Crisi de representació

Populisme” és una etiqueta fàcil per a analistes a qui fa mandra pensar. S’abusa d’aquest terme per estalviar explicacions importants sobre l’esdevingut en les darreres dècades en què s’han capgirat les categories polítiques. Els Estats Units de Donald Trump, l’èxit recent de la Lliga Nord i el Moviment Cinc Estrelles a Itàlia, el Brexit, o l’expansió de moviments antieuropeus i antiimmigració al centre i est d’Europa en són mostres d’aquest terratrèmol a càmera lenta que experimentem. Tanmateix, es tracta de moviments heterogenis, lligats a realitats particulars i lògiques nacionals, sorgits entremig de les disfuncions generals motivades per la globalització. D’aquí arrenca un malestar difús que intervé mitjançant uns instruments (privatització, deslocalització, devaluacions internes, reformes laborals involutives,…) i que s’expressa amb conseqüències ben visibles (desigualtats insultants, grans migracions, destrucció de les antigues certeses morals,…).

S’acaba de traduir i publicar al català una interessant autobiografia de J. D. Vance, Hillbilly, una elegia rural, que ofereix una mirada analítica i literària a un sector molt significatiu de l’Amèrica blanca, d’ascendència rural, decadent, amb famílies disfuncionals, menystingudes pel relat oficial, que han estat clares perdedores amb les polítiques de globalització i lliure comerç. La lectura del volum ofereix moltes pistes per explicar l’èxit electoral de Donald Trump, i les polítiques del ressentiment i l’odi contra els immigrants, contra les polítiques de discriminació positiva respecte les minories, o el suport a l’aïllacionisme comercial. Ara bé, aquesta dinàmica, en bona mesura reaccionària, no s’explicaria sense el context peculiar d’Estats Units, on l’absència –i l’aversió tradicional- a polítiques socials i redistributives ha alimentat el monstre de l’odi i l’enfrontament en uns Estats que, més que units, semblen més que mai, dividits.

Per la seva banda, a Itàlia, allò que un cop semblava l’esquerra, mimada per Brussel·les i Berlín va decidir suïcidar-se a partir del moment en què, entre altres mesures, va alterar la constitució per treure les darreres proteccions al mercat laboral i establir, a la pràctica, l’acomiadament lliure. En una societat conservadora i tradicional com la italiana això ha provocat una onada de ressentiment popular que ha tingut la seva traducció electoral recent, entre la incomprensible incomprensió de l’opinió pública europea. Si a Itàlia se la priva de fer les devaluacions competitives anteriors a l’euro, s’eradica la institució sagrada del treball estable (venerat al mateix nivell que la família), i s’afegeix una devaluació interna amb salaris que cauen, en un context europeu on s’està registrant una divisió internacional del treball (i del poder adquisitiu) entre un nord industrial i una àrea mediterrània condemnada als serveis d’escàs valor afegit, no es pot pretendre que això políticament surti gratis. Ara bé, i tot manllevant l’expressió de Lluís Maria Xirinachs, “la traïció dels líders” en general, i de l’esquerra en particular, implica que lluitar contra elements tangibles sigui més fàcil i viable que contra enemics difusos. I el rebuig a la immigració ha esdevingut la cara més visible, el boc expiatori d’aquest “no-projecte” polític. El precedent de l’estiu de 2015, quan van arribar onades de centenars de milers de refugiats i Alemanya els va acollir, potser va ser un encert moral, malgrat que un car error polític, fruit d’un error encara més greu, quan la Unió Europea va participar de manera catastròfica en el conflicte sirià i Líbia, i anteriorment, en les primaveres àrabs, a la recerca de governs més proclius als interessos de Berlín. Tanmateix, el xoc per l’allau de refugiats va anar precedit de declaracions de l’empresariat alemany i la tecnocràcia de Brussel·les on, en nom del suposat equilibri de les pensions, proposaven l’arribada de refugiats i immigrants per competir laboralment amb la població autòctona. En certa mesura, aquestes declaracions s’emmarcaven en la voluntat de mantenir l’agenda 2010 de devaluació salarial i laboral, precedida per la competència de la mà d’obra barata provinent de l’est al llarg de la primera dècada del segle o directives com la Bolkestein. A més, la idea d’un reemplaçament ètnic suscita pànics ancestrals difícilment controlables, i que van més enllà de tota dimensió racional. Els càlculs econòmics dels uns estan tenint la traducció en la desestabilització política total. Per mandra, els analistes parlen de populismes (dels qui els acusen, n’hauríem de dir elitistes? Dèspotes?) Més aviat, ens trobem davant d’una greu crisi de representació.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *