Catalunya, dividida?

Es diu que Ciutadans, i altres formacions que tenen com a objectiu posar fi a Catalunya com a nació, sorgí arran d’alguns documentals de TV3, especialment el Sumaríssim 477, on s’exposaven les complicitats i el protagonisme d’alguns cognoms importants de la Barcelona actual en l’assassinat de Manuel Carrasco i Formiguera. Altres reportatges, com ara el d’Els nens perduts del franquisme, també generaren certes polèmiques perquè deixaven en evidència la impunitat del franquisme.

Malgrat que la societat catalana és ferotgement antifranquista (i precisament l’independentisme n’és expressió política), cal no oblidar l’existència d’un franquisme al nostre país. A partir del 1939 s’instal·la a diverses ciutats catalanes, especialment Barcelona i les seves capitals de província, una aristocràcia funcionarial amb policies, advocats, alts funcionaris de les delegacions, empreses,… que viuen amb discreció (i temor) la Transició. Tracten de preservar el seu estatus de privilegi i el confort que significa gaudir de cert sentit d’elit colonial. En aquest sentit, és altament recomanable la trilogia novel·lística de Manuel Costa-Pau que retrata aquesta lògica perversa.

Ara bé, com tota elit, aquesta és sociològicament heterogènia: hi ha des del comissari fins al “número de la Guardia Civil”; des del delegat del ministerio, fins al subaltern que obtingué la plaça per mèrits de guerra; des del membre del consell d’administració d’una gran empresa estatal, fins a l’estanquer: una massa considerable i conscient que el seu estatus és fruit d’un acte de violència; i que la seva supervivència com a grup depèn de les complicitats polítiques al més alt nivell. Aquesta perversa estructura és prou evident del que seria l’Espanya profunda d’avui, on les relacions de poder encara es mantenen d’acord amb aquesta lògica, amb cultura política encara impregnada d’impunitat, especialment present en el Madrid de les altes esferes.

Tanmateix, Catalunya, capital de la dissidència durant el franquisme, actuà al marge d’aquesta lògica. Amb la seva cultura política llibertària i republicana, els franquistes estaven en minoria. Com a societat europea inquieta i dinàmica, la catalana evolucionà. L’onada migratòria de les darreres dues dècades, un estrat més d’una història de moviments poblacionals, obligà a replantejar qüestions d’identitat, fent del país una nació postnacional, en el sentit que ens acosta més al model de gresol al més pur estil nord-americà o canadenc, que no pas a l’estreta lògica del ius sanguinis alemany o espanyol. I, de fet, aquesta evolució endògena va ser percebuda per l’establishment espanyol com una desespanyolització, que incrementà la tensió política a partir del retorn del franquisme desacomplexat a les institucions, a partir de l’era Aznar.

És aquí on la política espanyola, tot reprenent una lògica similar al lerrouxisme de principis del segle XX, tracta de neutralitzar aquesta reconstrucció de la identitat i de fer avortar qualsevol projecte que l’allunyés del control de Madrid. La qüestió immigratòria sempre va ser una carta temptadora per al nacionalisme espanyol. En el passat, immigrants peninsulars han estat tractats d’éssers manipulats com a actors d’espanyolització. Tanmateix, la immigració espanyola ha estat sempre heterogènia, i sovint fugitiva del franquisme local. És més, a partir de l’acció política, sindical o associativa, una bona part s’ha incorporat amb naturalitat a la societat catalana en igualtat de drets. Les agressions de l’Estat al nostre país han acabat, per contra, nodrint les files del sobiranisme.

Tot i això, aquesta incorporació complexa i contradictòria tenia molt a veure amb les possibilitats d’ascens i mobilitat social. L’independentisme, independentment dels orígens, s’intensifica entre les classes mitjanes i a mesura que s’incrementa el nivell acadèmic. És per això que aquest darrer brot d’un nacionalisme espanyol, catalanòfob i agressiu, té un fort component polític, vinculat al vell franquisme sociològic, amb lideratges entre els descendents del franquisme local d’àrees benestants i ressò en àrees desafavorides, on el ressentiment social d’aquells que no van abandonar ni el seu barri, ni el seu grup social, esdevé benzina on el PP i Cs llancen alegrement llumins encesos.

Catalunya és una societat heterogènia, com la majoria de nacions occidentals. La diferència és que l’Estat, on el franquisme es manté adherit com un paràsit, tracta de preservar el seu ordre atiant l’odi contra Catalunya i mobilitzant una part de la seva ciutadania contra el seu propi país. Explota aquesta mena de ressentiment sociològic i alhora els temors al fet que una república els tractés com Espanya tracta als catalans. Com es comprova en les diferents maneres de mobilitzar i expressar-se, això no va d’una divisió entre catalans i espanyols, sinó entre republicanisme i franquisme.

 

Nota: Article publicat el 15 de juny passat a l'edició nacional de El Punt Avui
Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *