Espai de Dissidència
La Bitàcola de Xavier Diez
Quan el meu estat anímic
m?ho demana, em prenc unes quantes dosis de tangos. Ja sé que l?automedicació
està mal vista, que han de ser els facultatius els encarregats de vetllar per
la nostra salut mental. Ells, o altres gurús que tracten de vendre
felicitat a terminis, i a còpia de llibres d?autoajuda. Pobre de mi, jo només
tinc la literatura, la poesia i la música. I en droga concentrada, això es diu Tango.
Aquest matí m?he posat
diverses vegades ?Viejo Ciego?, amb música de Castillo / Piana, una antològica
lletra de qui, per a mi, és el més poètic compositor, Homero Manzi, i amb una
interpretació inigualable de Roberto ?Polaco? Goyeneche acompanyat d?Antonio
Agri. Posteriorment, m?he refregat una d?aquelles cançons amb la veu trencada
i, diria, ressentida, d?Adriana Varela. Es tractava d?Afiche, amb música
de Stampone i lletra d?Homero Expósito. Un dels versos diu clarament que ?la
verdad / es restregarse con arena el paladar. Hi estic clarament d?acord.
Hi ha entusiastes del
bolero, de les havaneres o del country. Jo sóc un enamorat del Tango.
Mentre el bolero és hipòcrita (segueix la lògica del ?te quiero mucho /como la
trucha al trucho), les havaneres solen ser mentida, i el country, amb
escasses excepcions, sol tenir lletres d?encefal·lograma pla, el Tango és
diàfan, violentament sincer, punyent, cruel, amargant, i amb unes lletres
narratives, on en general, tot acaba malament o pitjor.
L?any que vaig ser a
l?Argentina, mentre estudiava a càrrec del Ministerio de asuntos exteriores
l?emigració espanyola al país austral, vaig entendre a la perfecció el perquè
d?aquelles històries de traïcions, desenganys, desil·lusions, i d?infinites
tristeses. El Tango és una música autènticament popular, és a dir, un
mitjà d?expressió pel qual les classes subalternes buscaven fer arribar el seu
missatge a la societat, a la vegada que volia donar testimoni de la seva
difícil situació. El bandoneó, instrument bàsic d?aquesta música sorgida
a principis del XIX serveix perfectament per explicar les paradoxes d?una música
profunda. Aquesta mena d?acordió diatònica d?origen alemany va ser concebut com
a un instrument d?església que va passar directament als bordells dels
suburbis. El Tango, precisament apareix en aquests espais de
sociabilitat, entre uns treballadors explotats que es troben amb unes esclavas
blancas, tal com denuncia el tango anarquista d?Horacio Pettorosi i
interpretat per Floreal Ruiz.
El Tango és una música
d?immigrants. Per això és tan crua. Els immigrants europeus que arriben a
l?Argentina fracassen en la seva pràctica totalitat. Tret d?algunes escasses
excepcions, precisament per aquells que disposen de major formació i menors
escrúpols, la majoria veuen defraudades les seves expectatives. Hi ha una gran
desil·lusió. Pràcticament ningú no veu millorar significativament la seva
posició econòmica. Pràcticament
tots són explotats sense pietat. Una bona part veuen degradar el seu
entorn familiar. Alguns deixen famílies al seu país d?origen, d?altres veuen
com aquestes es trenquen, perquè la vida de l?immigrant és duríssima i la seva
existència es basa en què se n?abusi d?ells. Moltes dones, moltíssimes, cauen
temporalment o permanent, en la prostitució, i assumeixen un passa tèrbol o
tràgic. Molts homes es passen les nits en els bordells, a la recerca d?un
afecte del qual són desposseïts des del moment en què han d?alimentar el
creixement econòmic d?un país. Per això la traïció, és, en els Tangos, un tema
recurrent. Per això la desil·lusió, les vides trencades, l?alcohol, la
drogadicció, les il·lusions perdudes impregnen les lletres d?alguns tangueros,
molts dels quals, clarament subversius i llibertaris.
Penso tot això, quan alguns
companys d?alguns pobles de l?Empordà m?expliquen determinades peripècies
d?alguns immigrants que coneixen personalment. Més enllà del discurs de la por
de la dreta, i el discurs ?buenista? i hipòcrita de l?esquerra, la immigració
és una trituradora de carn humana. Les mateixes històries que jo havia detectat
a la província del Chubut, a travers tant de diaris com d?informes policials i
de la municipalitat de les primeres dècades del segle XX, les podem trobar en
molts d?aquests pobles. Tot
plegat, per no res! Per tal que els rics de sempre es facin encara més
rics, I arrosseguin el nostre país vers una dinàmica autodestructiva, i un
capitalisme especulatiu de l?estil de la Plata dulce que va col·lapsar
el país més interessant del món.
Malauradament, i això els
polítics ho ignoren, la verdad es restregarse con arena el paladar.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!