Núria Pórtulas

Avui, mentre portava la nena a l’escola, ho he vist enganxat precàriament, en un fanal. Una afirmació negra sobre blanc: jo també sóc anarquista. Fora de context seria difícil d’entendre. En una ciutat com Girona, on les notícies corren més de pressa de boca a orella que per les ones hertzianes, s’entén perfectament.
Des que l’audiència nacional ha aplicat la llei antiterrorista a aquesta noia de Sarrià de Ter, coneguda en tot el poble, i més enllà, per ser una persona sociable, honesta, treballadora, i incapaç de tirar un pastís de nata a la cara del jutge Garzón, ha estat empresonada, aïllada, i pateix aquesta mena d’aberració jurídica anomenada llei antiterrorista.
Els gironins tenen (tenim) una llarga llista de defectes. Un dels que no tenim en absolut és la falta d’intel·ligència. No som idiotes i no ens deixem prendre el pèl estúpidament. Una altra virtut és que tenim bona memòria, i ja tenim una certa experiència de com l’estat utilitza la pressumpció de culpabilitat preventiva davant qualsevol cosa una mica estranya. Que la Núria és innocent, ho sap tothom. Que l’aparell de l’estat fa abús d’autoritat, ho sap tothom. Que la judicatura postfranquista empresona dissidents, és un secret a veus. Encara recordo haver tingut de veí d’escala Luis Andrés Edo empresonat sense proves pel muntatge policial del cas l’Escala.
En aquestes circumstàncies, la ciutat de Girona s’està revoltant davant la injustícia. I fins i tot, tan burgesa, tan amant de l’ordre, destapa una de les essències catalanes: l’adscripció a l’anarquisme. Avui, alguns, davant l’arbitrarietat del poder, podem sentir-nos molt propers a les consignes que circulen per fanals, cabines telefòniques i parets. Aquests dies, la majoria de la gent de Girona s’està fent anarquista, perquè s’està revoltant contra la injustícia.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.