La inquisició espanyola

Ens ho deia l’Ovidi Montllor: “hi ha gent a qui no agrada que es parle, s’escriga o es pense en català, que és la mateixa a qui no agrada que es parle, s’escriga o es pense”. Podríem afegir a aquests verbs, “ensenyar”. Malauradament, en aquests dies difícils, assistim a aquesta perversa cacera de bruixes, impulsada per Ciutadans, el PP, i l’estat profund espanyol amb les seves institucions franquistes contra tot allò que no s’adigui amb la seva rojigualda, i la “una, grande y libre” de la que alimenten la seva identitat, o en termes de Benedict Anderson, la seva nació imaginada.

A la vomitiva publicació de fotografies de nou professionals de l’educació de l’Institut Palau, a la premsa madrilenya, i els tuits repugnants d’un polític amb cognom de dictador, s’afegeixen iniciatives de portals de partits polítics on es convida a denunciar aquells docents que expliquen coses que no els agradin. La cosa curiosa, o més aviat el lapsus freudià, és que això només es preveu que passi en aquelles comunitats autònomes existeix una llengua, que no és l’espanyol, i que els molesta. Les denúncies han d’ésser anònimes, i no cal que vagin acompanyades de proves. És, en altres paraules, un plagi del manual de l’inquisidor, on la fe resultava més determinant que la veritat a l’hora de perseguir heretges.

És molt avorrit i depriment haver-se de barallar a diari per demostrar que dos i dos fan quatre. Tanmateix, en aquesta deriva totalitària, en què la indecència s’alimenta del silenci i la inacció de les persones decents, ja hi ha polítics, mitjans, opinadors i exèrcits de “cuñaos” que s’atreveixen a més, i més, i més. El seu odi al català és tan intens com el seu menyspreu per la cultura o l’escola, que és el mateix sentiment expressat pels seus avantpassats biològics i ideològics. Imagino que la intensificació als seus atacs és fruit de la frustració que l’escola catalana és un dels pilars sòlids, no ja de Catalunya, sinó d’una societat fonamentada en valors democràtics i plurals. Ataquen l’escola i els mestres per això que simbolitzen, els valors republicans de progrés i llibertat. Ens ataquen, com ataquen els mitjans de comunicació honestos, perquè incomodem el seu projecte dictatorial, que les seves ràtzies nocturnes, a còpia d’ultres de gimnàs, lumpen de cazalla i franquisme sociològic, representen.

Denúncies anònimes a qui no et cau bé, a qui et va suspendre, a qui et sembla que va vestit massa hippy, a qui has vist al carrer amb un llaç groc, a qui no li agrada el que parles, escriguis, pensis o ensenyis, a qui no suportes que et desmenteixin les mentides apreses als llibres de text dels anys seixanta, a qui hagi parlat del cretàcic sense reconèixer que aleshores, Espanya ja existia, a qui parli de l’evolució sabent que Déu va crear el món en set dies, a qui et doni la gana assenyalar, perquè el PP investeix de poder al ressentit, al covard, a l’ignorant o a qui odia com a forma de viure.

Malauradament, la República urgeix perquè el que passa no és cap novetat. Se’n diu inquisició espanyola i té a veure amb una llegenda negra, que no era tal llegenda, sinó una relació de fets comprovats per testimonis fiables i proves documentals. I la darrera vegada que es va fer servir ho fou amb motiu dels Processos de Montjuïc, quan un atemptat mai no aclarit, el 1896, en plena guerra de Cuba, va comportar la detenció indiscriminada, acompanyada de tortures brutals, empresonaments arbitraris de mig miler de persones, cinc executats, desenes de condemnats i exiliats en un procés plagat d’irregularitats, amb judicis sumaríssims, causes generals contra la dissidència, lleis a mida i on el responsable, probablement un inflitrat de la policia, va fugir ràpidament a l’Argentina. Arran d’aquesta brutalitat, Ferran Tàrrida, un enginyer i escriptor anarquista catalano-cubà, una de les víctimes que es va exiliar, va publicar “Les inquisiteurs d’Espagne”, a París, on esdevingué un pamflet que escandalitzà tota Europa, que féu resorgir la llegenda negra sobre la naturalesa fosca i primitiva de l’estat espanyol, i que contribuiria a aïllar internacionalment una Espanya que estava a punt de perdre el seu imperi. Les coses no han canviat tant. Els inquisidors encara són presents entre nosaltres, i tenen el poder a les institucions que els concedim al carrer.

 

Nota: Càpsula de ràdio del Girona Ara, de Fem Ràdio.
Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *