Espai de Dissidència

Agobiat per múltiples
compromisos, en aquesta campanya encara no m?he dedicat a reflexionar sobre les
imminents municipals de diumenge. Anteriorment vaig apuntar la possibilitat de
votar nul com a protesta davant un discurs (i acció) polític d?encefalograma
pla. La veritat és que avui, ara, em trobaria en la cobdiciada categoria de
l?elector indecís. No m?estranya, davant el trist panorama de la política
espanyola en general, i la catalana en particular.

Malgrat el meu incert vot,
no renuncio a fer les meves consideracions, com sempre, crítiques.

Primera. La migradesa del
poder polític i financer dels ajuntaments catalans. Això, contràriament a
l?opinió majoritària, em sembla una notícia no tan dolenta. El problema és que,
amb municipis mitjans, grans o petits, un excés de poder ofereix només
excel·lents oportunitats al caciquisme local. Ja sabem tots que els catalans no
som finlandesos. La nostra baixa autoestima i l?esborrament general de la
memòria llibertària i autogestionària, ha propiciat que siguin sovint els més
vius que aprofiten qualsevol oportunitat per muntar el seu petit regne de
taifes. L?excés de diners sol acabar per fer irresponsables alcaldes i
regidors, fent obres sumptuàries i poc interessants, o repartint diners en
cadenes de subcontractes. La política local és massa seriosa per deixar-la en
mans dels polítics.

Segona. La persistència del
caciquisme de suburbi. Els polítics que afirmen ser d?esquerres tracten de
mantenir els guetos de la immigració dels seixanta i setanta. A base de globos
per a nens, paelles per a grans, i repartiment de subvencions a fires d?abril
diverses, tracten de captar un vot fidel i estúpid, el dels que es deixen
entabanar pel poder. Això ja ha esdevingut un problema endèmic que es farà més
gros a mesura que els nous immigrants puguin votar.

Tercera. El missatge de la
por i la immigració. Amb els nous immigrants, estem generant unes relacions
esquizofrèniques. Passem de lloar-los a atribuir-los tot els mals. Els fem
responsables del gran creixement, I alhora dels col·lapses dels serveis socials
I la delinqüència. Faríem bé en parar-nos a parlar seriosament, i acabar amb
aquesta mena de debats més propis dels programes de l?Ana Rosa Quintana.

Quarta. La vivenda. Quanta
hipocresia! Tothom s?omple la boca sobre els milers de vivendes de protecció
oficial que haurien de construir. Semblen adolescents que comparen la longitud
dels músculs genitals. En canvi…. tots, absolutament tots els ajuntaments
?tret del de Marinaleda, una mena de comuna llibertària comandada per un
comunista que va plantar cara als terratinents locals- se?n beneficien de
l?especulació.

Cinquena. Els serveis. Tots s?omplen la boca del
que faran I deixaran de fer. A l?hora de la veritat, en comptes d?emplear gent
per a aquests serveis, contracten subcontractistes que subcontracten
d?altres… fins que al final, els diners públics acaben a les butxaques de
paràsits econòmics que tenen la barra d?escudar-se sota la denominació
d?empresaris. Un exemple. Anys enrere, l?escombriaire funcionari de l?Ajuntament
suposava una nòmina. Avui, una empresa municipal subcontracta alguns immigrants
sense paper que cobren només una desena part dels qui han fet d?intermediaris
entre l?organisme públic i el gambià que recull la brossa.

En fi, com que aquesta
setmana estic de Tangos,… Que triste es todo eso… quisiera llorar!

Post-scriptum final. En un dels llibres
que estic llegint en l?actualitat, la biografia de Kropotkin, escrita per
l?historiador canadenc George Woodcock, parla del viatge del príncep rus a
Finlàndia. Kropotkin, fastiguejat per les insuportables diferències socials de
l?imperi tzarista, descobreix que els finlandesos són un poble amb una
increïble capacitat de cooperació, que gestionen el poder local de manera
col·lectiva, des d?un profund igualitarisme social. Aquest és el fet que
l?estimula a fer-se anarquista. Veu que llibertat, igualtat i democràcia
popular és possible si tothom és capaç de gestionar col·lectivament els seus
afers. Cent cinquanta anys després, no resulta difícil veure el perquè de
l?èxit de l?estat escandinau.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!