Efecte Arxipèlag

L’autonomia educativa semblava una bona idea. En el cas del nostre país, els diversos moviments de renovació pedagògica consideraven, amb bon criteri, que apartar-se d’una visió centralista i estrictament regulada del sistema educatiu podria ser una opció raonable. Al cap i a la fi, tot docent sap que adaptar-se a la realitat concreta del context escolar és una bona estratègia. En bona mesura, aquella coneguda anècdota, que ens repetien els nostres professors de Magisteri, segons la qual un antic ministre d’educació francès es vantava, en roda de premsa, que en aquella hora els alumnes de tercer de primària del seu país estudiaven els rius d’Europa, no deixava de representar una aberració, una intolerable aplicació de taylorisme per a un ofici, el de l’educació, que s’acosta a l’art.

Ara bé, tothom sap que l’infern és empedrat de bones intencions, o més aviat, és empedrat de les recomanacions i propostes dels organismes internacionals desitjosos de transformar els sistemes educatius. És empedrat amb mesures que ens acosten al model neoliberal. És així com, molts anys després en què l’autonomia educativa es va començar a instal·lar en les polítiques globals, comencem a percebre alguns efectes inquietants.

La concreció de la bona idea ha implicat conseqüències ja no tan desitjables. És com si el sistema públic s’hagués emmirallat en els centres privats. En primer lloc, imitant un model gerencial de les direccions que està atemptant contra la necessària pluralitat pedagògica o ideològica del professorat, i limitant-ne la llibertat d’expressió. És constatable que en molt claustres, a partir de la certesa que el lloc de treball depèn de la voluntat d’una persona, l’autocensura avança i la democràcia retrocedeix. Els projectes educatius, uns documents que haurien de servir per fixar línies estratègiques de caràcter pedagògic comencen a recordar els “idearis” de les escoles religioses, tot generant esforços per singularitzar-se de la resta entrant en una dinàmica competitiva que sempre acaba perjudicant les comunitats educatives més fràgils. Fins i tot estem assistint a dinàmiques que porten a algunes escoles a organitzar verkamis per reformar el mobiliari i així diferenciar-se estèticament, no pas de les escoles del costat, sinó del que ja es percep com a “la competència”. També, i això també resulta pervers, propiciant una customització en els currículums que, a la pràctica, pot generar aprofundir les desigualtats i consolidant una segregació que constaten tots els agents educatius.

Bona part dels qui, en un moment determinat, ens vam deixar seduir pel concepte d’autonomia, consideràvem que aquesta havia de concretar-se en una avaluació de les necessitats de cada escola, en funció del seu entorn, i sobretot, de les seves mancances. L’autonomia, per tant, ens havia de servir per compensar les desigualtats en l’interior del sistema educatiu. És obvi que les famílies empobrides, les aules amb un elevat percentatge d’estudiants d’origen estranger, requerien unes ràtios més baixes a fi de poder-los atorgar una atenció més personal. Tanmateix, les darreres dècades, i de manera paral·lela a aquests conceptes suposadament innovadors, s’han caracteritzat per una erosió del finançament educatiu paral·lel a un creixement exponencial de les desigualtats socials i educatives. En aquest sentit, autonomia equival a solitud, en el sentit que, davant la negativa, des de dalt, de resoldre problemes, les carències materials es transpassen als claustres, que són comminats a responsabilitzar-se individualment d’uns fracassos generats per les carències del propi sistema.

De manera perversa, aquesta autonomia que deixa sols els centres davant els seus problemes sense solucions globals, enllaça també amb aquest axioma de la nova gestió pública (la famosa “accountability” o un “retre comptes”) que commina a dissimular els dèficits de recursos en base al maquillatge de la realitat. Això és el que explica que, després d’una dècada de retallades, bona part de les xifres educatives presentin una aparença de millora: majors taxes de graduació, major percentatge d’estudiants a la postobligatòria, determinats progressos en proves de competències bàsiques. La realitat, tanmateix, resulta inquietant. S’està produint un fenomen ja experimentat al món anglosaxó. La pròpia autonomia curricular, combinada amb menors recursos i desinterès de les administracions centrals estan potenciant una ficció de millora de resultats. Ara bé, si fa alguns anys una titulació atorgava certes garanties en el mercat laboral, com passa als Estats Units, les titulacions han experimentat una profunda devaluació, i les portes s’obren o es tanquen en funció de l’escola, institut o facultat on s’hagi estudiat. Els empleadors comencen a mirar-se menys els mèrits del currículum com els centres on un candidat ha estat escolaritzat. Ras i curt, això implica l’enterrament de la meritocràcia. És aquí, en aquesta atomització del sistema on comença a avariar-se l’ascensor social.

En bona mesura, tot això és resultat d’un fenomen que podríem anomenar “efecte arxipèlag”. Els sistemes educatius occidentals, que presentaven uns determinats estàndards relativament homogenis, en base a una aplicació perversa de l’autonomia educativa, han anat esdevenint illes disperses, desconnectades entre sí (si no és per competir), on cada comunitat educativa representa mons diferents, sociologies diferents, currículums diferents i nivells de recursos diferents. En resum, una geografia cada vegada menys coherent i més caòtica que no fa més que aprofundir un sistema segregador, o en termes de Christian Laval i Pierre Dardot, unes noves subjectivitats neoliberals, un món darwinista en què cadascú es responsabilitza dels seus fracassos, perquè en el model social i econòmic actual, el guanyador (amb cartes prèviament marcades) s’ho emporta tot.

 

Nota: Article publicat al suplement educatiu L’Aula del Diari de Girona

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.