Borbons

Una de les escenes més interessants de la pel·lícula de Steven Spielberg Amistad (1997) cap al final, és quan després que un tribunal independent acorda la il·legalitat –i la immoralitat- del tràfic d’esclaus, i de requisar el vaixell espanyol que els transportava, els diplomàtics de Madrid tracten de subornar el mateix president dels Estats Units perquè els hi retorni el vaixell i la “càrrega”. És més, en els crèdits finals, es recorda com la reina Isabel II va estar litigant fins al seu derrocament, 28 anys després, contra Washington. Aquesta història resulta prou il·lustrativa d’aquesta relació entre monarquia i economia, car és ben coneguda la tradició de comissionistes dels Borbons en el negoci del tràfic d’esclaus (il·legal des de 1834), una de les fonts d’enriquiment de la dinastia.

No és cap secret afirmar que la nissaga de l’actual cap d’estat espanyol és marcada per una combinació de cobdícia, corrupció, sexualitat desbocada i una incompetència supina per la pràctica totalitat dels seus representants. Són més que coneguts el capteniment sexual obsessiu de la reina Lluïsa Fernanda (esposa de Carles IV), de l’obsessió del seu fill Ferran VII per tenir descendència (fins que ho aconseguirà amb la seva neboda), de la seva filla, Isabel II, de qui s’explica que s’allitava amb mitja guàrdia reial (l’altra mitja se la reservava el seu marit, un conegut homosexual), del seu nét, Alfons XIII es reconeix la seva condició del més insigne col·leccionista de cinema pornogràfic als inicis del setè art; o els diversos fills il·legítims atribuïts a l’actual rei emèrit (que atesa la seva inviolabilitat impedeix que se sotmeti a proves d’ADN).

Tanmateix, a l’Europa del segle XXI, potser els escàndols sexuals no van més enllà de suscitar interessos morbosos i alimentar la premsa rosa. Més preocupant és la manera com la protecció mediàtica ha tendit a ocultar una passió més obscena, la de l’enriquiment compulsiu. Com explicàvem, el comissionisme ha estat la principal font d’ingressos, com succeïa en el cas del tràfic d’esclaus al llarg del XIX, o la capacitat d’interferir en les decisions governamentals per atorgar concessions a determinats grups de poder on les relacions privilegiades amb la casa reial promovien un enriquiment mutu… a costa de l’empobriment col·lectiu! Un dels exponents més escandalosos el trobem en el besavi del monarca actual, Alfons XIII, del qual no es rumoreja, sinó que es relata documentalment en el coetani informe Picasso, que era el primer interessat en la guerra colonial del Marroc en tant que soci dels principals financers que explotaven les mines del Riff, a banda de fer de comissionista dels subministres d’equipament militar en aquesta desastrosa aventura colonial. Precisament la construcció de la via fèrria per extreure els fosfats va provocar la insurrecció indígena i el desastre militar d’Annual. Els informes estimen uns beneficis de 5.600 milions de pessetes de l’època dipositades en comptes suïssos, bona part dels quals van ajudar després a sufragar l’ajut militar a l’exèrcit franquista durant la guerra civil. L’ofici d’intermediari en negocis opacs sembla haver-se mantingut com a la principal activitat de l’empresa familiar.

Tanmateix, potser la qüestió més rellevant per a una nissaga que ha ostentat al llarg de segles la màxima representació de l’estat té a veure amb la incompetència. Ferran VII va fer un cop d’estat contra el seu pare en una conspiració, atiada per Napoleó, en què tota la família va quedar desposseïda dels seus títols i del seu regne i a qui li devia quedar una cara de ximple de les que fan època en veure que la seva acció havia servit per perdre el tro espanyol en favor de Josep Bonaparte. Els Borbons van tenir prou sort de la intervenció de l’Imperi Britànic, que preferia un incompetent desacreditat a Madrid que no li fes nosa en els equilibris continentals. El Congrés de Viena de 1815 no va molestar-se ni a cridar cap representant espanyol, més aviat celebraven la gran inutilitat de la monarquia borbònica perquè Espanya no jugués cap paper en la política europea.

El mateix Ferran VII, en emancipar-se les colònies d’Amèrica –i tractar de recuperar-les per la força- fou tan inútil de gastar-se la majoria del pressupost estatal a adquirir una flota … a l’Imperi Rus! En l’operació, pagada per avançat al Tsar, en què ell i alguns personatges de la cort es van omplir les butxaques, van descobrir massa tard que aquells vaixells no s’aguantaven drets, i no estaven en condicions de travessar l’Atlàntic. La seva fama de ximple era tan notòria que els russos no es devien resistir a timar-lo.

De la seva filla, Isabel II s’explica que era una nul·litat intel·lectual, i que els seus preceptors no van aconseguir que passés d’aprendre a restar. Això va propiciar una política exterior calamitosa (amb aventures militars esbojarrades, en què flotes fantasma tractaven inútilment de recuperar l’imperi colonial) i interior horrible (amb un corol·lari de guerres civils que dessagnaven l’erari públic) que va implicar diverses fallides i la conversió d’Espanya en una mena de pària internacional, parent pobre de les potències europees. El seu nét, Alfons XIII no va tenir qualitats intel·lectuals o polítiques superiors: només la vida militar, els prostíbuls, les gresques alcohòliques dels seus col·legues oficials i l’avarícia semblaven animar-lo. Això, per descomptat, va propiciar un munt d’errors i polítiques erràtiques que van comportar tràgiques conseqüències. Va animar polítiques repressives contra la població civil. En el desastre d’Annual, va incitar als responsables militars a iniciar una campanya suïcida que va acabar amb 20.000 soldats de lleva morts i mutilats. Va voler amagar la seva incompetència estimulant un cop d’estat que salvés la monarquia (Primo de Rivera, 1923) i que aturés la comissió d’investigació on s’assenyalaven les seves responsabilitats. Finalment, va acabar abandonat per tothom, fins i tot pel seu entorn més pròxim.

Del rei emèrit i l’actual també s’han començat a revelar força detalls. Primer, des d’un llibre clandestí, signat amb pseudònim, editat des de l’estranger, distribuït de manera gairebé clandestina, i ocultat pels grans mitjans (Un rei per cop. Biografia no autoritzada de Joan Carles de Borbó. Patricia Sverlo, 2001). Per concloure, la monarquia ha actuat com el Retrat de Dorian Gray de la Transició. Ha envellit malament, i a mesura que han anat transcendint detalls dels seus negocis, del processament dels seus intermediaris (i de la impunitat reial, gràcies al blindatge constitucional), ha fet créixer ostensiblement la decrepitud del règim del 78. El seu descendent, amb la seva crida a la violència anticatalana –i, per extensió, a tota dissidència- sembla haver certificat la prescindibilitat de la figura reial, la nissaga, i el que representa.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *