Una nova història (i reflexió) sobre anarquisme

Fernando Barbero Carrasco, Breve y somera Historia del Anarquismo, Queimada Ediciones / Colectivo Burbuja, Madrid, 2018, 248 pp.

El ritme de novetats bibliogràfiques sobre anarquisme s’ha anat normalitzant en els darrers anys, amb unes quantes desenes de títols anuals que demostra l’interès creixent sobre aquesta part substancial de la nostra història, així com un grau de maduresa intel·lectual important en el si del moviment i en la receptivitat d’una subjecte acadèmic transcendent. Una de les qüestions més significatives en aquest camp, que tot just fa un parell de dècades era molt restringit (érem pocs els qui hi treballàvem, i pràcticament tots ens coneixíem) és la interessant confluència entre una història militant (que neix amb el moviment) i una altra que, fent servir la metodologia i el llenguatge acadèmic, ha deixat de tractar-la amb una mirada d’antropòleg. La fallida del marxisme historiogràfic, si més no en aquells aspectes més folklòrics, ha permès al públic general començar a acceptar el fet que no s’explica el passat col·lectiu sense entendre la dimensió i importància cabdal del moviment llibertari. I probablement, tampoc no podem contemplar el futur amb esperança, si no som capaços d’assumir el ric i variat llegat de l’anarquisme.

Fernando Barbero (Vallecas, 1941) prové precisament d’aquesta tradició de la historiografia militant, i important exponent de la intel·lectualitat llibertària, és a dir, algú que es fa preguntes incòmodes, que escapen dels convencionalismes acadèmics, amb un fort component moral i en què escriptura i militància es barregen d’una manera que recorden les figures dels pensadors francesos compromesos del tombant del segle. Així, sense complexos, l’autor comença una història relativament convencional del món llibertari (seguint uns plantejaments semblants al d’històries anteriors com les de Laura Vicente i Dolors Marín), tot i que el llibre, para una especial atenció al fenomen del maquis –amb una estructura cronològica força estricta- les dificultats de reconstrucció de les institucions llibertàries a partir de la Transició, i una interessant anàlisi final de l’estat de la qüestió, amb identificació d’alguns elements de cultura popular, mites, símbols, pràctiques i d’antropologia social que caracteritzen en l’actualitat un moviment anarquista, com sempre, divers, heterogeni, polièdric, gens uniforme, i per tant, amb una gran capacitat de construcció de nous projectes socials, i gran capacitat d’adaptar-se a situacions difícils com l’actual

Com en tota obra d’aquestes dimensions, es percep un gran esforç de síntesi que permet, al lector no avesat, quedar-se amb la naturalesa bàsica del món llibertari i que convida a explorar diverses finestres. En aquest sentit, compleix amb escreix una funcionalitat d’atiar la curiositat al neòfit, a un públic que, gràcies a la deformació imperant de les institucions educatives, desconeix la transcendència de l’anarquisme. També resulta molt inspirador l’esperit de rebel·lia que caracteritza bona part dels centenars de noms propis que hi apareixen. Malgrat que l’autor d’aquest comentari ja n’havia llegit força al respecte, sempre colpeix la trajectòria del maquis llibertari que, dècades després de la imposició del feixisme a Espanya, mantenien la dignitat de combatre amb armes els franquistes. En una situació com l’actual, recordar-los i lloar la seva capacitat de resistència pot ser una manera de trobar llum en aquesta edat fosca en què el règim monàrquic, continuació de la dictadura franquista per altres mitjans, es resisteix a desaparèixer.

 

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.