Espanya, Terra Cremada

Amb la primera moció de censura que prospera en la història del període constitucional espanyol, es posa fi a una etapa, una legislatura i un president que inspiraran sentiments negatius i de frustració als historiadors del futur. Com era inevitable, Rajoy a tractar de defensar el seu llegat i reivindicar les seves accions (malgrat que al seu haver hi ha moltes més omissions). Tanmateix, no cal tenir grans coneixements de ciència política ni de relacions internacionals per qualificar de desastre aquests anys. La ironia és que, qui haurien d’estar més emprenyats, aquells que reivindiquen el nacionalisme espanyol, viuen el moment amb una barreja de tristesa, temor i rancúnia respecte el que ha de venir.
I tanmateix, qualsevol observador que hi posi una mínima distància estarà d’acord a qualificar aquesta dècada com la de la catàstrofe. Un 98 a càmera lenta. Un enfonsament en el fangar on l’absència de projecte de futur es barreja amb les llargues urpes dels zombis franquistes que estiren de les cames a la ciutadania espanyola. L’Espanya de 2018 és avui, evidentment pitjor, més injusta, més insolidària, més tòxica, més pessimista, més trencada, més poruga que la de 2010. I la comparació és encara pitjor si la comparem amb la de 2000.
Per romandre en el poder, per evitar que les velles i anacròniques elits postfranquistes adherides a la institució com polls a la pell del país (només cal mirar nissagues com les Cifuentes, Cospedals, Santamaríes et alii) s’ha practicat una política de terra cremada. Han devastat tot el que han pogut a còpia d’acritud, por, malfiança i desig de mantenir-se en espais estratègics de les institucions al preu que fos. I això explica el fàcil sotmetiment a les exigències dels banquers alemanys o dels globalitzadors nord-americans. Això explica la docilitat a l’hora d’imposar reformes estructurals que han convertit el país en un erm social, amb reformes laborals que han empobrit dràsticament les famílies, han proletaritzat classes mitjanes i han fet de la precarietat un modus vivendi per als menors de trenta-cinc anys. Han rescatat bancs amb els diners de tots, han desnonat famílies, han practicat la hipocresia de criticar als migrants mentre els ha explotat miserablement alhora que ha expulsat els joves amb talent cap a l’estranger. Tot plegat, ha sumit Espanya en el caos moral i social. I tot plegat per procurar mantenir la fràgil hegemonia de les elits extractives, els vells cognoms de l’aristocràcia castellano-andalusa de passat franquisme i analfabetisme polític.
Han convertit Espanya en un erm polític, on, a causa de la seva por i inseguretat, han proveït de reformes legals i judicials que han fet del seu país una mena de Guantánamo de baixa intensitat, a còpia de lleis mordassa, casos Altsasu, repressió contra rapers i un sistema judicial o només s’hi pot accedir als espais estratègics si hi ha avals de l’antic règim. S’entén que molts dels qui aquests anys ens han governat, els va agafar la por en veure el càndid hapening del 15-M. Els va arribar una mena de psicosi col·lectiva que ens remet a la primavera de 1936, quan un tímid règim popular va determinar als hereus del feudalisme polític a fer un cop d’estat contra la República. El cert és que el 15 M, va propiciar una mena de cop d’estat silenciós, on en pocs anys es van desmantellar tots els drets i la cultura política democràtica de les dues dècades anteriors. Amb l’ajut, esclar, d’un altre atemorit PSOE.
La qüestió catalana, per descomptat, ha estat la gran prova de càrrega que ha acabat per enfonsar el pont. La repressió, el franquisme i feixisme deshinibit a còpia dels seus hereus del PP i la seva marca blanca, caducada i tòxica de Ciutadans, ha fet enfonsar-se en el descrèdit internacional, i el que és pitjor, que milions de catalans ni oblidem, ni perdonem. Som milions d’escèptics que aprofitarem qualsevol moment per saltar a la iugular de l’estat. Que no ens deixarem entabanar com en el passat.
Tot plegat, el PP ha practicat una política de terra cremada que ha devastat el territori que volien protegit. I el cas és que han practicat aquesta política a partir de la por inspirada per enemics imaginaris, o pels enemics que ell mateix ha provocat amb la seva irresponsabilitat, a còpia de la bilis del pitjor franquisme encarnat en l’emperador de l’estrella de la mort, un tal José María Aznar, que ja va empènyer Espanya vers l’abisme de les Açores.
Rajoy deixa un estat devastat, atemorit, ressentit, fonamentat en la rancúnia mútua, enfonsat en el descrèdit internacional i l’acritud de bona part de la seva ciutadania, empobrit, ressentit. I això, malgrat les millors intencions que tingui el seu successor (cosa que dubto), no es pot arreglar amb bona voluntat. Al cap i a la fi, la misèria moral que deixa com a herència Rajoy i el PP, és encara pitjor que la misèria material que pateixen la majoria dels seus ciutadans.
Ja ho deia Samuel Johnson. El patriotisme és el darrer refugi dels miserables. El que resulta estúpid és que en nom del patriotisme enfonsis el teu propi país. Tanmateix, el franquisme sociològic adherit en bona part de l’espanyolitat assumida en les elits i entre els tabarnis nostrats, s’ha encarregat de fer, pels seus propis mitjans, allò que farien els seus enemics. És el que té ésser conspiranoic.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *