Una història crítica de les esquerres

Finalment, ja el tenim aquí. Acaba de sortir del forn el meu nou llibre Una història crítica de les esquerres, editat per El Jonc, i que podeu adquirir (espero) a l’editorial, o com es diu promocionalment, en les millors llibreries. Es tracta d’un volum que tracta de fer un recorregut històric sobre els moviments socials i les idees polítiques que han caracteritzat la contemporaneïtat, així com un intent d’anàlisi dels mals presents, i un seguit de propostes de rearmament ideològic. Us passo a continuació el text descriptiu de la contraportada, així com la primera pàgina:

L’actualitat evidencia una crisi sistèmica d’unes esquerres caracteritzades pels seus fracassos, certa incapacitat d’oferir solucions a nous reptes i una clara impotència a l’hora d’enfrontar-se a la deriva reaccionària que vivim.

Una història crítica de les esquerres pretén plantejar una recerca sobre les raons profundes d’aquesta crisi, fent un repàs de la història de les esquerres a occident, des de la Revolució Francesa fins a l’impacte de la globalització contemporània, a partir d’una concepció plural dels moviments polítics i ideològics que s’han plantejat una societat més justa en base als principis republicans de “llibertat, igualtat i fraternitat”. I ho fa a través d’un recorregut pels èxits i fracassos d’aquests corrents que van del marxisme a l’anarquisme, passant per les seves variants que han tractat d’oposar-se al capitalisme: el republicanisme, la socialdemocràcia, l’ecologisme, l’antiracisme o el feminisme.

Una segona part del text aborda una anàlisi profunda sobre el context social actual i la seva interacció amb les idees i pràctiques de les esquerres a fi de convidar al lector a comprendre la raó de les seves inconsistències actuals. I en darrera instància i amb vocació de manifest, fa un seguit de polèmiques propostes que conviden als diferents moviments socials i polítics a recuperar la iniciativa.

I un primer tast:

Un intent de definició

 

Pot semblar una paradoxa, tanmateix, si hi ha res semblant a una acta de naixement de les esquerres, l’hauríem de situar un 11 de setembre… Concretament, el de 1789. Aquell mateix dia, l’Assemblea Constituent, fruit de la revolució de juliol als carrers de París, debatia sobre el paper del monarca respecte a les decisions del Parlament. Amb l’objecte de mantenir un debat més ordenat, els partidaris que aquest Parlament pogués mantenir un ampli dret de vet es van situar a la dreta de la mesa parlamentària, mentre que aquells que consideraven que el rei havia de veure limitades al màxim les seves atribucions es van situar a l’esquerra. Posteriorment, acabat l’imperi napoleònic, a l’Assemblea francesa, la situació es va consolidar quan els partidaris de la restauració borbònica i els republicans van tornar a ocupar els mateixos espais que en els primers mesos de la revolució.

L’anècdota, que amb els anys va anar prenent sentit polític, venia a mostrar dos posicionaments envers la modernitat. Dreta i esquerra van anar consolidant-se com una etiqueta còmoda, que amagava una gran heterogeneïtat i projectes polítics contradictoris a l’hora de dibuixar vectors ideològics. Així, i en una lectura superficial, podríem entendre que els que estaven situats voluntàriament a l’esquerra del president de la cambra posaven la igualtat social com a prioritat, o consideraven que calia estimular canvis socials enfront l’immobilisme de la societat estamental. L’esquerra, així, esdevenia, més enllà de pressupòsits intel·lectuals, una filosofia vital segons la qual, i d’acord amb la declaració d’independència nord-americana, els homes havien estat creats iguals, tenien equivalents drets i obligacions, i la gestió dels seus afers públics havia de decidir-se en estructures deliberatives.

En certa mesura, i aquest és un dels problemes que ha d’observar qualsevol analista actual quan contempla una realitat social i històrica radicalment diferent, és que aquests conceptes que avui ens semblen naturals, sorgeixen en un entorn absolutista, en què les desigualtats d’estatus, fonamentades en la sang, són justificades com una mena d’ordre natural i derivades d’una mena de mandat diví, en què la religió manté un paper legitimador i omnipresent, entre poblacions illetrades sense massa informació, i en què la força (la física i la jurídica) actua amb contundència quan el discurs diví justificador d’un ordre injust no resulta prou ferm per dissuadir la dissidència. Tanmateix, no sempre havia estat així, ni la situació resulta tan natural com semblava. La presència de règims més o menys corporatius amb institucions protodemocràtiques (és el cas de la limitada monarquia britànica, les Províncies Unides, les repúbliques comercials italianes, les ciutats lliures o les diverses experiències antiabsolutistes protagonitzades pels catalans durant la Guerra dels Segadors i la de Successió)[1]esdevenia un precedent que qüestionava la divinització del poder encara present, com a procés de llarga durada, en els règims actuals.

Tot plegat, evidencia que en el moment de la gran ruptura, si més no en l’espai cultural que més o menys denominem com a «occident», existeix tot un pòsit en què es reacciona contra construccions polítiques que tracten de centralitzar i monopolitzar el poder. I això coincideix (i en part les casualitats no solen existir en els processos històrics) amb una gran transformació en el món econòmic, social i intel·lectual del moment. Els historiadors han arribat a la convenció que precisament el 1789 és la frontissa entre el vell món estamental i el nou món modern. Bé, això és el que deien els historiadors optimistes del xix, quan encara les decepcions posteriors no obligaven a qüestionar-se massa coses, perquè al cap i a la fi, com ens recordava Arno Mayer, la persistència de l’antic règim era evident arreu d’Europa, pel cap baix fins a la Primera Guerra Mundial, i probablement més enllà.[2]Tanmateix, el fet que un grapat de delegats de l’Assemblea Constituent decidissin, improvisadament, en un moment en què no hi havia organitzacions polítiques pròpiament dites, ubicar-se en un espai físic determinat, implicava que les esquerres tot just s’estaven organitzant. Més de dos segles després, encara tinc la sensació que ho estan fent.

 

[1]Simon i Tarrés, Antoni. Construccions polítiques i identitats nacionals. Catalunya i els orígens de l’estat modern espanyol. Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 2005; Ketcham, Ralph. The Idea of Democracy in Modern Era. University Press of Kansas, Lawrence, 2004.

[2]Mayer, Arno J. The Persistence of the Old Regime. Europe to the Great War. Pantheon Boocks, Nova York, 1981.

 

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.