L’inexorable distanciament d’Espanya

Nota: Article aparegut al darrer número de la revista Barret Picat.
Tenia vuit anys quan vaig fer un dels meus primers
viatges. Potser el primer del qual en vaig ser plenament conscient,
assaborint-lo com a un gran plaer. Avui podria semblar ridícul si confesso la
impressió que em va causar aquell trajecte en un d?aquells Talgos
antics, i arribar, al cap d?unes quatre hores a la ciutat de Saragossa. A la
mateixa edat, la meva filla ja s?ha desplaçat per terra, mar i aire i ha posat
els peus en vuit estats de dos continents. Tanmateix, aleshores, travessar el
desert dels Monegros un vespre de tardor em va semblar com la més agosarada de
les aventures.

            La
capital aragonesa, d?avingudes àmplies, un Ebre generós d?aigües tèrboles i
taxis negres amb ratlles grogues constitueixen algun dels meus records tatuats
a la memòria, com també el brogit d?una ciutat viva i en ebullició, certament
grisa, encara que molt vital. Diferent, i alhora tan propera a aquella
Barcelona trista que, fins aquell moment, esdevenia l?única gran ciutat que
coneixia.

            La visita
va ser iniciativa de la meva àvia, que era d?un poble d?Osca. Dos anys enrere
li havia tocat a la meva germana. Una setmana abans de les festes del Pilar
semblava una tradició que l?any en què em pertocava fer la primera comunió
havíem de fer una peregrinació a la catedral per presentar els nostres
respectes a la Pilarica. La tarda en què ho vaig fer, un escolà que
devia aixecar només mig pam més que jo, em va agafar de la jaqueta, arrossegar
fins al mantell blanc de la verge i donar-me empentes per sortir l?abans possible
del sagrat indret. A hores d?ara, aquell noi deu ser, com a mínim, guàrdia de
seguretat, ja se li endevinava vocació i possibilitats.

            Més enllà
de l?anècdota, aquell va ser el meu primer viatge per Espanya. El meu país
indiscutible, segons consensuaven llibres de text i entorn proper. Malgrat les
diferències en les maneres de servir l?esmorçar o en el color dels autobusos,
formàvem part d?una comunitat imaginada que abarcava unes fronteres molt clares
perquè, bàsicament, uns Pirineus més nevats que ara, ens barraven la porta a
una Europa rica, plena, desvetllada i feliç.

            No era un
sentiment estrictament personal. El meu entorn, on, tot hi haver presència del
català, el castellà resultava hegemònic en les converses i la comunicació
habitual, era així. Com a bon barceloní, sóc un còctel d?ADN dispersat per la
meitat nord de la Península Ibèrica. I entre els meus veïns, amics i coneguts,
la situació era pràcticament calcada. Es barrejaven les llengües, es confonien
les genealogies, i no es qüestionava la pertinença. Això sí, ningú al meu
voltant encaixava amb el tòpic que les televisions mostraven sobre el perfil
d?espanyol. I he de dir que al·lucinava els diumenges al matí quan al programa Gente
Joven
, algunes noies cridaven i gesticulaven de manera incomprensible quan
començava la secció anomenada canción española.

            Passava
el temps, i en els meus estius no era infreqüent que entre els meus amics no
apareguessin els cosins del poble, que venien a passar part de les seves
vacances visitant famílies. Es feien i desfeien amistats en aquells dies
d?agost. Es generaven complicitats i desencontres. A mesura que les hormones
ens preparaven per a la crida de la selva, s?esdevenien primeres aproximacions
anatòmiques entre les dunes de la platja, i per suposat, consegüents
correspondències d?aquelles en què el fantasma de Franco seguia imprès als
segells. He de confessar que en aquests afers sempre vaig tenir major
predilecció per explorar pells colrades pel fred vent del nord, encara que les
seves propietàries duguessin inscrit el cognom González al seu passaport de la
República veïna, i que fos cosina d?algun d?aquells col·legues de qui ja fa
temps vaig perdre el rastre.

            No podem
dir que allò fos precisament una arcàdia feliç. Eren, simplement,
circumstàncies que ens marcaven els camins a seguir. Sense adonar-nos, anaven
fent el trajecte de tornada, de nou, vers la costa, deixant enrere aquell
desert dels Monegros que aquell cop vaig passar quan ja era de nit. Eren temps
de Transició, i sense ser-ne conscients, Espanya anava quedant més lluny. A
vint anys, la major part dels meus amics encara van fer la seva darrera
experiència comuna amb aquell estat que anava quedant difuminat en els nostres
afectes. Allò se?n deia Servei Militat, que vaig saber defugir, tot i
que per ells, més enllà de l?absurda pèrdua d?un temps preciós, va comportar
algunes amistats riu amunt.

            A partir
de mitjans dels vuitanta i principis dels noranta vaig anar deixant enrere
vells amics, antics espais comuns. En un moment en què aquell país que ja no sé
com denominar ?eren tantes les ambigüitats identitàries- va ser un més entre el
club europeu, com tants d?altres, vaig relativitzar el pes de les fronteres. La
meva brúixola apuntava al nord, i noves experiències em van aportar noves
amistats, on noves lingua franca acabaven per facilitar una comunicació
que rebaixava les pressumptes diferències entre membres d?altres comunitats. En
l?època en què els ordinadors no s?endollaven a la xarxa telefònica, els sobres
amb la imatge d?un rei distant saltava els estats, i amb una confessada ànsia
d?obrir altres horitzons, ens fèiem ciutadans d?una nació molt més àmplia, molt
més culta, molt més civilitzada, allunyada dels atavismes que havien marcat les
dissortades biografies dels nostres pares i avis.

            La relativa
catalanització que anava paral·lela a la tàcita nacionalització europea no va
resultar un procés conscient ni voluntari. Es tractava d?una simple qüestió
natural. La universitat, l?escola, les lectures, un cert sentit comunitari i
cosmopolita anava amarant les nostres pells. Per a aquells que crèiem que totes
les persones tenen iguals drets i obligacions, resultava lògic acabar pensant
que les llengües i les cultures havien de rebre un tracte igualitari i just. I
certament, cada vegada era més conscient que allò no succeïa.

            No sempre
les persones, des de l?estricta convivència reben el mateix tracte ni
consideració. Sempre hi ha petites misèries des de les quals els uns gaudeixen
dominant els altres i fent creure que l?opressió en què han caigut les seves
víctimes ha estat a causa de la seva pròpia inferioritat. Així succeeix en el
sí de moltes famílies, empreses, petites comunitats. No resulta difícil fer la
comparació amb espais més abstractes com són les comunitats imaginades, aquest
sintagma nominal que Bennedict Anderson va utilitzar per definir a la nació. I
quan hom té un peu a cadascuna, i a la vegada, com a bon descendent de
llibertaris, no suporta la injustícia, resulta especialment dolorós. I
francament, els hereus de l?estat franquista van acabar perseverant en la seva
obra de dominació, en la seva insensibilitat ofensiva respecte d?aquells que no
es volien sotmetre als paràmetres expressats a la secció de canción
española.

            Durant la
dècada dels noranta vaig viatjar molt. Cada estiu buscava espais allunyats de
la meva ciutat, la immersió en ciutats i cultures allunyades de la meva
realitat quotidiana. En canvi, per Setmana Santa m?agradava molt conduir per
Espanya, i visitar diversos paisatges místics i seductors. Tanmateix, no vaig
trigar gaire a veure com, a poc a poc, les dues nacions s?han anat distanciant
inexorablement. Com jo mateix, que per genealogia i cultura, podria
identificar-me sense complexos per la doble nacionalitat, i que a mesura que
escolto i llegeixo em trobo més i més lluny d?allò que presumiblement hauria de
ser la meva comunitat.

            Va ser a
un poble de la Navarra del sud, a pocs quilòmetres del poble de la família
d?unes amigues d?infància. Ens van preguntar si era veritat que a Barcelona es
perseguia el castellà i es posaven multes a les famílies dels nens que el
parlaven al pati de l?escola. No eren pelacanyes. Eren els educats i benestants
propietaris d?unes caves de vins que aparentaven estar ben informats. La
tàctica goebbeliana instaurada per l?ABC i la COPE ja començava a donar els
seus fruits a la primera meitat dels noranta. En viatges posteriors, no era
hostilitat el que trobava, sinó potser fredor, distanciament, absència de llocs
comuns. No era una experiència única. La meva tieta, que passava els estius al
poble de la meva àvia, visitant els familiars que quedaven allà, en sentia de
similars. De cop em trobava que, més enllà de l?Ebre, tot i compartir una
llengua, parlàvem llenguatges diferents.

            No sóc
gaire de congressos ni ponències. Com a tímid, em fa mandra haver de
desplaçar-me a una altra ciutat i sentir-me obligat a semblar simpàtic per
compartir taula i parlar de temes no sempre interessants. Tanmateix, no vaig
trigar gaire a percebre aquesta fredor, indiferència i incomoditat en aquests
espais de trobada, en aquella Espanya que apareix en les lletres daurades del
meu passaport. Recordo especialment un congrés sobre historiografia a Santiago
de Compostela. En assistir a la conferència d?una amiga argentina sobre memòria
històrica, una persona del públic, un gallec de mitjana edat va començar a
escopir imprecacions contra els rojos i a justificar que haguéssin hagut
de fer una neteja entre els comunistes i maçons a la seva pàtria. Em
vaig quedar glaçat i al·lucinat. No pas perquè aquell energúmen vomités
aquelles paraules i menyspreus contra aquella doctora en història, sinó perquè
el nombrós públic quedés mut. No mut com a sorpresa, sinó, simplement, com si
es tractés de la cosa més natural del món. Cap murmuri, cap protesta. Això, en
aquest costat de l?Ebre fóra impensable.

            No va ser
l?única sorpresa. Tot i que la meva ponència anava sobre un tema relativament
neutre (la difícil professionalització dels historiadors fora de la
universitat) la major part de les intervencions van ser per part de llatinoamericans.
En les poques realitzades per part d?historiadors espanyols les vaig percebre
amb una actitud d?un cert menyspreu. Els contactes fets als passadissos ?que ja
sabem, és el més important de tot congrés- acabava essent amb veneçolans,
brasilers, i per suposat, altres catalans que compartíen experiències similars
d?aïllament, d?hostilitat soterrada.

            Com
tothom sabrà, el món acadèmic és, essencialment, internacional. Tothom tracta
de fer-se favors ?o no- mútuament, i sol haver una relació a distància important.
Mentre preparava aquest article he descobert, astorat, que fora dels Països
Catalans, per cada espanyol que tinc a la meva agenda, trobo quatre estrangers.
            No vull dir amb això que no
mantingui excel·lents relacions amb altres historiadors de l?estat. Ans al
contrari. Col·laboro en algunes revistes acadèmiques, he presentat ponències i
la relació personal, amb aquells amb qui comparteixo materials i treballs ha
estat força bona, i moltes converses i intercanvis han estat molt interessants.
Tanmateix, és una mostra d?aquesta evolució imparable que ens dil·lueix en una
comunitat més àmplia i que fa adonar-nos dels fils que es van tallant amb una
Espanya que cada vegada trobo més lluny.

            Precisament
aquesta qüestió dels col·legues acadèmics em porta a una altra anècdota
significativa molt recent. Els qui han tingut la paciència de seguir els meus
articles hauran llegit el meu gran escepticisme previ sobre un estatut que
estava segur, fracassaria, i que a títol personal, ocupava el darrer lloc de
les meves preocupacions. Podia esperar, com va succeir efectivament, una
campanya contrària des del cor de les tenebres de l?imperialisme hispànic més
carrincló i atàvic. Tanmateix, he d?admetre que, malgrat definir-me oralment i
per escrit com a ciutadà del món, em vaig sentir terriblement indignat pel
cúmul de mentides, manipulacions i barbaritats que farien empal·lidir fins i
tot els locutors de Ràdio Rwanda. Emprenyat, vaig enviar correus electrònics a
alguns dels meus col·legues de la Meseta en què els demanava que fessin alguna
mena de pronunciament, article o el que fos per denunciar el que considerava
una perillosa deriva vers la xenofòbia, i per suposat, l?erosió democràtica que
comporta deixar aquests dòbermans messetaris sense corretja ni morrió. Encara
estic esperant que em responguin.

            Miro al
meu voltant, i comprenc el perquè de tanta mala baba mediàtica i social. En
realitat aquesta onada anticatalana és el reflex d?un procés del qual el poder
n?és conscient. Catalunya se?n va, silenciosament, sense fer espectacles, sense
gosar legalitzar una situació que ja representa una separació de fet, i
l?Espanya profunda està tractant d?utilitzar la violència emocional per impedir
el que ja es veu venir

            Els cosins dels meus amics ja no
vénen.
Els pares dels meus amics també han deixat d?anar de vacances al
poble. Tots, més o menys, malgrat les nostres genealogies, hem fet les nostres
vides aquí, paguem els nostres impostos aquí, rebem el mateix tracte
discriminatori aquí. Sentim les mateixes calúmnies d?allà. I cada cosa hi ha
menys coses que ens lliguen. Des de Girona és més fàcil anar a Londres, París,
Milà o Estocolm que a Madrid, i de fet, els avions en van plens de catalans que
miren el nord, no pas a Ponent. Fem la nostra vida al marge d?un estat del qual,
teòricament en formem art. Avui les velles fronteres, finalment, resulten
permeables, per no dir invisibles. Les relacions econòmiques comencen a
davallar en un país més integrat a Europa, i sobretot, creix aquest
distanciament psicològic, profund i creixent, als nostres sentiments. En
realitat, ja fa temps que som independents, encara que no ho ens acabem de
creure.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.