partits que, a la fi, acaben actuant com a una mena de gestories dels
poderosos-, i una guerra propagandística que fa semblar normal allò que és
immoral.

La privatització no es fa en
funció de suposades eficàcies, eficiències o rendibilitats. Es fa, ras i curt,
per una simple qüestió de poder. Un cop finalitzats els processos de
colonització exterior, pels quals bandes armades per exèrcits nacionals
conquerien i explotaven un territori, ara el que es tracta és de fer
colonitzacions internes. Conquesta i control dels recursos comuns, assolir un
mercat captiu i controlat, i dominar una força de treball mitjançant la
propaganda, ideologia i la legislació.

Davant aquest panorama tan
dessolador, la història, tanmateix, ens dóna exemples que ens guien per poder
resistir-hi. Una de les anècdotes il·lustratives les podríem trobar a l?Ïndia
colonial. En un moment en què l?Imperi Britànic, revestit d?ideologia imperial,
amb els seus Kipling ensalçant les virtuts de l?home blanc (llegeixis
inversors, empresaris, capitalistes,…) un petit i fràgil home mig despullat
va aconseguir posar de genolls el lleó imperial. En una època on els indis
havien de pagar preus exorbitats pel preu de la sal en el que constituïa un
monopoli obsessiu d?un bé de primera necessitat, Gandhi va cridar centenars de
milers d?homes, dones i nens, a apropiar-se del que era seu, la sal, amb les
seves pròpies mans, en allò que va constituir la marxa de la sal vers
les platges de l?Índic. Convindria recordar aquell home que, per a un orgullós
Churchill, no era més que un faquir o un encantador de serps. Un dia o un
altre, tots, ens hem de posar a recuperar el que és nostre.

 

 

Bibliografia;

 

Zygmunt Bauman, Trabajo, consumismo
y nuevos pobres. Gedisa, Barcelona 2000

 

Marciano Cárdaba; Col·lectivitats
agràries a les comarques de Girona 1936-1939. Pagesos i revolució a Catalunya.
CCG, Girona, 2002

 

Antoni Castells; El proceso
estatatizador en la experiencia colectivista catalana (1936-1939), Nossa y
Jara, Madrid, 1996

 

Manuel Castells; L?era de la
informació: economia, societat, cultura. UOC, Barcelona 2003

 

Ralph Dahrendorf; En busca
de un nuevo orden. Una política de la libertad para el siglo XXI. Paidós,
Barcelona, 2005

 

Vivianne Forrester; El
horror económico. FCE. México, 1997

 

John Gray; Falso amanecer.
Los engaños del capitalismo global. Paidós, Barcelona, 2000

 

Michael Hardt, Antonio Negri; Imperio.
Paidós, 2005

 

Eric Hobsbawn;  Historia del siglo XX. Crítica,
Barcelona, 1995

 

Christopher Lach; La
rebelión de las élites y la traición a la democracia. Paidós, Barcelona,
1996

 

Gastón Leval, Agustín Souchy,
Benjamín Cano Ruiz; La obra constructiva de la revolución española. Ed.
Ideas, México, 1982

 

Vicenç Navarro; Bienestar
insuficiente, democracia incompleta. Sobre lo que no se habla en nuestro país.  Anagrama, Barcelona, 2002

–El subdesarrollo social de
España. Causas y consecuencias. Anagrama, Barcelona, 2006

 

John Pilger; Los nuevos
gobernantes del mundo. RBA, Barcelona, 2003

 

Jeremy Rifkin; El fin del
trabajo: el declive de la fuerza de trabajo y el nacimientos de la era del
postmercado. Círculo de Lectores, Barcelona, 1997

 

John Rule; Clase obrera e
industrialización. Historia social de la revolución industrial británica,
1750-1850, Crítica, Barcelona, 1990

 

Xavier Sala i Martí; Economía
liberal para no economistas y para no liberales. Plaza y Janés, Barcelona,
2002

 

Richard Sennet; La corrosión
del carácter. Las consecuencias personales del trabajo en el nuevo
capitalismo. Anagrama, Barcelona, 2000

 

Joseph E. Stiglitz; El
malestar en la globalización. Taurus, Madrid, 2002

 

E. P. Thompson La formación
de la clase obrera en Inglaterra. Crítica, Barcelona, 1989

 

Pierre Vilar, Pensar
històricament. Edicions 3 i 4, València 1995 (editada i anotada per Rosa
Congost)

 

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!