Espai de Dissidència

Ja han passat vuit mesos des del confinament radical. I de fet, tot continua igual. La gent pot anar a treballar, pot anar a estudiar, i, per contra, tot allò que val la pena, passejar-se a cara descoberta, fer un cafè, quedar amb els amics, amb la família i caminar despreocupadament, continua vetat, com a una mena de presó preventiva i indefinida en un règim de semillibertat. 

Certament, no he tingut massa interaccions reals, sense una pantalleta, un dispositiu o una mascareta entremig. I, tot i que sóc dels que penso que la sociabilitat està sobrevalorada, és difícil suportar la pressió psicològica d’aquesta situació en què, en nom d’un suposat bé superior (un ordre econòmic injust, la continuïtat d’una vida que sempre és incerta), sacrifiquem llibertats personals, de mobiliat, i gairebé de pensament. Cada minut que no passem amb els nostres amics, ésser estimats, és un temps perdut que no tornarà. Tota aquesta idea de mantenir l’economia activa, tot sacrificant paral·lelament alguns sectors sencers sense cap mena de compensació, em fa pensar en una eutanàsia econòmica.  

I sí, evidentment, l’amenaça invisible continua allà, tot pregant perquè una loteria sinistra no toqui a prop. Una amenaça invisible que, tanmateix (perdoneu que em posi demagògic) mata menys que el capitalisme i l’absurd ordre econòmic que ens hem donat entre tots (encara que se’n beneficiïn uns pocs). 

Cert. Una de les coses que més em deprimeix i em dissuadeix de passejar-me pels carrers en aquesta mena de llibertat condicional, és el lamentable espectacle de les persianes baixades i anuncis d’immobiliaries que certifiquen la defunció de botigues de tota la vida, negocis que coneixia, persones agradables que t’atenien a l’altra banda del taulell. Tanmateix, fa alguns anys, quan la llei d’arrendaments urbans va fer saltar pels aires els tallafocs a l’especulació, també hi va haver una epidèmia de persianes abaixades, de negocis viables que no podien pagar uns lloguers prohibitius.  

No sé. Tinc la impressió que l’absència d’ajuts reals a autònoms, petites empreses, ertos que no arriben, sepes que no funcionen, gent que no arriben a fi de mes (i hipoteques i lloguers que sí que arriben, acomboiades en bones paraules buides) sembla una extinció planificada d’aquell grups de classe mitjana que són la base fonamental de la democràcia, per empènyer una majoria social vers una mena de nou feudalisme capitalista d’incertesa i precarietat. El sociòleg Ulrich Beck parlava de la “brasiliertizació d’occident”, és a dir, convertir les societats europees en una mena de continuum de faveles sense control, carregat de milions de persones prescindibles per al sistema, que envoltarien illes de prosperitat i ordre. 

I potser aquesta pandèmia és l’oportunitat desitjada per un ordre inclement que no coneix el sentit de la paraula decència ni moral.  

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!