Espai de Dissidència

Ara que les calçotades tornen a estar de moda, recupero un text que vaig publicar a Barret Picat ara fa dos anys. Nota: una calçotada molt semblant, amb les mateixes persones, va ser celebrada a Guimerà fa tres setmanes.

CALÇOTADA
DE LA DIÀSPORA

Una calçotada en algun punt central del país. Ritual
més o menys consolidat, en què la diàspora d?antics amics, que difícilment
solen coincidir, es reuneixen amb una periodicitat irregular, en un format que
recorda les trobades gastronòmiques d?excombatents. El correu electrònic ha
possibilitat la data i el lloc. Els mòbils ajuden els despistats i excusen
retards. Finalment, el nucli dur organitzador, que persisteix en el seu antic
lideratge i capacitat d?iniciativa, pot donar-se per satisfet. L?assistència
supera de poc al cinquanta per cent de la convocatòria i gent que feia massa
temps que no es veia, se saluda i formula les clàssiques preguntes i
afirmacions, intercanvia dades sobre els absents i abusa del pretèrit
imperfecte.

Aquella gent
de procedència geogràfica i social relativament diversa, que feia vint anys es
va trobar al voltant de l?activisme social, vinculat a la cooperació
internacional, l?ajut per al desenvolupament al tercer món, el treball de
suport als barris, l?acostament entre l?Europa de l?Est i de l?Oest, la
integració dels discapacitats, tornen a aplegar-se al voltant d?una taula,
entre calçots i botifarres. Ara, majoritàriament desvinculats a aquest món,
encara que amb una consciència cívica encara sensible, recorden velles
batalletes mentre que els nens, corrent per un pati de finestres fràgils,
tracten d?emular Ronaldinho. Al voltant d?una taula allargada hi ha una
quinzena de persones amb sentiments més o menys intensos d?amistat, en què la
majoria ja ha ultrapassat, de poc, la quarentena.

Les situacions
personals són diverses. Gairebé podria ser una radiografia del país si no fos
perquè representa allò que antigament podria haver-se definit com a individus
relativament compromesos i socialment progressistes. Res a veure amb la
política, encara que no resulta difícil imaginar qui vota què o a qui no es
votaria mai. Es tracta, més aviat, d?una actitud íntima enfront la
quotidianitat. No ens enganyem, res no exclou un cert aburgesament, depenent de biografies intrincades i divergents.
Ningú no resta lliure dels canvis de direcció que imposen sempre els girs del
destí, a twist of fate, com recorda
una vella cançó de Bob Dylan.

La immensa
majoria va passar per la universitat, i va acabar alguna cosa. El sector educatiu
és majoritari, amb professors de secundària, mestres, i alguns docents a
l?Autònoma o la Politècnica. Hi ha metges i infermeres, propietaris d?agències
de viatge, pilots d?aviació, representants de llibres de text, arquitectes,
experts en Àsia oriental, bibliotecaris, algun periodista accidental,
informàtics, o traductors. Malgrat els orígens modestos d?una important part
dels assistents i la intensitat dels problemes quotidians, la majoria gaudeixen
d?una posició relativament còmoda, fet que els inhabilita per ser
representatius d?un país, ni tan progressista, ni tan ben format, ni amb un
passat solidari, ni amb una certa consciència social. Tampoc és massa habitual
emprar el català com a koinè al
voltant d?una taula on cognoms autòctons, castellans, alemanys o escandinaus
s?inscriuen en documents d?identitat i passaports vagament estrangers.

El contrast
entre el passat, individual i col·lectiu, és un tema habitual. I malgrat
acudits, bromes o un bon humor militant, no pot evitar-se una certa amargor a
l?hora d?evocar els fracassos col·lectius. No és que aleshores fossim joves
idealistes. Ja pertenyíem a una generació que no pretenia canviar el món, ni
fer cap revolució. Aquest honor ja havia correspost a la dels nostres
professors (els nostres pares estaven massa ocupats, treballant, al llarg de la
dècada dels seixanta), i la veritat, com es constata amb el present, no n?hi
havia per tant. Tampoc és que fóssim ingenus ni excessivament optimistes. Ens
movíem per causes més o menys concretes, conflictes localitzats i objectius
relativament factibles. La independència del Sàhara, la fi de la guerra civil a
Namíbia, el dret als camperols brasilers a gaudir de la terra, l?eliminació de
barreres per a la integració dels discapacitats o la demolició (simbòlica) dels
guetos socials als nostres barris i ciutats, al cap i a la fi, eren fites més
fàcils que implantar el maoisme, instaurar la dictadura del proletariat o
protagonitzar la revolució mundial. Les úniques coses que més o menys vam
aconseguir va ser l?eradicació del sistema militar obligatori (en una època de
privatització de la guerra, acabem de tornar al sistema de mercenariat) i la
caiguda del mur de Berlín. I la veritat, el diàl·leg Est-Oest que preteníem va
quedar en una simple expansió comercial en què els ciutadans orientals i les
propietats públiques dels antics estats comunistes, van ser colonitzats pels nostres.

No, realment,
el món no va canviar com volíem. De fet, la major part de nosaltres, que ens
dediquem a treballar per fer que la vida dels altres tingui una millor qualitat
(en els serveis públics de la sanitat o l?ensenyament) som cada vegada més
qüestionats, pel fet que no fem guanyar muntanyes de diners a quatre rics del cagar. I tenint en compte els
precedents a bona part dels països on els bàrbars de la globalització han fet
incursions, entrem ja dins de la categoria dels sospitosos habituals, els pretesos privilegiats que ens dediquem a treballar pel bé de la societat, i
no pel bé del senyor Samaranch. No, realment, el món no va canviar com volíem.
Ho veiem cada dia, des de les escoles, els instituts, els ambulatoris o les
oficines de benestar social. De fet, les diferències s?han eixamplat en els
darrers vint anys, la segregació espaial és avui més evident. Alguns han tirat
endavant, altres s?han estancat, i altres han estat arrossegats al pou. Ho
constatem, ho toquem dia rere dia. Malgrat això, obrint els diaris o escoltant
la ràdio, aquesta geografia lletja del país passa desapercebuda, oculta rere
les quotidianes discussions al voltant del sexe dels àngels que ocupen la
primera línia informativa. Certament, el món no és com el volíem, sinó molt
pitjor, comentem entre calçot i calçot.

El tiempo pasa ? y nos vamos poniendo viejos
diu aquella vella cançó de Pablo Milanés. Mirem al nostre voltant i podem
adonar-nos de com canvien les coses. Per començar, les famílies. Aquelles
reunions, que sovint impliquen també passar plegats els canvis d?anys, apleguen
el doble d?adults respecte dels nostres fills. Dues parelles, com a excepció
major, tenen dos fills. La majoria tenen un o cap. Abunden també les persones
desaparellades, o amb una vida amorosa complicada. Hi ha alguns nens adoptats
la pell fosca dels quals fa més creïble el número 10 del Ronaldinho que apareix
a les seves esquenes. Tot plegat, força diferent (o força semblant, segons com
es miri) a les altres radiografies familiars que alguns dels assistents
analitzen diàriament a escoles, instituts, ambulatoris o oficines de serveis
socials. Molts dels nouvinguts que potser avui ocupen les nostres antigues i
modestes llars, que comparteixen bona part de la nostra antiga posició
desfavorida (sens dubte més suportable aleshores, quan les privacions eren
comunes i generalitzades) viuen a anys llum de nosaltres, malgrat la proximitat
geogràfica, malgrat el contacte quotidià. Arribats a una edat com la nostra,
hom comença a plantejar com serà el país d?aquí vint o trenta anys, quan els
nostres alumnes tinguin la mateixa edat que ara nosaltres. Seuran junts, a un
petit poble de l?Urgell a menjar calçots, botifarra, i a abusar del pretèrit
imperfecte?

Des de dalt
del santuari, mirem la plana, com si contempléssim les nostres biografies. Una
tramuntana furiosa pentina els incipients camps de blat. Amb la sequera, bona
part de la collita s?haurà perdut, com molts poden perdre les seves vides a
partir de l?absència de pluja, dels recursos necessaris per crèixer de manera
adient. Ara ens toca contemplar la plana des de dalt, des d?un santuari. No som
generals, potser fem únicament de suboficials que tracten d?administrar una
batalla evidentment desfavorable, en què el nostre únic objectiu és tractar de
salvar el màxim nombre de persones de les nostres unitats i preservar la
dignitat pròpia com puguem, mentre els bàrbars globalitzadors ens sotmeten a un
implacable bombardeig.

Les ombres
s?allargassen. Comença la retirada vers a la diàspora residencial. Encara queda
algú a Barcelona, tanmateix, les nostres trajectòries ens han estat marcades
per vectors centrífugs respecte de la capital. Curiosament, hi ha una gran
concentració dels nostres al Penedès. Altres marxaran al Berguedà, al Gironès,
al Baix Llobregat, a La Selva. Molts ja hem estat desposseïts de la condició de
xava pels especuladors immobiliaris,
els nostres instints llibertaris/neorurals o la transhumància laboral. Ens diem
adéu i ens comprometem participar en el següent esdeveniment col·lectiu. El sol
d?hivern comença davalla lentament, sembla que caurà a Lleida. Els cotxes
enfilen l?antiga N-II o l?eix. Des de la ràdio, Tracy Chapman evoca les revolucions
que mai no vam fer.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!