El dinosaure seguirà allà

Del coronavirus, com del porc, La Moncloa pretén aprofitar-ho tot. En un exercici d’inconsciència sanitària ha fet servir el virus com a pretext per recentralitzar –amb conseqüències tràgiques–; ha cercat complicitats entre forces armades i policials; ha culminat amb èxit el procés definitiu de sucursalització del PSC; ha après a abusar de l’estat d’alarma per fer xantatge emocional a l’opinió pública i –el que és pitjor– a legislar excepcionalment al dictat de l’Íbex 35; ha alimentat el motor del nacionalisme espanyol amb la benzina de la humiliació constant a Catalunya –i per extensió a la resta dels Països Catalans–. En resum, Pedro Sánchez i la majoria del PSOE han concentrat els seus esforços a salvar el règim del 78, a còpia de fer de gos faldiller dels poders fàctics i complir totes les exigències dels zombis sorgits a sota de la làpida del Valle de los Caídos.

Una de les primeres lliçons de teoria política és que quan pretens salvar un règim és que aquest ofereix símptomes de deteriorament importants. Que es faci servir una oportunitat com la brindada per la naturalesa –com és el cas– representa un acte de mesquinesa maquiavèl·lica, malgrat que coherent amb la trajectòria dels protagonistes. No cal ser un geni per entendre de què va tot plegat. És evident que existeix un cert unionisme màgic que espera que, quan s’esvaeixi el virus, el gran problema, l’independentisme, desapareixerà. Tanmateix, el més probable és que, com en el conte d’Augusto Monterroso, un cop es despertin, el dinosaure continuarà allà. Probablement més gros, més savi, i qui sap si amb més determinació. Al cap i a la fi, els moments de treva serveixen per rearmar-se.

Si entre el 2007 i el 2017 Catalunya va canviar de dalt a baix, i es va recompondre del tot el sistema de partits, potser estem assistint a un silenciós procés de recomposició interna de totes i cadascuna de les forces i entitats que han de posar fi a aquesta farsa de règim democràtic, que, prenent com a base l’experiència recent –i del capteniment d’uniformats i civils aquests darrers dies–, més aviat es revela com una mena de franquisme 2.0. Només cal resseguir la crueltat de les instàncies judicials –i la complicitat de la resta– respecte a l’escàndol del tracte als presos polítics. Potser convé que la CUP desperti del seu coma. Potser convé que ERC s’espolsi la seva ingenuïtat estratègica. Potser convé que JxCat s’aclareixi, si més no pel que fa a la coherència entre discursos i fets. L’ignominiós capteniment del PSC amb la seva anòmia moral a Badalona, o amb un líder que després de caure tan baix continua cavant avall, o uns comuns addictes a l’obediència, ha desacreditat aquests espais polítics per a tota una generació. Tot plegat fa que calgui fer un replantejament general, que necessàriament ha de comportar nous lideratges, i sobretot unes noves estratègies on, com assenyalava Andreu Barnils, el més pragmàtic és la confrontació i la desobediència.

Nota: Publicat a l’edició nacional de El Punt Avui

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.