La pell dels altres

Joan Francesc Dalmau, La Pell dels Altres, Pagès Eds., Lleida, 2007, 253 pp.

La ficció en català té una gran capacitat d’autoinfringir-se ferides de mal guarir. Malgrat que el món del llibre, al nostre país, és una de les principals indústries que fa de Barcelona una de les capitals de l’edició, i que una ciutat no pot considerar-se digna sinó té, almenys un segell editorial de referència, el cert és que hi ha una pèssima organització, distribució, difusió, gestió o simple interès per donar a conèixer coses que valguin la pena que permet que llibres com La Pell dels altres, publicat ja fa més d’una dècada, hagi passat desapercebut.

Efectivament, com a autor, tinc certa experiència al respecte. Tanmateix, com a lector no puc deixar d’expressar indignació quan hom s’és conscient que si hi ha alguna cosa té la literatura catalana és una sobreabundància de talent literari que contrasta amb una absoluta mancança d’infraestructures culturals i de promoció d’un públic exigent. Perquè, efectivament, fins i tot Sant Jordi, amb comptades excepcions, ha esdevingut una mena de fira d’enaltiment de la mediocritat col·leguista, mentre es nega el pa i la sal a autors solvents, que en el cas heroic de veure publicada la seva obra, es troba amb editors mandrosos, inexistència de prescriptors editorials (ara ja, ni els ressenyadors dels suplements literaris no es molesten a llegir els llibres) i un públic potencialment lector caracteritzat per un conformisme suïcida.

Totes aquestes reflexions em vénen al cap en llegir la pell dels altres, un thriller psicològic, a terços entre la novel·la negra, la denúncia social i la incorrecció política, francament molt ben escrita, amb un bon ritme, un inici trepidant i unes reflexions lúcides. El seu autor, de la meva generació, Joan Francesc Dalmau (Miralcamp, 1968), té una trajectòria literària prou digna que ha combinat també amb la música (al grup Destil·lats JF) a unes Terres de Ponent potser massa deslligades del país. Aquesta condició perifèrica probablement li ha jugat a la contra, especialment en un país que podria millorar la seva gestió del talent narratiu. Tanmateix, ja us dic que, almenys aquest llibre que ha caigut a les meves mans, mereix ser llegit.

He de confessar que no sóc un gran fan de la novel·la negra, malgrat que no li pugui negar virtuts. En el cas català, potser amb comptades exepcions com les de Ferran Torrent, tenen cert punt d’artificiositat. Tanmateix, encara que el narrador en primera persona sigui un policia que, efectivament no encaixa amb el perfil de mosso, l’interès de l’obra té a veure amb certes reflexions existencials sobre el mal i el pes del passat, i les herències rebudes, que bé podrien servir com a una mena d’introducció a la criminologia.

Un seguit de delinqüents amb perfils psicopàtics comencen a ésser trobats assassinats. Tanmateix, no és localitzat un dels més perillosos, un home insensible que es caracteritzava per desfigurar el rostre a les seves víctimes. En la investigació hi concorren diverses persones amb punts de vista diferents sobre el mal, sense tenir capacitat de sortir-se’n entre els sospitosos diversos. La solució serà més o menys enrevesada, tot i que els fets concrets resultaran menys interessants que les reflexions eternes entre si el mal es correlaciona amb l’entorn o bé sorgeix en base a pulsions individuals, existencials.

Com hauria de succeir amb les novel·les d’aquestes característiques, la lectura és àgil i atractiva. L’estructura es fonamenta en capítols breus i desordenats on es combinen punts de vista diversos en un exercici arriscat que requereix cert ofici. Els diàlegs, potser la part més millorable, resulten especialment interessants en base a la dialèctica que l’autor pretén establir davant d’un lector, que us asseguro, no resta indiferent. La lectura permet diversos nivells: des del consum immediat de la literatura de gènere, fins a la transcendència d’algú que busca un component social i filosòfic a una trama que podria ser tòpica, i que tanmateix, conté elements no massa comuns a una literatura encarar colonitzada per una estètica neonoucentista.

En resum, un llibre que hauria merescut una major atenció quan aquest va poder sortir, i que probablement deu ser difícil d’adquirir, més enllà dels encàrrecs que es puguin fer a la pròpia editorial (que, per cert va editar el meu primer llibre fa prop de vint anys). En balanç, un llibre que manté la seva frescor i vitalitat, i que mereix ésser llegit també avui.

 

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.